Si ens ho proposem honestament, les declaracions dels polítics en temps electoral i en l’altre poden ser profundes lliçons de sociologia. Només hem d’aplicar el mètode inductiu i obtindrem les dades necessàries que ens ajudaran a captar pensaments, actituds i voluntats. I és precisament ara quan assistim a una nova edició de la purulenta consigna de l’anticatalanisme. Ja sé que el recurs a l’odi no és patrimoni d’aquest o d’aquell partit: en general, i llevat de les excepcions que calga i en territoris concrets, l’estat polític i pretesament convivencial no dubta a incitar les masses contra Catalunya. Res non verba: un simple observador amb una moderada noció de la decència ho detectaria a l’instant. Inqüestionable, doncs.
D’altra banda, els qui greixen el mecanisme de la fòbia irracional creuen que acusant de catalanistes persones amb lliure albir, els agressors s’investeixen d’una aura de respectabilitat irreprotxable. Almenys així es presenten davant del nombrós públic orfe de capacitats deliberatives. És clar que el catalanista, que ho és per raons íntimes o culturals, pot retrucar titllant-los d’espanyolistes. Res a objectar, veritat? O catalanista és un insult i espanyolista un honor? Cal ressaltar que la llibertat que tindria tothom d’advertir-los amb una cosa així com “no mos fareu castellans!”, situaria l’escarnit en les coordenades d’orfandat discursiva del provocador. I hem de saber que quan un estat tracta de consolidar-se atacant una de les seues parts, com diria Tony Judth, “alguna cosa va malament”. De manera que seria menester i urgent fer servir el llenguatge adient, tot i saber la dificultat que significa adreçar-se a una col·lectivitat guiada per motius generats per la ràbia.
Cal recordar que les forces armades –Exèrcit, Policia i Guàrdia Civil, amb els eximents personals que puga haver-hi–, si fa no fa són l’expressió activa de l’estat que representen. Per dir-ho d’una altra manera, aquests cossos armats materialitzen l’esperit i les propensions ideològiques de l’estat. I també convé tindre present les impures maniobres contra Catalunya perpetrades per les andrones que domina el Ministeri de l’Interior. Per això, si situem el periscopi i l’audiòfon en un lloc de la Manxa, observarem com s’actualitza periòdicament l’exacte concepte de l’Espanya assimilada. Aquesta definició no és una idea meua més o menys ocurrent, sinó que la devem a la percepció castellanocèntrica dels poders de l’estat respecte a la Corona d’Aragó.
Passa ara mateix al Tribunal Suprem, on els testimonis de la Fiscalia destil·len substàncies pestilents que són la síntesi d’una forma d’entendre la diversitat humana i la democràcia. Que mentirien era predicible, com també la forja d’un relat extremament bel·licós i sense matisos. Ara s’han llevat la careta i el rostre es contrau en un rictus on es pot llegir com en un DIN A4, tipus Arial 12, on arriba el nivell de l’odi i de la venjança. Per cert, la violència verbal barrejada d’insídia és punible? En fi, el tràngol, en contra del que es pot pensar, no el viuen els acusats, que també: l’autèntica tragèdia, a mitjà termini, la protagonitzen els cossos jurídics d’un estat obsedit a diluir identitats que és incapaç d’acceptar com un regal d’incalculable valor. La història, doncs, jutjarà els jutges.
