La vicepresidenta Oltra, preocupada per la dieta del president Puigdemont

Víctor Labrado
16 febrer 2019 06:00h

Una vegada més, la senyora Oltra no ha pogut dissimular el seu interés per les persones.

La gran pregunta és: Menja massa el senyor Puigdemont a Waterloo? Guanya pes? No fa prou exercici? Tant de dinarot no li dispararà la tensió? Encara que ella, si d’una banda, també creu, com el partit Vox, ara tan de moda, que l’obligació del senyor Puigdemont és col·laborar amb els seus carcellers, autoengabiar-se ell mateix en alguna presó espanyola, i renunciar a la vana felicitat dels restaurants europeus, d’altra banda, ella també s’interessa per la salut del president evadit, cosa que no faria mai el partit Vox, que no és d’esquerres, com ara la senyora Oltra.

Aquesta preocupació, implícita però innegable, és a la base de les seues declaracions de l’altre dia, quan va assegurar que el senyor Puigdemont anava pel món estacant-se “bons dinarots i penjant-ho a Twitter”. I afegia: “Ja és hora que a Catalunya es recupere l’eix esquerra-dreta. L’esquerra té principis i ètica, i per a la dreta els principis són els diners i el poder.”

Davant les protestes de l’interessat, li va replicar: “He dit i sostinc que mentre altres persones entraven en presó, vosté penjava fotos al Twitter dels seus dinarots a Bèlgica. Dos maneres ben diferents d’encarar els principis en política.”

Això deu ser cert, i si els principis de l’esquerra són bons, cal reconéixer que, de vegades, alguns senyors d’esquerres encara tenen millors finals. I si no que li ho pregunten al senyor Narcís Serra, personatge indiscutiblement d’esquerres, per al qual el cas de Caixa Catalunya ha acabat, ara fa pocs dies, encara millor que no havia començat. Quants milions d’euros hi entraven en joc? És igual. La senyora Oltra no ha demostrat gens d'interés sobre el fet.

Evidentment, la senyora Oltra té un gran sentit de l’humor. Si bona part de la seua clientela no està en condicions d’entendre’l, o més aviat no el vol entendre, això a ella ni li resta mèrit, ni l’afecta en la pròpia felicitat, ni li arriba a tocar el nas. Ben al contrari: les cares de pomes agres del valencianisme polític la fan riure fins a cansar-se, fins a trencar-se de riure. Perquè també és un senyal que a ella, políticament, les coses li van molt bé.

Referint-se a les recents declaracions de la senyora Oltra, que tant han fet parlar a uns i altres, em comentava en la intimitat un votant, ara una miqueta moixo, de Compromís: No tenia cap necessitat de fer-ho, no calia dir això. Li responc que no hi estic d’acord. Ningú té dret a creure que la senyora Oltra es comporte de forma absurda, que no sàpiga fer una política precisa i fonamentada. Les seues declaracions contra el senyor Puigdemont només poden ser un gest ben calculat, només es poden basar en la convicció personal que la seua és, més o menys, una iniciativa (amb majúscula) apropiada (de tot) i (a)profitosa.

Algunes persones amb responsabilitats o simpaties amb Compromís l’han volguda contradir, han expressat públicament el seu desacord, el seu disgust. Moltes més han callat. Per pura impotència? Sens dubte, molts o alguns sí, i ben honestament. Una altra part dels que han callat, però, també ho han fet per mostrar la seua disponibilitat quan, si les eleccions van bé, vindrà el moment de la repartidora. En aquella casa s’ha parlat molt d’abandonar l’essencialisme. Essencialistes serien els cabuts que no renuncien a determinades conviccions. Sembla, però, que en molts casos alguna gent més jove i desperta, diguem-ne relativista, ha passat a practicar, de fet, un nou essencialisme centrat no ja en les conviccions sinó en el càrrec.

Els que han contradit la senyora Oltra, des de dins de Compromís, llevat de salvar la dignitat, que és una cosa que sempre està molt bé, amb quin resultat previsible, amb quina esperança de conseqüències concretes ho han fet? Jo diria que amb cap conseqüència política, de moment. O sí, només una: fer més palesa la submissió, remarcar qui va amb l’anella al nas, fer més públic i evident el predomini absolut, el control sense límits de la senyora Oltra sobre Compromís. Les lamentacions dels vençuts són la banda sonora que dóna més relleu a la victòria.

Perquè, passada la remor, superat o somort el disgust de molts, qui encapçalarà, qui decidirà, qui repartirà, qui dirà com i què es vota? Qui farà repetir una votació si no li agrada el resultat?

Només ella ho podrà fer i ho farà, perquè els seus opositors interns, que en té i de ben sincers, no tenen tria. On anirien? Què votarien? Cap eixida política plausible més enllà de la pura submissió, submissió que ella, ara mateix, ha tornat a fer evident. Perquè la senyora Oltra és la necessària, la imprescindible, la insubstituïble i la incontestable. Ella, que va fundar un partit que, en el primer i únic intent d’anar a soles, va traure dèsset regidors, sis dels quals a Otos (Vall d’Albaida), i la resta escampats i perduts per tot el País Valencià, ha tingut la gran habilitat de fer veure que no ha necessitat mai, per a res, el Bloc.

Però bé, ja ho va dir el Mestre: Benaurats els pobres d’esperit, perquè es pensaran que no tenen culpa de res.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next