La Valldigna: el «temple espiritual» que proclama l’Estatut

Segons escriu l'Estatut valencià ara vigent, les ruïnes del Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna, a Simat, són "temple espiritual, polític, històric i cultural de l'antic Regne de València". I, és més, són "símbol de la grandesa del Poble Valencià reconegut com a Nacionalitat Històrica". 

L’article 57 de l’Estatut descafeïnadíssim valencià, el de la reforma de 2006, eleva les ruïnes del cenobi cistercenc de la Valldigna a la categoria de «temple espiritual, polític, històric i cultural de l’antic Regne de València». Obsessió personal del Molt Deshonorable Francisco Camps, aleshores cap del Consell i no debades «el Curita» de la Gürtel, la panda del PSOE autòcton admeté la proposta sense cap objecció: les ruïnes de l’antic monestir de Santa Maria de la Valldigna foren proclamades «símbol de la grandesa del Poble Valencià reconegut com a Nacionalitat Històrica». I per què la Valldigna i no Valldecrist, Benifassà, Montesa, el Puig o Sant Miquel dels Reis? En fi, els designis de l’Altíssim són inescrutables.

Diu la tradició que, en 1398, venint el rei Jaume II de la primera campanya del regne de Múrcia, contemplà des del vaixell la vall d'Alfàndec i, meravellat per la bellesa del lloc, li digué al seu capellà, el monjo cistercenc, de Santes Creus, Boronat de Vila-seca: "vall digna per un monestir de vostra religió". A la qual cosa el clergue contestà amb l’esguard de qui espera una regalia: "vall digna, efectivament, vall digna". I el rei concedí la Valldigna al monestir cistercenc de Santes Creus. 

S’acosta el 9 d’Octubre, data emblemàtica pel seu simbolisme històric i, òbviament, data sensible a les remembrances de les glòries pàtries. Una d’aquestes, així instituïda al mateix Estatut que regeix les tres províncies convertides en Comunitat, és, sens dubte, el Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna, excusa per a la formació d’un xiringuito per a apadrinats —enxufats— del PP, que ha deixat un forat d’onze milions d’euros a les arques públiques.

Els pròcers de la Comunitat, després d’anys i panys d’oblit, rescataren les restes d’un cenobi cistercenc, que en el passat, quan els valencians tenien un Regne de debò, era la congregació religiosa regular més important del Regne. Ep! I, com no podia ser d’una altra manera, d’origen català del Principat, que monjos de Santes Creus (a l’Alt Camp tarragoní), vingueren a fundar-lo i poblar-lo. I és —ja veieu— bramaran el que voldran, però els Països Catalans sempre se’ls trobaran. Què hi farem? És la nostra història. I, vaja!, ningú s’hauria d’esguellar les vestidures en reconèixer-ho. El nou aliat de l’Oltra i el Baldoví, l’Íñigo Errejón ho manifesta ben clar i sense embuts. Al·leluia, que el trellat il·lumine les ànimes de Compromís, encara que siga un de Madrid qui els ho recorde! Segons la tradició, en el transcurs d’un dels viatges que féu per mar Jaume II quan la guerra de Múrcia (1296-1304),el rei para atenció en l’aleshores anomenada vall d’Alfàndec o de Marinyén. Impressionat per la bellesa de la contrada, el rei, valencià de cor, d’estirp i de naixença, li digué al seu capellà, el monjo cistercenc, de Santes Creus, Boronat de Vila-seca: «vall digna per un monestir de vostra religió». A la qual cosa el clergue contestà amb l’esguard de qui espera una regalia: «vall digna, efectivament, vall digna». El rei no s’ho pensà dues vegades; Santes Creus era el seu monestir preferit, com ho havia estat del seu pare Pere II «el Gran», soterrat allà, i el 15 de març de 1298 lliurà la vall d’Alfàndec als monjos catalans de Santes Creus. Havia nascut la Valldigna.

