Amb la saviesa pròpia del gat escaldat, en Ramón Ferrer, president de l’AVL, va manifestar el 15 de juliol proppassat, que no faria valoracions de les promeses, virtuts i bons propòsits del Consell respecte de la nova Llei de la Funció Pública, tot arran de la visita retuda per la consellera de Justícia, Interior i Administració Pública na Gabriela Bravo Sanestanislao a la institució, en la qual la consellera li assegurava inclouria el requisit lingüístic per a l’accés a l’administració pública valenciana. Ferrer no ho faria fins a conèixer el contingut final del projecte de llei, així com el reglament posterior, on es regularia d’una vegada per totes, el nivell de coneixement de valencià necessari per a cada lloc de treball. Ramón Ferrer només li va recalcar a la consellera en l’encontre que, la inclusió del requisit en la Llei és per a l’Acadèmica, una condició bàsica; no obstant això, el President li va agrair el “voluntarisme” del Consell perquè s’afavorira l’ús del valencià a l’administració.
La cautela lacònica de Ferrer estava justificada, l’assumpte duia cua, perquè uns dies abans del citat encontre, es va saber la intenció de la senyora Bravo, de sostraure’s del projecte de llei, l’automàtica posada en vigor del requisit, condició pactada amb anterioritat pels partits socis del Botànic Ii l’acord imprescindible dels sindicals. Es mire com es mire,una deslleialtat de llibre vers els interlocutors, i, el què és més greu, una causa d’indignació vers tots aquells que s’estimen la llengua del País. La decisió de la consellera Bravo Sanestanislao havia estat promoguda, sembla, perquè el Consell Jurídic Consultiu, tot i que avalava la inclusió del requisit, retreia la Generalitat per incoherències sobre la data d’implementació, motiu pel qual s’assegurava l’entrada en vigor de la llei i el requisit corresponent.
Arran de la trobada, la consellera na Gabriela Bravo Sanestalislao, a banda de mostrar-se receptiva a la proposta de l’AVL, perquè participés en la formació del funcionariat de la Generalitat, va assegurar als mitjans de comunicació la previsió de la conselleria de remetre la Llei, al setembre o l’octubre d’enguany, ampliant el termini de presentació dels sis mesos previstos fins a l’any del mai prou alabat, ponderat i desitjat reglament, per fixar el grau de coneixement del valencià en cada categoria de la funció pública. Una descreença com una casa, ja que com he dit adés tots els trets estaven prevists i consensuats i acordats.
Exposats els antecedents de la meua banda haguts fins al juliol, ¿alguns/nes saben a hores d’ara, on és l’avantprojecte de Llei de la Funció Pública esmenat que, mai aplega, d’acord amb les directrius del Consell Jurídic Consultiu, determinant perquè comence a comptar el termini per a la posada en marxa del mai, ben alabat, ponderat i desitjat reglament a la fi de fixar el grau de coneixement del valencià? He de dir que servidor no ho sap. Ho sap el registre d’entrada de les Corts del País? Pot ser tancat en pany i clau a un arxiu de la conselleria de Justícia? Ho sabrà na Gabriela Bravo Sanestalislao, el silenci de la qual ho esbrinaria tot.O tal vegada Déu Nostre Senyor, el qual sabent-ho tot, sabera que la senyora Bravo Sanestanislaol li s’haguera oblidat. Qui sap això?
Ho han dit molts, ho deia clar, ras i curt Cavafis: “No parles, el silenci ho diu tot”. Tal vegada es tracta d’un autoengany involuntari de la consellera, i ho aclarisc aquesta altra reflexió, inconvenient en aquest cas potser, d’Abraham Lincoln: “Podràs enganyar tots durant algun temps. Podràs enganyar algú sempre. Però, no podràs enganyar sempre a tots”. És molt possible, tal vegada segur,(amb el dubte pel qual mai hom pot estar segur de res), que la senyora Bravo, fóra possessa per la prudència, virtut com tothom sap la qual enlluerna la manera de fer del dia a dia, com asseguraven els clàssics, Aristòtil, i, l’església inclosos. O tal vegada la seua prudència reflexiona aconsellant no actuar? Considera tal vegada sense adonar-se’n, que la prudència, duta a l’extrem cercant l’èxit, la perfecció, condueix a la inoperància? Ho deia ma mare, pot ser altres mares, altres referents: “El món és dels valents sense pèls al cor”.
Conferint-li a la consellera la virtut, podria aconsellar-li parar esment, només perquè hi dispose d’uns quants anys més, a la reflexió de l’admirat Horari “Potser la prudència hi ha d’adobar-la d’una pinzellada de deler” Li diria endemés a la senyora Bravo Samestanislao, jurista de prestigi posada a política, que compte, anara despai, la política embruta el rigor del jurista, perquè en molts casos, impedeix l’aplicació de l’equitat, l’equitat necessària i justa per cercar la igualtat, de la qual el valencià careix davant un idioma fort com el castellà, aclaparador no solament del protagonisme i preponderància estatal, sinó mundial. També li diria ‘perquè ho considere que, els enemics de la llengua, no hauríem de buscar-los massa lluny, doncs són els mateixos valencians. Som nosaltres mateixos qui li seguem potes i alè reduint-lo a bonsai, fent el cul gros, qui més gros el té.
Adéus i au amb poesia de Marc Granell poema CENDRES. Poesia completa 1976-2016 Ed. Institució Alfons el Magnànim.
HEM CALLAT MASSA TEMPS LA MORT QUE ENS HA MORT, L’IMMENS CEMENTERI ENVAINT TOTS ELS PORUS, LES ÍNTIMES VOLVES DE CENDRA QUE ALCEM CADA Matí QUAN EL SOL ENSOPEIX DE NOU LES PUPIL·LES CANSADES. ¿PER QUÈ LA RETÒRICA AMAGA SEMPRE UN BRI DE PAÜRA?
