Tinc vint anys i hui és la meua primera vegada. Sóc estudiant a la universitat i supose que totes aquestes dades no vos importaran molt. “Quina mandra, una altra columna animant a votar”, pensareu. Permeteu-me un vot de confiança. Últimament parle molt de futur. Amb la meua família, amics, companys… Parle de futur laboral. Què fer després de la carrera. Una segona carrera, un màster ací, un màster fora, treballar, viatjar… Pensar sobre futur aclapara.
Futur. L’altre dia vaig veure la xarrada TED de Greta Thunberg a YouTube. Ella, quatre anys més menuda que jo, també parla de futur. Però d’un futur diferent. Del futur del planeta, de l’ésser humà. És coneguda per fer “la vaga pel clima” cada divendres, malgrat que molts li diuen que hauria d’anar a classe i estudiar per ser una científica que “resolga” la crisi climàtica. “Per què hauria d’estar estudiant per un futur que prompte s’acabarà?” Quin futur? Sovint sóc incapaç d’imaginar-ho tot. No vos passa? És com si pensàrem en el futur de manera compartimentada. Com si fora una paraula tan abstracta que necessita un complement. Futur laboral, futur amb una parella, futur familiar, futur en l’educació, futur en la sanitat, futur com a dona, futur dels que venen de fora, futur just, futur verd, futur. Complements o suplements? Futur. Futur. Futur. Futur. Si s’acaba un futur, però, s’acaben també la resta de futurs.
L’univers, la realitat, és molt complexa i necessitem mecanismes per simplificar-la. Per això tenim símbols i per això sembla que compartimentem les coses. Hi ha un proverbi xinés que manllevaré: “L’aleteig de les ales d’una papallona pot sentir-se a l’altre costat del món”. A l’institut tenia una professora d’història que considerava una ximpleria imaginar què hauria pogut passar si alguna cosa, per petita que fora, no haguera sigut així. Què és la història sinó una concatenació de casualitats, de papallones que aletegen.
Hui que és diumenge, pense en l’aleteig de les papallones. Pense en molts amics que, com jo, parlen del seu futur després de la carrera. I els pense asseguts a casa, però també els pense al col·legi electoral. I aleshores m’adone que potser és cert que l’aleteig d’una papallona pot canviar-ho tot. Per a bé o per a mal.
