La visita

Antoni Rovira
15 desembre 2019 06:00h
Frédéric Dupont

Emili era un gran afeccionat a la ufologia. Estava convençut que la perfecció de les grans construccions de l’antiguitat no era pas casual, que si als textos sagrats de la Bíblia canviaves la paraula “àngel” o “enviat del cel” per “alienígena”, o “cometa”, “estrela” o “carro de foc” per “nau espacial”, la mateixa història començava a prendre una perspectiva molt més interessant, entenedora i veritable. Perquè... com devia ser la natura d’un creador totpoderós i celestial? Òbviament, extraterrestre. Aquest extrem, havia quedat ben palès en els textos de les civilitzacions antigues, els quals descrivien una època en què hòmens i déus (extraterrestres) convisqueren junts, fins que Déu (el comandament en cap) els ordenà de tornar a casa. Hi hagué molts déus i semidéus, però, que s’havien adaptat bé al nostre planeta i s’hi rebel·laren, perquè els agradava més que el seu; els anomenats “àngels caiguts”. Amb aquests petits canvis de nomenclatura, tot semblava molt més lògic. Fins i tot, el judici final no era més que el mateix anunci que havien fet egipcis, sumeris, asteques, hindús, etcètera, al voltant d’un segon període de convivència entre humans i alienígenes. Això s’hi devia esdevenir quan el seu planeta s’apropara de nou al nostre sistema solar. Emili ho tenia ben clar; sense cap tipus de dubte, hi tornarien per restar-hi una llarga temporada i això podria suposar el nostre final com a espècie suprema i, fins i tot, com a hòmens lliures, la qual cosa engalzava de totes totes amb els textos de l’apocalipsi de sant Joan. Unes reflexions d’allò més estrany, que feia en contemplar les estreles, per això s’havia buscat un refugi a la muntanya que li poguera servir d’amagatall en cas de necessitat.

A Eva també li agradava molt el tema, tots dos cursaven els estudis d’antropologia i feien un seguiment de les notícies dels fenòmens paranormals que trobaven a la xarxa. Aquell matí del mes de juny, l’Eva i l’Emili quedaren com cada dissabte al cafè Ro de Puçol, per fer-se un cafè granissat ben gelat i per posar-se al dia de les darreres notícies d’interès.

–Fa temps que no quedem per mirar les estreles –li va suggerir l’Eva.

–És que comence a tindre por de mirar el cel –respongué l’Emili una mica esquerp.

–La por és un sentiment molt interessant. T’ajuda a triomfar, a aprovar els exàmens, a pensar abans d’actuar, etcètera.

–Molt graciosa! Però m’hauries de donar un motiu més convincent, no trobes?

–Fa temps, quan no estaves tan susceptible, férem una hipòtesi de treball per posar-la en pràctica davant un eventual contacte ovni. Te’n recordes?

–Sí! Arribàrem a una conclusió impossible d’executar, una d’aquelles que t’inventes quan no vols fer una cosa, però no pots negar-t’hi obertament.

–Sí que deus estar deprimit, per parlar-ne així! M’han donat ganes d’alçar-me i no tornar mai més per ací, però per respecte a la nostra amistat i al treball que hem fet durant aquests anys de recerca continuaré parlant-ne, com si no t’haguera sentit... Com et deia adés, la conclusió a la qual arribàrem era projectar una mena de raig d’energia envers l’objecte no identificat que tinguera com a base un mineral d’origen extraterrestre, una pedra de meteorit o alguna cosa semblant.

–I això no és impossible d’aconseguir? Vinga, va!

–Si tens fe en allò que fas, no hi ha res impossible.

–Sembles a punt de fer-me un bon ensurt...

–Al dia següent d’aquella conversa, anàrem a parlar amb el cap de departament de geofísica? Te’n recordes?

–Sí, perquè la fac sol·licitara a la Universitat d'Illinois la pedra de Sanmartín per tal d’estudiar-ne la composició del mineral.

–Quina memòria!

