L'aixada

3 octubre 2019 06:00h

Com una col·lecció de rondalles, recorde la vida del meu pare. Quan estava inspirat ens en contava una darrere d’una altra, entre les rialles d’aquells que l’escoltàvem. Sempre hi havia algú que acabava dient allò de: «Nelo, en tens per a escriure una novel·la». No ho feu mai, i tinc la sensació que aquest deure me’l va deixar en herència.

Durant la llarga dictadura del general Francisco Franco Bahamonde, va haver-hi un alcalde del meu poble que va prohibir treballar els diumenges i festes de guardar. Al poder, per irrisori i ridícul que siga, i a aquells que l’exercixen els agrada omplir de lleis i prohibicions les nostres vides, n’hi ha tantes que sovint es contradiuen les unes a les altres.

Mon pare, per aquell temps, va tindre l’ocurrència de comprar-se una bona aixada. Aleshores els camps encara eren cavats amb la força dels braços. I un jornaler que es preuara en necessitava una de bona qualitat.

Era una ferramenta magnífica, amb una fulla de metall consistent i un mànec de fusta de bellota de tres pams i mig de llargària sòlid i resistent.

Com un xiquet amb un joguet nou, mon pare tenia unes ganes boges de provar-la. Així que va decidir alçar-se aquell diumenge de bon matí i anar al camp a pegar uns colps sobre la terra assaonada i, de pas, netejar de brots indesitjables les soques de les pereres. Aleshores al terme municipal es dedicava un bon nombre de fanecades a aquesta fruita d’estiu, que combinada amb les plantacions de meló, arròs, albercoc i, sobretot, de les diverses varietats de taronges, donava durant tot l’any jornals a bona part dels habitants del poble. El terme, com els de tots els municipis de les planes que conformen el litoral valencià, era ubèrrim i productiu. Els temps han canviat i, encara que la terra continua sent rica, n’hi ha un percentatge alt que resta abandonada. Males polítiques executades durant dècades han enverinat el present i el futur de la nostra agricultura. Mentrestant, els supermercats venen productes provinents de l’altra punta del món.

A l’entrada d’un camí, una parella de guardes van parar mon pare i el van denunciar per treballar en diumenge. Quina estranya paradoxa, ja que qui el denunciava també estava treballant i, a més, per a l’Ajuntament i per tant no respectava la llei.

Mon pare tornà al poble tirant foc pels queixals. Entrà a casa renegant com un carreter, pujà a l’andana i penjà d’una fusta incrustada en la paret l’aixada. I allí va restar anys i panys fins que un dia la vaig despenjar per anar amb la bicicleta a fer les soquetes d’un camp de pereres que un dia vam tindre a la partida dels Moros al terme de Sagunt. Aleshores els camps els cavaven amb màquines sorolloses que empudegaven horts i camins amb el fum del gasoil mal cremat.

agermana't

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next