D'on venien els monjos de la Valldigna? Doncs de Santes Creus, a la imatge, el monestir cistercenc d'Aiguamúrcia (l'Alt Camp) i lloc triat per Pere II el Gran, rei nascut a València i pare de Jaume II, per a ser enterrat. També lloc on fou sebollit el també rei natural de la ciutat de València Jaume II. 

La comunitat religiosa establerta a Simat es convertí en senyora feudal d’un territori extens que comprenia tota la Valldigna, habitada majoritàriament per autòctons musulmans, que continuaren vivint-hi fins a l’expulsió dels moriscos en 1609. Si aneu a Simat, a més del monestir de Santa Maria de Valldigna, hi trobareu molt a prop, a deu minuts a peu, l’ermita de Santa Anna, una antiga mesquita convertida en església. A la comunitat cistercenca de la Valldigna se li agregà la de Barx,en 1300, i successivament anà ampliant-se amb altres cases abadies a València ciutat, Xàtiva, Alzira i Gandia. Els monjos de la Valldigna acumularen terres i riqueses per tot el Regne iel seu abat tingué veu i vot a les Corts. Bé, això passà en els temps en què Espanya quedava a ponent i el foraster no manava acasa nostra. És a dir, quan el poble valencià tenia «grandesa» de debò, lliure,sense carpetovetònics fotent-li la marrana. El complex conventual fou dissenyatsegons els cànons de l’orde del Cister (claustre, sala capitular, refectori, palau abacial), però l’església patí modificacions, sobretot després del terratrèmol de 1644. Ai la terra valenciana quan s’estremeix! El de 1644 afectà l’església i el campanar, que hagueren de ser radical mentre formats. Aleshores era abat l’alzireny Francesc de Talavera i Castellet. Però pitjor que el terratrèmol fou la intromissió carpetovetònica de fra Tomá Gómez, un monjo castellà enviat a la Valldigna com a visitador general en novembre 1665. Des de Madrid, convertida en capital de la monarquia dels Habsburg castellanitzats, es gestà un atac contra l’autonomia dels monestirs cistercencs de la Corona catalanoaragonesa i —veieu— els valencians sempre els primers a rebre les bastonades. 

Els monjos cistercencs de la Valldigna es convertiren en senyors de vassalls musulmans. A deu minuts a peu del monestir es troba l'antiga mesquita de la Xara o ermita de Santa Anna, que encara conserva els trets de quan a la Valldigna es parlava l'algaravia i els seus habitants invocaven el nom d'Al·là i Mahoma el seu profeta. 

L’episodi ben bé mereixque el tractem en un futura «memòria històrica», per demostrar que els valencians, de muelles, potser no ho eren tant. El rei, Carles II, aleshores un nen de quatre anys, poctenia a dir en un conflicte que enfrontà el vicecanceller del Consell d’Aragó,el valencià Cristòfol Crespí de Valldaura, amb el monjos de la Valldigna,acusats de relaxació de costums. Gran errada de mossèn Cristòfol: enviar un castellà a la Valldigna. L’estira i arronsa entre Tomás Gómez i els monjos acabà amb el virrei de València (el delegat del govern d’aleshores) trametentun esquadró de piolins contra els tonsurats rebels. El virrei, com fra Tomás, era un castellanot, el marquès d’Astorga i San Román, don Antonio Pedro Álvarez-Osorio Gómez-Dávila y Toledo.Hi hagué repartiment d’hòsties, les repartides amb garrots, i més d’un monjo acabà, com ara fan amb els presos polítics catalans, engarjolat a Madrid. Sí, a Madrid, lluny de València, per a ser ben escarmentats. Els monjos de la Valldigna, encapçalats pel seu abat fra Jaume de Tonda i el teòleg i diputat del Regne Rafael Trobado, també monjo valldignenc, s’oposaren amb ungles i dents a fra Tomás Gómez. Aquest era castellà i, doncs, no res pintava a la Valldigna. 

