L’almirall Juli Guillén Tato, «valencià des de la quilla al topall»

L'almirall Juli Guillem Tato (1897-1972), alacantí i, com deia ell, "valencià des de la quilla al topall". Ha passat a la història per ser una persona, en moments difícils compromesa amb la llengua i el patrimoni del seu país. 

Fins i tot en la foscor del règim franquista el «catalanesc» resistia. Sí, així li deia a la llengua, «catalanesc», l’almirall Juli Guillén Tato, alacantí i, a la seua manera, enamorat de la seua terra, de la seua pàtria de debò, la dels quatre pals de gules en camper d’or, malgrat la contradicció de servir com a militar de carrera a l’Espanya que ofegava qualsevol mostra de discrepància amb l’uniformisme de la joseantoniana «unidad de destino en lo universal». No obstant això, entre les tenebres (s’havia perdut una guerra), el país havia de sobreviure, i en Juli Guillén Tato, home respectat pel règim franquista, trobà un valedor. Paga la pena que el recordem.

Juli Guillén Tato era fill del pintor alacantí Heliodoro Guillén. Un home amb projecció en la burgesia alacantina de l'època. A la imatge, un quadre del seu pare, "L'última borrasca", ambientada en el barri alacantí del Raval Roig. El pare volia que fóra arquitecte, però, finalment, el fill volgué ser mariner. 

En primer lloc, no ens enganyem, Juli Guillem Tato arribà a ser contraalmirall de l’armada espanyola, la de Franco. Així que no pretenguem demanar-li la lluna en un cove. Serví el règim, però això sí, amerat de catalanitat lingüística i sense contradir el regionalismo bien entendido, que no estava en la seua mà fer-ho. El seu regionalisme el definia —clar i català— com un «regionalisme honest i gens polític, dins de l’Espanya gran i estimada», però «un valencianisme autèntic i culte».Això ho deia com a mantenidor dels Jocs Florals de València de 1966. Ep! Un valencianisme «autèntic i culte» deia, que no, en absolut, la barbaritat blavera nascuda de la Transició, ara reencarnada en les borinotades del Cantó, la Bonig, la Català, la Gascó i resta de púrria lingüicida. Un regionalisme on cobrava particular importància la llengua. Calia conèixer la llengua, la llengua culta, i per això es mullà per l’ensenyament del valencià, el de debò, el del «catalanesc», que unia València a les terres germanes de Catalunya i Mallorca. València, el reialme que vindicava, no s’entenia sense la seua llengua. Qui és valencià? Òbviament, la resposta és ben clara: qui parla valencià. O, millor dit, qui parla el «catalanesc» propi del Regne de València. No ho deia debades, que ben coneixia la cita del cronista Ramon Muntaner: «E con la dita ciutat [Múrcia] hac presa [Jaume II], poblà-la tota de catalans, e així mateix Oriola e Elx, e Alacant e Guardamar, Cartagènia e en los altres llocs; sí que siats certs que tots aquells qui en la dita ciutat de Múrcia e en los davant dits llocs són, són vers catalans e parlen de bell catalanesc del món». Una preocupació per la llengua «pura» que el fa lamentar el «duro catalanesch de Alicante», en els anys quaranta del segle passat,en article sobre «Elcano y la Santa Faz» publicat al diari ABC el 26 d’octubre de 1943. Destinat en aquell temps a Madrid com a director del Museo Naval, tingué —com ell reconeixia— al pare Lluís Fullana i a Josep Joaquim Sanchis Zabalza com a mestres de la seua llengua. El primer ben conegut com a gramàtic en les primeres dècades del segle XX, i el segon, en aquella fosca postguerra, la persona que s’encarregava de fer els cursos de valencià de Lo Rat Penat a la Casa de València de Madrid. Cursos que seguien les Normes de Castelló de 1932 i que Guillén Tato considerà la passa definitiva de la codificació del valencià. Les havia signat el pare Fullana i, doncs, sobraven ja les discussions estèrils. En aquesta normativa escrigué Guillén Tato, sempre delerós d’expressar-se per escrit en la manera més correcta possible.

Amb dèsset anys, Juli Guillén Tato ingressà a l'Escola Naval de San Fernando. No oblidà, per això, la "Terreta". Sempre enyorà el país del dolç catalanesc. Compta l'anècdota que als mariners valencians els obligava a presentar-se en valencià. Quan algú ho feia en castellà li deia: "Xe, torna a eixir i a vore com es demana permís per a entrar". 

