Fins i tot en la foscor del règim franquista el «catalanesc» resistia. Sí, així li deia a la llengua, «catalanesc», l’almirall Juli Guillén Tato, alacantí i, a la seua manera, enamorat de la seua terra, de la seua pàtria de debò, la dels quatre pals de gules en camper d’or, malgrat la contradicció de servir com a militar de carrera a l’Espanya que ofegava qualsevol mostra de discrepància amb l’uniformisme de la joseantoniana «unidad de destino en lo universal». No obstant això, entre les tenebres (s’havia perdut una guerra), el país havia de sobreviure, i en Juli Guillén Tato, home respectat pel règim franquista, trobà un valedor. Paga la pena que el recordem.
