Le Saline

23 juliol 2019 06:00h

Cada dia fem, si fa no fa, els mateixos gestos, les mateixes accions. Jo, per exemple, acostume a alçar-me cap a les sis, faig els meus quinze minuts d’exercicis de mobilitat i en acabant esmorze. Des de fa quatre anys que m'acompanya la mateixa imatge: una peça de fruita, la llet, els flocs d’avena, la cafetera al foc, el volum desgastat de l’Odissea traduïda per Joan Francesc Mira, el quadern de notes, la finestra que dona al camp i allà lluny, a l’horitzó, una línia de mar i l’Alguer.

Mentre esmorze, trie un fragment de l’Odissea, el reescric en forma de tanka i tot seguit porte Blondie a fer la passejada de rigor. Hi ha dies, però, que la tanka s’encalla i aleshores prenc la decisió de deixar la tanka suspesa, isc amb Blondie i espere que la passejada em porte els versos justos per penjar-los a les xarxes socials i que l’esforç siga recompensat per un grapat de lectors fidels.

Cada dia prenem decisions d’aquesta mena, que poc modifiquen el desenllaç final de la jornada: girar a l’esquerra pel carrer de sempre o girar dos carrers més avall, baixar a la mateixa parada de sempre o fer-ho una abans per caminar aquells metres de més i gaudir d’una passejada de principis de tardor; anar a aquella classe tan previsible o continuar al bar parlant amb els amics, anar al menjador universitari abans d’hora o esperar l’horari de sempre assegut al pati d’una universitat estrangera, no tenir por a fer aquell primer bes sota les muralles d’un castell vora mar...

Ara bé, és possible que les meues accions i gestos de sempre, les meues decisions insignificants col·lideixen amb les decisions d’un rector que perquè li isquen els comptes decideix no aportar la seua quota al conveni que un altre rector va signar fa més de vint-i-cinc anys per promoure els estudis de català en una universitat a pocs quilòmetres de l’Alguer. Aquesta decisió i la cadena de decisions que l’han seguida, ens han obligat a decidir que aquest estiu, el pitjor per a nosaltres, siga el millor per a Jan.

Arribe a casa a les vuit i poc minuts del matí, després d’haver eixit d’Stintino a les sis, quan el sol encara no era la bola taronja acabada d’eixir del mar. Em colpeix el silenci de la casa, com si jo fora un intrús, sense la veueta de Jan, el morro humit de Blondie que em frega les cames, la presència d’Emanuela. Veig, al menjador, els amics, la taula parada, la nostra casa sempre oberta, acollint l’hoste.

A les cinc, després d’haver corregit exercicis, de proposar tasques a fer, haver tingut l’encontre virtual amb els alumnes i haver preparat les classes, reprenc el camí de tornada. Quasi cinc hores i 94 quilòmetres per esgotar el cervell, reduir l’existència instints primaris. Quan passe per Le Saline veig el cotxe d’Emanuela i decidisc aturar-m’hi i compartir uns moments de platja.

Jan i Emanuela són a prop de la torre, mentre vaig cap a ells em fixe en les restes d’uns edificis de pedra, abandonats, en les basses que recollien la sal i que ara són refugi d’aus aquàtiques. Centenars d’anys amb esquenes d’homes vinclades, la blancor de la sal i de les pedretes com grans d’arròs que s’acumulen vora mar. I no ha tornat mai, a sa casa? –sent que li diu Emanuela a una dona que és amb ella–. No, com fer-ho? M’hauria mort de pena.

Ja a casa, mentre sopem a la terrassa davant la mar, Emanuela m’explica que aquella dona vivia a l’Asinara, que era bellíssima allí, la vida, a Fornelli, que li va costar molt refer-se una vida a Stintino. Pense que haurà vist florit el jardí que hi van construir els presos i retinc la imatge per comparar-la amb aquells rogles de pedra que acullen la brossa seca.

Havent sopat, Jan juga amb Blondie i nosaltres planifiquem què fer quan acabe l’estiu, on anirem, si podrem mantenir la casa o si haurem de llogar-la o vendre-la al preu que siga. Hipotitzem la quantitat de viatges de vaixell que haurem de fer, si n’hi haurà prou amb el cotxe o si caldrà llogar una furgoneta per transportar la roba, les bicicletes, capses plenes de llibres. Mentre enraonem veig la casa que va buidant-se, que deixa de ser nostra. Imagine les persones que potser l’habitaran d’ací vint, trenta, cinquanta anys, quan no en reste res, de nosaltres.

next