Valencià, alacantí i marí de vocació

«Sóc rotundament valencià», «sóc un fill de l’Alacant reblat, fidel i arrelat a l’amadíssima València, cap i casal del nostre reialme», afirmava al discurs com a mantenidor dels Jocs Florals de València de 1966. Efectivament, era alacantí, nascut el 5 d’agost de 1987 al carrer de Sant Ferran. El segon fill del pintor aburgesat Heliodoro Guillén Pedemonti i Pepa Tato, néta de qui fou alcalde d’Alacant Tomàs Tato, el que urbanitzà el barri de Sant Blai. De família, doncs, bé, el valencià estava molt present a casa seua, tot i que el pare, reconegut pintor de la burgesia d’espardenya de la ciutat, procurava parlar-los en el castellà après i finolis que s’estilava en els cenacles «mucho más merezco yo» de la ciutat. Ep! A València també passava això. D’això que la relació lingüística de sa casa el mateix Guillén Tato la definís de sesquilingüisme, la llengua materna (el valencià) més la llengua del postureig imperant, en una Alacant catalanoparlant, però amb la diglòssia ben inserida en les classes acomodades de la ciutat.

Guillén Tato serví a l'aeronàutica naval a Barcelona. Anys en què sovintejava la Biblioteca de Catalunya i conegué Jordi Rubió i Balaguer. Comandà el primer dirigible que sobrevolà Alacant, a la imatge. 

El pare volia fer del seu fill Juli (Juli era com li agradava que li diguessen) arquitecte, però —veges tu!— el xicot volia ser mariner i emular les gestes de Jordi Joan. I així, sobretot mogut per una gran vocació historicista, Juli Guillén Tato ingressà en 1913 a l’Escuela Naval de San Fernando (Cadis). Bé, començà ací la carrera militar professional de Guillén Tato. El jove volia aventura i la trobà a l’armada. No és l’únic cas d’una persona sensible al país que trià l’exèrcit, el dels espanyols, per a fer carrera professional. Recordem Francesc Macià, oficial d’enginyers fins que prengué consciència catalanista. Guillén Tato, al contrari que Macià, adquirí consciència, fins i tot catalanista, però no amb la suficient intensitat com per a fer-lo trencar amb l’Espanya carpetovetònica. Guillén Tato s’esforçà per conciliar l’espanyolitat ambiental, producte de dècades de colonització castellana, amb el valencianisme que sentia. Bé, si es movia no eixia a la foto. El règim franquista ja desconfià d’ell en 1936. El considerà adepte a la República i no fou fins a finalitzada la guerra, en 1941, que fou rehabilitat.

Si arribà a contraalmirall de l’armada, director del Museo Naval de Madrid, de l’Instituto Histórico de la Marina, del’Archivo General de la Marina idel Museo Álvaro de Bazán (en Viso del Marqués, Ciudad Real)fou perquè dissimulà les seues conviccions, que convertiren l’alacantí Juli en un personatge excepcional en una època tan reticent a les manifestacions de particularisme diguem-ne regional, però que ell, lluint galons, procurà estendre entre els seus paisans, com també l’amor per la llengua pròpia, huidia encara tan qüestionada per l’horda obscurantista que milita en allò que diuen «partits constitucionalistes». Certament, fou un militar i serví a l’Espanya eixida de la desfeta republicana de 1939. Això, però, i d’això la importància que cobra la figura de Guillén Tato, no el reprimí de manifestar públicament el seu afecte per l’idioma de la seua terra, que emprà sempre que fou possible en la correspondència, fins i tot, sorprenentment, en la de caràcter oficial. En ple franquisme, quan encara cuejaven amb vigor les seqüeles de la guerra, no dubtà a utilitzar el català a Madrid amb motiu de la presentació del Llibre del Consolat de Mar, en 1967,al Museo Naval, davant dels nassos de ministre de Marina Pedro Nieto Antúnez. I el ministre callà i atorgà. L’acte tingué repercussió, òbviament, però ningú s’esguellà les vestidures. Ostres si ara, en l’Espanya dels PP, Cs i Vox, ho fes! Francesc Almela i Vives, aleshores president del Centre de Cultura Valenciana el felicità per tal acte de reafirmació de la llengua pròpia. Guillén Tato li contestà: «quant a l’ús que vaig fer de la nostra llengua en l’acte d’honorar el Llibre del Consolat de Mar, davant del Ministre de Marina i bon estol d’autoritats, fou una de les expansions de la meua valenciania que m’omplí de satisfacció del deure acomplit i que mai jo no podré oblidar».