Regnava el rei Carles II, aleshores un nen de quatre anys, quan esclatà un conflicte entre el govern de Madrid i el monestir de la Valldigna. Un valencià, vicecanceller del Consell d’Aragó, Cristòfol Crespí de Valldaura (a la imatge), s'enfrontà amb els monjos de la Valldigna perquè els acusava de relaxació de costums. I, gran errada, hi envià un monjo castellà a esmenar-los. Els de la Valldigna no consentiren que vingués un castellà a llegir-los la cartilla i esclatà un conflicte on no hi mancaren les bescollades. El monestir, tot i ser dels importants amb presència en Corts, rebé la repressió dels "piolins" enviats pel virrei de València, un altre castellà. A la Valldigna ja deien això que de ponent ni vent ni gent. 

A resultes del conflicte, el monestir restà empobrit, però reeixí. Les reformes que volia introduir fra Tomás Gómez restaren en aigua de borratja. En 1669 es restablí la situació prèvia a l’arribada del monjo castellà a la Valldigna. Aleshores —és clar!— hi havia unes autoritats forals de veritat, que vetlaren per les llibertats del Regne. Hui dia, amb una autonomia de broma, ja veieu la incompetència del Ximo, l’Oltra i el Martínez Dalmau en la defensa del patrimoni valencià, com és l’espai protegit de l’Horta: el forn de Barraca, dissortadament, ha estat demolit, amb intervenció de piolins inclosa, i —vaja!— tots tres s’han quedat més tranquils que un pont, uns tocant-se el flabiol i l’altra la papaia. L’Estatut de la Comunitat, per molt de bombo que li donen, ja veieu, no dóna per a més; la conxorxa del Botànic-2 tampoc. La història demostra a bastament que de ponent bufa un vent no gens agradable als valencians; però, en fi, mentre hi haja cadires a repartir sempre hi haurà ànimes a vendre als Mefistòfil que habita a la Moncloa.

Al Molt Deshonorable Francisco Camps, àlies "el Curita", a la imatge amb el morro tort, se li acudí la idea de convertir les ruïnes de la Valldigna en "temple espiritual, polític, històric i cultural de l'antic Regne de València". Els del pspv-PSOE assentiren i, "voilà!", vet ací l'article 57 de l'Estatut. A més a més, Paquito -el Curita- Camps, amb l'excusa de restaurar la Valldigna, s'empatollà una fundació -millor digueu-li xiringuito- per a col·locar els seus "amiguitos del alma". 

La Valldigna: temple espiritual

El monestir de la Valldigna mai no fou protagonista de una veneració especial que el fes particularment important al fervor dels valencians més enllà dels límits estrictes on arribava la seua influència. Fa la impressió que els autors de la reforma estatutària de 2006 —PP i PSOE— han pretès destacar-lo sobre qualsevol altre monument valencià. Per què? El Molt Deshonorable Francisco Camps s’obstinà que fóra així, i el seu partenaire sociata de llavors, Joan Ignasi Pla, deixà fer. El monestir de la Valldigna, val a dir-ho, tingué una gran importància política en el passat, quan el país era un Regne de debò, no trinxat en províncies espanyoles, motiu pel qual les seues ruïnes esdevenen venerables, cosa que no negaré. La Valldigna tenia representació a les Corts del Regne, on formava part del braç eclesiàstic juntament amb els bisbes i capítols de les catedrals de València, Sogorb, Tortosa i Oriola, amb el mestre de l’orde militar de Montesa, amb els abats de Benifassà i Poblet (ambdós també cistercencs), amb el prior de la cartoixa de Valldecrist, amb el prior jerònim de Sant Miquel dels Reis, amb el general de l’orde de la Mercè iamb els comanadors dels ordes militares de Sant Joan (Torrent), Calatrava (Begís), Sant Jaume (Orxeta) i Alcántara.

