Tretze anys abans de pintar El món màgic dels maies (1963-64), Leonora Carrington havia treballat en un altre projecte de mural per al vestíbul de la Unitat d’Oncologia del Centre Mèdic Nacional que no va veure la llum perquè el govern mexicà va optar per la proposta de David Alfaro Siqueiros. Segons el seu fill Gabriel, la decisió obeïa a les pressions que, des de feia temps, havien exercit els grans muralistes contra ella i Remedios Varo –de la qual també se’n va desestimar un altre destinat a l’edifici de consulta externa– per tal que no exposaren el seu treball a les galeries i els llocs que pensaven que els corresponien. “Era discriminació, malinchismo i masclisme”, va afirmar. Leonora, en una entrevista que va concedir quan tenia 75 anys, va declarar que no li interessaven ni José Clemente Orozco ni Diego Rivera, uns moralistes polítics. Sí que li interessava, en canvi, Frida Kahlo, “que començava a ser una dona carregada de sofriments”. El 1965, encara en duria a terme un altre, de mural ,a la casa de Plutarco Gastelum, a Xilitla, al sud de l’estat de San Luís Potosí, per encàrrec d’Edward James –un aristòcrata i mecenes anglès amb qui mantenia una bona amistat des del 1944–, que s’allotjava allí mentre construïa a prop Las Pozas, un jardí fantàstic situat al bell mig de la selva de la Huasteca potosina. Un laberint de grans dimensions (ocupa trenta-set hectàrees) que, amb el desplegament de les seues formes arquitectòniques, recorda “en l’atmosfera de pau, de joc i de somni que el caracteritza, la Creta Minòica durant l’esplendor de la seua civilització”, apunta Giulia Ingarao (“Las obras murales de Leonora Carrington”, 2008).