En ple franquisme, quan encara cuejaven amb vigor les seqüeles de la guerra, Guillén Tato, almirall, no dubtà a utilitzar el català a Madrid amb motiu de la presentació del "Llibre del Consolat de Mar", en 1967, al Museo Naval, davant dels nassos de ministre de Marina Pedro Nieto Antúnez. 

Amic d’Elx, defensor del valencià

El discurs que pronuncià als Jocs Florals de Valencia de 1966 és un al·legat en defensa de la llengua pàtria. Però, és clar, almirall de l’armada espanyola, l’al·locució la vestí de regionalisme que no aspirava al «valencianisme». El seu «valencianisme», deia Guillén Tato, no el feia «ser valencianista, perquè em basta i sobra ser valencià des de la quilla al topall». I al mateix discurs, en què es declara de «l’Alacant etern», que no desitja ser murcià i «company en germanor de l’estimada Catalunya». Atenció!: això dit per un almirall de l’armada espanyola, ben engalonat, a l’estrada. Com ni hi havia blaveros, ni se’ls esperava, aleshores ningú posà el crit al cel. La germanor entre les terres que compartien idioma era una obvietat.

A Elx defensà amb ardor el restabliment dels cursos de valencià organitzats pels Amigos de la UNESCO, suspesos per decreto de l’autoritat governativa en maig de 1969. Defensà l’adhesió dels «valencians de bé i d’insospitable espanyolisme» a favor d’una docència que considerava «absolutament legítima». Fins i tot, la lleig franquista emparava els cursos, el sentència del Tribunal de Orden Público del 31 de maig de 1968. Així que què s’empatollaven els PP i Cs de l’època? En pro de l’ensenyament del valencià s’adreçà al president de la Diputació d’Alacant de llavors, el benidormí Pere Zaragoza Orts, home —en paraules de Guillén Tato en carta a Jordi Valor i Serra— de «molta espenta i ell mateix es diu regionaliste». I també enyorava la premsa en la llengua autòctona i els anys del Tio Cuc: «és clar que ens faria falta un periòdic o una revisteta popular com fou el Tio Cuc».

Guillem Tato també insistí perquè fóra autoritzada la missa de la festa de l’Assumpció a Elx en valencià, la llengua del Misteri, la Festa, de la qual era un fervent admirador. El 15 d’agost de 1946, en el seu primer viatge a América, pronuncià una conferència en la Universidad Católica de Bogotà, precisament, sobre el Misteri elxà. De tot plegat, el 22 de febrer de 1967, pels seus mèrits nombrosos en defensa del drama sacre líric elxà, fou nomenat vocal del Patronat del Misteri.

Juli Guillén Tato, historiador naval, fou el responsable de la construcció de la rèplica de la nau Santa Maria, amb la qual Cristòfol Colom féu el primer viatge a Amèrica. 

Però no acaba ací la relació d’aquest fill d’Alacant, nascut un dia després del descobriment de la cèlebre Dama ibèrica, com li agradava recordar als elxans, amb Elx. En 1965 es féu públic un projecte que pretenia urbanitzar la zona entre la basílica, la Calaforra i l’Alcàsser de la Senyoria. Enemic acèrrim dels abusos urbanístics, s’oposà totalment a l’execució de tal pla i utilitzà totala seua influència per reconvertir-lo en la plaça que trobem hui dia (la del Congrés Eucarístic). Amb aquest propòsit escrigué al batle elxà Lluís Chorro, en valencià, és clar!, el 22 de desembre d’aquell any: «Reba V. dons i tot el poble la felicitació coral amb la seguretat del profit urbanístic que servirà per enlairar més encara —amb plaça i jardí» la basílica de Santa Maria, bressol i seu de l’incomparable Misteri».