El monestir de la Valldigna tenia representació a les Corts del Regne, on formava part del braç eclesiàstic, a la imatge, juntament amb els bisbes i capítols de les catedrals de València, Sogorb, Tortosa i Oriola, amb el mestre de l’orde militar de Montesa, amb els abats de Benifassà i Poblet (ambdós també cistercencs), amb el prior de la cartoixa de Valldecrist, amb el prior jerònim de Sant Miquel dels Reis, amb el general de l’orde de la Mercè i amb els comanadors dels ordes militares de Sant Joan (Torrent), Calatrava (Begís), Sant Jaume (Orxeta) i Alcántara. 

Ara bé: no sembla —si més no, històricament— que la veneració valldignenca per la Verge superàs la d’altres cultes marians a terres valencianes, ni pot comparar-se amb Santa Maria del Puig, on la host de Jaume I derrotà definitivament els agarens valencians en agost de 1237, amb intervenció —segons la tradició— del mateix sant Jordi. Al Puig, en 1588, s’aixecà el formidable edifici mercedari que encara hui podem admirar. Desamortitzat, com el de la Valldigna, en 1835, tingué sort diferent, puix que el del Puig fou cedit per l’Estat  —l’Estat espanyol— a la població, que el conservà, i els mercedaris hi tornaren en 1948. En canvi, el de la Valldigna, sembla que a l’Estat li importava un rave i sucumbí a la desídia dels seus propietaris laics durant més de segle i mig, fins que la Generalitat el recuperà —recuperà el poc que en restava— en 1991.

El monestir de la Valldigna, convertit en explotació agropecuària, fou successivament espoliat i les seues edificacions foren derruïdes. Els carreus i les lloses del paviment foren venuts com a material de construcció, mentre que els arcs gòtics del claustre del palau de l’abat se les emportà, en 1920, el comte de Las Almenas al seu palauet de Canto del Pico, a Torrelodones (Madrid), a la imatge. 

Temple polític

El cenobi de la Valldigna, a la reforma estatutària de Paco «el Curita» Camps, esdevenia temple «polític». Vatua! Quines qualificacions gasten individus espanyolitzats, que gens no s’estimen retornar al Regne les llibertats perdudes. El pes polític del monestir de la Valldigna era en temps forals el seu vot a les Corts del Regne. No obstant, per al legislador sucursalista de 2006 l’antic cenobi cistercenc posseïa—i posseeix encara— uns valors sentimentals. Com a micos de repetició, pretenien reproduir els cànons de comportament polític decimonònic: redescobriment d’un monument pera reinterpretar-lo segonsels esquemes ideològics propis, àdhuc fins a convertir-loen símbol. La Valldigna, però, no és l’Acròpolis atenenca, dissortadament. Hui dia únicament ofereix les ruïnes d’un passat gloriós inadvertible per al desconeixedor de la història pàtria.El monestir, convertit en explotació agropecuària, fou successivament espoliat i les seues edificacions foren derruïdes. Els carreus i les lloses del paviment foren venuts com a material de construcció, mentre que els arcs gòtics del claustre del palau de l’abat anaren a parar a la mansió de Canto del Pico, a Torrelodones (Madrid). El riquíssim fons documental que posseïa es dispersà, en partanà a la Saïdia de València (ara al’Arxiu del Regne de València) i una altra al’Archivo Histórico Nacional (Madrid). En 1991, la Generalitat Valenciana el comprà i inicià els treballs de restauració, que reberen una atenció—diguem-ne— especial amb motiu del set-centè aniversari de la fundació del monestir en 1998. A l’any següent es constituí la Fundació Jaume II el Just, precisament, per a posar en relleu el monestir i el rei que el fundà. Però —ai llas!— primer el Zaplana, després el Camps, la Fundació era un xiringuito on pagar voluntats i repartir prebendes. El darrer gerent de la Fundació, l’amigacho Antonio Burgos (amigacho personal dels PePeros Francisco Camps, Gerardo Camps i Estaban González Pons), cobrava un sou de més de huitanta-dos mil euros per —literalment— no fer una altra cosa que tocar-se la titola. I és que fou Francisco Camps qui insistí a incloure el conjunt d’edificacions que resten de l’antic monestir al text estatutari de 2006. Ell s’empatollà la idea i ell, òbviament, disposava amb total impunitat.

