Laberints

24 maig 2019 06:00h
Leonora Carrington pintant 'El Minotaure' a la Casa Gastelum, Xilitla, San Luís Potosí, Mèxic, 1965

Tretze anys abans de pintar El món màgic dels maies (1963-64), Leonora Carrington havia treballat en un altre projecte de mural per al vestíbul de la Unitat d’Oncologia del Centre Mèdic Nacional que no va veure la llum perquè el govern mexicà va optar per la proposta de David Alfaro Siqueiros. Segons el seu fill Gabriel, la decisió obeïa a les pressions que, des de feia temps, havien exercit els grans muralistes contra ella i Remedios Varo –de la qual també se’n va desestimar un altre destinat a l’edifici de consulta externa– per tal que no exposaren el seu treball a les galeries i els llocs que pensaven que els corresponien. “Era discriminació, malinchismo i masclisme”, va afirmar. Leonora, en una entrevista que va concedir quan tenia 75 anys, va declarar que no li interessaven ni José Clemente Orozco ni Diego Rivera, uns moralistes polítics. Sí que li interessava, en canvi, Frida Kahlo, “que començava a ser una dona carregada de sofriments”. El 1965, encara en duria a terme un altre, de mural ,a la casa de Plutarco Gastelum, a Xilitla, al sud de l’estat de San Luís Potosí, per encàrrec d’Edward James –un aristòcrata i mecenes anglès amb qui mantenia una bona amistat des del 1944–, que s’allotjava allí mentre construïa a prop Las Pozas, un jardí fantàstic  situat al bell mig de la selva de la Huasteca potosina. Un laberint de grans dimensions (ocupa trenta-set hectàrees) que, amb el desplegament de les seues formes arquitectòniques, recorda “en l’atmosfera de pau, de joc i de somni que el caracteritza, la Creta Minòica durant l’esplendor de la seua civilització”, apunta Giulia Ingarao (“Las obras murales de Leonora Carrington”, 2008).

Leonora Carrington, 'El Minotaure', 1965. Mural a la Casa Gastelum, Xilitla, San Luís Potosí, Mèxic

En un racó de la casa de la família Gastelum, Carrington va plasmar un ésser conegut com el Minotaure, tot i que és una criatura femenina a la qual –com bé assenyala Ingarao– seria més apropiat denominar-la la Minotragus, ja que té el cap de cabra. A més –indica Robert Graves a La deessa blanca, un llibre que va influir molt en l’artista–, existia un culte caprí a la Creta Minòica i a l’antiga Irlanda. D’una banda, presenta les corbes sinuoses i els colors rogencs dels frescos del palau cretenc de Cnossos, i d’altra banda, alguns motius simbòlics: les espirals dels pits, que al·ludeixen a l’edifici construït per Dèdal a la ciutat reial de l’illa, i la petita esfera de vidre que sosté en una mà i la flama de la testa, que ho fan a les funcions màgiques i d’endevinació. Recolzada amb el braç en el capitell d’una columna, l’alta i estilitzada vigilant del laberint “és síntesi de formes i cultures: es tracta d’Ariadna i Dionís alhora, una única figura que uneix el bou i la cabra”, diu la investigadora. 

Leonora Carrington, 'Ferret Race', 1950-51. Oli sobre llenç 

Leonora, que va traçar uns quants laberints, en Ferret Race (1950-51), en mostra un d’estructura circular i unidireccional, un tipus usat per a les danses religioses que imitaven la trajectòria del Sol i dels planetes. Hi deambulen personatges híbrids –formats per cossos i caps diversos– i furons, esperits guia per a nombroses cultures per la seua capacitat d’aconseguir els seus objectius. En primer terme, en una mena de compartiments, dones-ocell, dones-rabosa, dones-lleó… acompanyades de més furons, tal vegada a l’espera de penetrar-hi; al fons, esbossada, una presència estranya a recer d’una tenda de campanya. Controlen el lloc un home amb rostre de cavall –a l’entrada–, un petit home negre –a l’eixida– i un monstre amb banyes –al centre–. “Si hi ha déus, no crec que tinguen aparença humana, preferisc pensar els déus com zebres, gats, ocells […] Només l’home fa una divinitat de l’odi, amb les seues guerres, el seu puritanisme, les oposicions a la seua espècie i a tota la natura que l’envolta”, va escriure en una carta. En un altre llenç del 1991, individus grans i menuts que semblen embolcats en sudaris blancs, negres i rojos, junt amb una sèrie de bèsties –aus, gossos, vaques…–, s’endinsen al centre del caragol, potser en un ritual d’iniciació, potser en un regrés a l’úter, una “mort” que possibilita un renaixement i sovint el coneixement d’u mateix. Sorprén la figura invertida sobre el cavall atzabeja amb un ull enorme, ple d’espant. 

Leonora Carrington, 'Laberint', 1991. Oli sobre llenç

“De tots els artistes que he conegut fins avui, Leonora ha creuat més fronteres i ha travessat més serralades que qualsevol altre, i ha solcat els abismes més profunds”, va dir Edward James, que ja havia donat suport a Picasso, Dalí i Magritte, entre d'altres, i havia organitzat la Fira Mundial del Surrealisme a Nova York. La pintora, que sempre va lluitar per viure sense lligadures, i per la pau i la solidaritat, en una conversa amb Octavio Avendaño, assegurava que, si haguera de posar un títol a la seua vida, aquest seria Entre l’avorriment i la vergonya de pertànyer a un animal tan salvatge com l’ésser humà. 

“—Quin animal li hauria agradat ser?”

—Un elefant, però salvatge.

—Sempre ha sigut com un elefant salvatge en la seua cerca de la llibertat.

—La poca llibertat que vaig assolir fou perquè odie l’autoritat. No sap la dita de Lord Acton, el primer anarquista? Tot poder corromp i el poder absolut corromp absolutament”.

Leonora, meitat dona, meitat animal, com la Minotragus, custodiava i dominava, com poques persones, el món dels malsons i dels enigmes.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next