–Però Illinois no va respondre mai aquella carta.

–S’ha endarrerit més del que ens hauria agradat, però sí que ens ha respost i, a més, ens ha enviat la pedra.

–Què? –va dir absolutament bocabadat.

–La Universitat d'Illinois argüeix que, tenint en compte que aquesta pedra els va ser enviada des d’Espanya, han accedit a tornar-la perquè els diversos estudis que n’han fet almenys puguen veure la llum a Europa, ja que als EUA tenen la consideració de secret d’estat.

–I podrem fotografiar-la?

Eva va traure un estoig metal·litzat de la bossa, mentre l’Emili contenia la respiració. Amb molt de compte, el va obrir i deixà al descobert una pedra d’uns dotze centímetres de llarg amb nou caràcters gravats, suposadament pertanyents a la cultura ummita.

–Aleshores, quin n’és el pla? –preguntà l’Emili mentre contemplava embadalit aquella enigmàtica pedra.

–Podíem pujar al mirador, connectem el pulsiòmetre a la pedra, de manera que faça de catalitzador de l’energia i després a l’antena i l’orientem cap a Mart. Engeguem la bateria i la deixem en marxa una setmana, enviant-hi el mateix senyal amb una freqüència de deu segons. Òbviament, amb la nostra custòdia en moment. Muntarem una guàrdia d’una setmana. A veure si hi tenim sort. Què et sembla?

–Serà la nostra recerca més treballada.

–Vinga, va! Que tenim molta faena.

Aquella mateixa vesprada pujaren al mirador. Feren una bona part del camí amb moto, fins a arribar a la serra d’Alfinach, on de seguida trencaren a la dreta fins a un camí que els dugué a una plaça de formigó d’on naixien dues sendes: una que moria als horts de la contornada i l’altra els vorejava en direcció al Mont Picaio. Continuaren amb moto fins que les pedres del camí el feren impracticable i hagueren d’encadenar-la sota un matoll de murta ben frondós. Les primeres pedres tenien mostres evidents d’erosió per corrent d’aigua, com si fera molt de temps aquell viarany haguera estat el llit d’un rierol, però a mesura que s’apropaven al mirador les pedres eren aspres i rogenques, d’aquelles ferruginoses que s’empren per a esmolar, fins que tota la falda de la muntanya s’esdevingué una trencadissa d’aquella pedra. Amb precaució de no xafar en fals, ascendiren la lloma d’aquell escampall fins que arribaren a un replà cobejat per dues llomes de pins i carrasques. Allà dalt l’Emili i l’Eva havien plantat una tenda de campanya tipus xalet, amb zona descoberta per poder observar les estreles amb el màxim confort possible.

El pulsiòmetre era una mena d’antena molt potent que podia emetre el mateix senyal, en la freqüència i direcció desitjades. Fins aquell moment, la recerca no havia acabat de donar resultats, però les coses estaven a punt de canviar. Havent sopat, l’engegaren, l’orientaren cap a Mart i començaren a esbrinar el cel fins que l’esgotament hi va fer acte de presència. A partir d’aleshores, es rellevaren per a descansar. Mentre feien el primer cafè del nou dia, l’Emili veié amb sorpresa una estrela inusual.

–Què és això? Venus, potser? –preguntà alarmat.

–Venus es manté fix en el cel i això avança cap a nosaltres! –exclamà l’Eva aterrida.

De sobte, l’estel creuà el tros de cel que tenien al davant en només un parell de segons. Amb més por que curiositat, només reeixiren a fer-se una mateixa pregunta “i ara què?” De sobte la bola de llum s’aturà en la seua vertical i un feix de llum els caigué del cel, mentre ells, encara sense saber com reaccionar, romangueren immòbils esperant que els extraterrestres acabaren d’una revolada amb aquella pruïja per descobrir la veritat, que tant els havia atabalat durant tota la vida. Doncs, ja la tenien davant seu i justament en aquell precís instant també descobriren que hi ha veritats que és millor no conéixer.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next