"Amiguito del alma" de Francisco Camps, i també dels "PePeros" empedreïts Gerardo Camps i Esteban González Pons, era Antonio Burgos, a la imatge, premiat per ser "amigacho" amb la gerència de la Fundació Jaume II. I el tio -hòsties- a gastar sense pietat. A més a més, el gatxó cobrava un sou de més de huitanta-dos mil euros per no fer una altra cosa que no fóra únicament tocar-se la titola a la salut dels valencians. La fundació, òbviament, ha estat liquidada. 

Temple històric i cultural

Des de l’exclaustració de 1835 no ha tornat a existir comunitat cistercenca a la Valldigna, cosa que contrasta amb altres cenobis de l’orde, com Poblet o Vallbona de les Monges. Santes Creus, la casa mare de la Valldigna, però, tampoc ha tornat a tenir monjos. Poblet (lloc d’enterrament de Jaume I) o Vallbona de les Monges (on és soterrada la reina Violant, muller de Jaume I) compleixen una funció cultural de gran importància. Però és que Poblet, Vallbona de les Monges i Santes Creus encara estan dempeus, cosa que, dissortadament, no succeeix al cenobi de Simat.

La Valldigna ha sofert la desídia d’un poble oblidadís del seu passat, o més aïna, que li importa un rave què fou en la història.Sense que ningú gosàs evitar-ho, els primers propietaris civils de la Valldigna mamprengueren el cultiu de tarongers, vinya i altres fruitals a l’interior dels murs del monestir, no dubtant a destruir tot allò que els molestàs. És més, declarat monument històric i artístic en 1970,el seu propietari encara es dedicà a devastar a pler, tot acabant amb els pocs edificis que encara restaven dempeus. La sala capitular, construïda en època de l’abatabsent Roderic de Borja (1469-1491), el després papa Alexandre VI, fou dinamitada, amb la qual cosa els valencians perdérem per sempre tan magnífic edifici. Pensem que per la Valldigna passà la flor i nata de l’aristocràcia del país.

Destruït a dretcient, per convertir-lo en explotació agropecuària, el monestir de la Valldigna ha sofert la desídia dels seus propietaris. Fou declarat monument històric i artístic en 1970, però, encara així, el seu propietari continuà devastant a pler, tot acabant amb els pocs edificis que encara restaven dempeus, fins i tot fent servir dinamita. A la imatge, les ruïnes del complex monacal abans dels anys setanta del segle passat. 

Efectivament,el monestir de Santa Maria de la Valldigna és un símbol de la «grandesa del Poble Valencià», un símbol més dels molts que tenim i ens recorden les llibertats que teníem, com a poble, en el passat. Un poble —diu la reforma campsista de l’Estatut— «reconegut com a Nacionalitat Històrica». I és un símbol també de la incúria que el portà a la destrucció. Des de 1991 les intervencions arqueològiques i els processos de rehabilitació se succeïren amb normalitat,mentre hi hagué diners per gastar i amigachosamiguitos del alma— als quals encebar. La intervenció sobre el palau abacial permeté fixar la planta completa i determinar com evolucionà al llarg dels segles XIII al XVIII. Pensem que part d’aquest edifici estava cobert per metres de terra per a formar un bancal de tarongers. A més a més, el claustre gòtic que tenia l’edifici se l’emportà, en 1920, el comte de Las Almenas al seu palauet de Torrelodones (Madrid). Ha costat Déu i ajuda que torne. La institució que vetlava per les restauracions, una més per a enxufar gent PePera sense escrúpols, féu fallida i s’ha extingit. Ja veieu, el «símbol de la grandesa del Poble Valencià reconegut com a Nacionalitat Històrica» a fer la mà. Encara resta molt per fer i les incerteses que envolten aquesta peça del patrimoni valencià són moltes. Esperem que no acabe com el forn de Barraca. Ep! Que si l’Ábalos es posa a fer carreteres, que Déu ens agafe confessats.