Un altre afer important que cridà l’atenció de Guillén Tato fou la proposta parquè el temple de Dabod, salvat de las aigües de la presa de Assuan, fóra a parar a la capital del Baix Vinalopó. Era llavors el mes de gener de 1966 i el govern egipci ja havia anunciat la intenció de donar a Espanya el temple nubi. El dia 28 d’aqueix mes Guillén Tato, amb tal motiu, s’adreçà a l’ambaixador espanyol al Caire, marqués de Desio, també president de la comissió espanyola que col·laborava a les excavacions arqueològiques que es portaven a terme al país del Nil. L’ambaixador no rebutjà, d’antuvi, les pretensions del’almirall alacantí, però l’emplaçament, finalment, havia de decidir-se a Madrid, i el govern espanyol proposava la capital de l’estat o Barcelona com els llocs més idonis. Guillén Tato no defallí, convençut que Elx, un oasi valencià de palmeres, aportaria l’escenari apropiat per a la relíquia faraònica. Implicà l’Ajuntament elxà en la idea, que proposà l’Hort del Gat per al monument; també es comprometé la Diputació, dirigida pel citat més amunt Pere Zaragoza Orts, i intentà que les altres corporacions provincials valencianes s’unissen a la reivindicació. També a aquest efecte escrigué al músical acantí Òscar Esplà, per a demanar-li col·laboració, el qual se adherí a la causa. Per a Guillén Tato, en carta al director general de Belles Artes, «el templo de Dabod, en Madrid, será solamente un conjunto de pedruscos, y, al poco tiempo, resfriado y hasta con reuma. ¡Pobres piedras!». Quina raó tenia l’home, però l’Espanya plural mai —ni abans ni ara— ha tingut les simpaties dels que regeixen un estat amb capital a Madrid, l’única capital possible, una Espanya —abans i ara— que nega la diversitat i que, en conseqüència,  obvià els requeriments del polifacètic home de mar valencià. Ni Barcelona ni Elx, el temple de Dabod, finalment, el muntaren a Madrid, on encara està, patint les humitats del Manzanares i els freds de Guadarrama, tan lluny del palmerar il·licità, que, almenys, li haguera recordat la seua terra d’origen.

Guillén Tato fou un gran admirador del "Misteri d'Elx". Arribà a ser vocal del seu patronat. Fins i tot exigí que la missa de la Festa fóra en valencià, en el "catalanesc" dels valencians. 

En defensa del patrimoni valencià

Juli Guillén Tato fou un home, malgrat la seua posició oficial al règim franquista, un home de profunda i sincera valencianitat, la qual cosa el féu implicar-se en la defensa del patrimoni amenaçat. A València —ja sabeu— la història grinyola. Ai el menfotisme autòcton! La intervenció de Guillén Tato fou decisiva per a salvar les velles drassanes gòtiques de la destrucció, o que el convent de Santa Caterina de Siena no fóra demolit. A Vila-real féu gestions per salvar la plaça porticada. I a Alacant arremeté contra la destrucció de part de l’església —cocatedral— de Sant Nicolau, permesa per canonges indoctes;  descarregà la seua ira contra el projecto de crear una balconada al cim del Benacantil que hagués malmès el castell, bestiesa que, afortunadament, se frustrà; i en 1969 intercedí perquè la muralla del Raval Roig no desapareguera dels ulls dels alacantins. Ah! I sempre defensà fermament—no em cansaré de repetir-ho— el «catalanesc» dels seus paisans com a part inherent a la alacantinitat, amb articles continuats a la premsa. Una vocació per la llengua del país que havia completat a Barcelona en la joventut, quan servia en la aeronàutica naval i sovintejava la Biblioteca de Catalunya, on conegué a Jordi Rubió i Balaguer. Ja apartat de la disciplina castrense per edat, volgué traduir al català, desde la seua finca l’Almafrà (a Benidorm), Años yleguas de Gabriel Miró. Participà en el I Congrés d’Història del País Valencià (1971), amb un treball titulat Els camins dels catalanismes en la parla marinera de Castella.

La intervenció de Guillén Tato fou decisiva per a salvar les Reials Drassanes de València de la destrucció. També intervingué perquè el convent de Santa Caterina de Siena no fóra demolit. 

I fins ací un breu esbós de la vida d’un personatge singular. A la seua finca l’Almafrà onejava la senyera dels quatre pals de gules en or. Les seues contribucions a la història naval són nombroses, moltes d’elles relacionades amb el «catalanesc». Morí a Madrid, on residia després de jubilar-se, a l’edat de setanta-cinc anys, el 27 de novembre de 1972. Encara Franco estava vivito y coleando.Les seues despulles foren portades a Alacant, com era el seu desig, i el seu fèretre cobert amb el senyal amb el qual «ningun peix se gos alçar sobre mar», el senyal del rei dels valencians.

Juli Guillén Tato traspassà a Madrid el 27 de novembre de 1972. Per desig d'ell, les seues despulles foren traslladades a Alacant i el seu fèretre cobert amb la senyera sense la qual "ningun peix se gos alçar sobre mar", la senyera del rei dels valencians. 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next