Un terrible terratrèmol en 1748 destruí el formidable castell de Montesa, a la imatge, seu de l'orde homònima. Els monjos supervivents foren reallotjats a l’antic palau del Temple de Valencia, hui dia la Delegació del Govern espanyol. 

Benifassà,Valldecrist, Montesa

Encara que el legislador prima la Valldigna al text estatutari (d’Estatut de pa i peixet, val a dir-ho), existeixen altres llocs emblemàtics, històricament i patriòtica, de semblants característiques a la geografia valenciana, como Santa Maria de Benifassà, antiga abadia cistercenca hui ocupada per monges cartoixanes, la cartoixa de Valldecrist (Alt Palància) i el castell i casa principal de l’orde de Montesa, tots amb vot a les Corts del Regne. Valldecristi Montesa, en estat de ruïna com la Valldigna, però sense esment estatutari i—ai llas!— abandonats a la desídia i l’oblit. Es veu que a Paco «el Curita» Camps aquests monuments no li feien gràcia o, vés a saber, desconeixia que existien.

La cartoixa de Valldecrist, un altre monument emblemàtic valencià, fou saquejat pels francesos en 1810. La comunitat monàstica fou dissolta en 1835. Com la Valldigna, fou convertit en explotació agrícola i els seus edificis destruïts. La Generalitat adquirí les ruïnes en 1989. 

Escenari del darrer focus de resistència dels agarens valencians contra el nou Regne,cristià i català, que es constituïa, Montesa fou conquerida, definitivament en1277, pel fill de Jaume I, Pere II —I dels valencians— dit «el Gran». El rei Jaume II, el mateix que donà la Valldigna als cistercencs de Santes Creus, la donà al recent nascut orde homònim en 1318, que fusionava al Regne de València els ordes del Temple —suprimit en 1312— i de Sant Joan de l’Hospital. Autèntica orde «nacional» valenciana, bé que mereixeria una consideració especial en l’imaginari patriòtic valencià. El terrible terratrèmol de 1748 destruí el seu formidable castell de la Costera i els monjos supervivents foren reallotjats al’antic palau del Temple de Valencia, hui dia la Delegació del Govern espanyol,el cap dels piolins a la Comunitat. Dels seus extensos dominis deriva el terme geogràfic Maestrat. Alerta! No res a veure amb cap comarca aragonesa, que el Maestrat és exclusivament valencià;històricament dividit en Vell (el nord del País Valencià) i Nou (possessions ala Costera i la Ribera del Xúquer).

La cartoixa de Valldecrist es un altre exemple, com la Valldigna, de l’espoliació del patrimoni històric valencià. Fundada en 1385 pel comte de Xèrica i senyor de Sogorb Martí, després el rei Martí I dit «l’Humà», fou el lloc de residència de Bonifaci Ferrer, el germà del Vicent venerat i santificat. Bonifaci Ferrer fouprior general de l’orde cartoixana i—importantíssim— traduí la Bíblia a la llengua dels valencians. El cenobi cartoixà de Valldecrist fou saquejat pels francesos durant la guerra del Francès, i, quan la desamortització de 1835,definitivament abandonat, tot convertint-se, com el monestir de la Valldigna,en una explotació agrícola. Valldecrist fou adquirit en 1989 per la Generalitat,que ha realitzat tasques de consolidació i manteniment de les ruïnes conservades.

Sort del tot diferent a la de la Valldigna, Montesa i Valldecrist, tingué un altre monestir mariana, Santa Maria de Benifassà, antiga filial cistercenca de Poblet. Declaradament austriacista a la guerra de Successió que acabà amb els Furs valencians (1707), tingué que suportar les conseqüències de la repressió borbònica. Els monjos foren foragitats del monestir, encara que en 1717 els nous amos manu militari del Regne consentiren en restaurar la vida monàstica a Benifassà. La comunitat es dissolgué, definitivament, en 1810,però la vida conventual tornà en 1968,però ara de mans de monges cartoixanes.

Sort diferent al del monestir de la Valldigna, corregué el monestir també cistercenc de Benifassà. Austriacista, pagà pel seu recolzament a la causa de Carles III contra el Borbó Felip d'Anjou. Tanmateix, no patí les depredacions de la Valldigna ni de Valldecrist. En 1968 tornà a residir una comunitat monàstica entre els seus murs, però femenina i cartoixana. 

Santuaris,devoció i patriotisme

Malgrat que el 57 és un article proposat des de l’espanyolista i tan carpetònica ment espanyolíssim Partido Popular (PP), la seua redacció i introducció a la reforma estatutària de 2006 fou producte de la recerca de referències pàtries, amb pinzellades valencianistes, del sector més regionalista del partit. Curiosament,l’erecció de santuaris envoltats de misticisme patri té molt a veure amb el culte marià. A Astúries i, per extensió, a Espanya, la Reconquista començà a Covadonga per intercessió de la Verge. Al nord del rierol de la Sénia, encara que el seu culte ve dels temps medievals,és amb el sorgiment del regionalisme decimonònic que es redescobreix la Mare de Déu de Montserrat, inici de la proliferació d’aquest antropònim femení entre moltes generacions de dones des d’aquell moment. Alhora, a la llunyana Polònia,sotmesa per l’Imperi ortodox rus, el nacionalisme polonès implorà a la Verge—negra com a Montserrat— de Czestochowa. Fou en els segles XII i XIII —moment de la fundació de l’estat catalano aragonès i del Regne valencià— quan es generalitzà a Europa el culte marià, precisament de la mà dels monjos cistercencs de Bernat de Clairvaux, però és sobretot al segle XIX, marcat perles aparicions de La Salette-Fallavaux i Lorda (Lourdes), i la proclamació dela Inmaculada (1854), que el culte marià prengué l’espenta de què encara gaudeix en l’actualitat.

Potser sota l’al·lusió de «temple espiritual» s’amagaven els desitjos del legislador de recuperar el culte marià (el Curitano era Curita debades), tanmateix, sota un lleuger matís regionalista: «punt de encontre i unió sentimental de tots els valencians» deia el text en una primera redacció, coma lloc de referència d’un regionalisme sense aspiracions, el regionalismo bien entendido(o siga, per a ofrendar nuevas glorias a España, òbviament, en castellà), al qual tradicionalment ha aspirat la dreta autòctona que ha oblidat quin és el seu país. Bé, potser fóra així, que de Paco«el Curita» Camps, home que es creia ungit per la divinitat per a regir els destins dels valencians, qualsevol beateria era esperable. Nogensmenys, ara mateix, tot aqueix somni se n’ha anat en orris. Ara bé, a l’Estatut ha quedat que «el Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna és temple espiritual, històric i cultural de l’antic Regne de València, i és, igualment, símbol de la grandesa del Poble Valencià reconegut com a Nacionalitat Històrica». I encara diu més: «La Generalitat recuperarà, restaurarà i conservarà el monestir i en protegirà l’entorn paisatgístic. Una Llei de les Corts determinarà el destí i utilització del Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna com a punt d’encontre de tots els valencians i coma centre d’investigació i estudi per a recuperar la història de la Comunitat Valenciana». A dia de hui, encara estem esperant la tal llei. I que s’afanyen, que com vinguen les excavadores de l’Ábalos—compte amb aquest paio!— a fer una V-21, ni Estatut ni hòsties, que ruïnes i entorn paisatgístic se n’aniran a ferpunyetes.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next