Lepidòptera

7 juny 2019 06:00h
Leonora Carrington, per Inge Morath (detall)

La intensa relació que mantenien Leonora Carrington i Remedios Varo va acabar de sobte quan aquesta última va faltar d’un atac de cor el 8 d’octubre del 1963, als 54 anys. Ambdues compartien interessos sobre pintura, literatura, filosofia i religió, i tenien la sensació que estaven dotades d’unes forces internes que les inspiraven. S’havien conegut a París i havien arribat a Mèxic fugint dels nazis i dels franquistes el 1941. Malauradament no seria l'última vegada que Carrington hauria de partir cap a un altre país. El 2 d’octubre del 1968, a penes uns dies abans que es complira el cinquè aniversari de la mort de l’amiga íntima, l’exèrcit mexicà va matar i ferir centenars d’estudiants que es manifestaven a la capital, i en va detindre més de tres-mil. La Massacre de Tlatelolco –en aquest barri es troba la Plaza de las Tres Culturas, on va ocórrer–, va tindre escassa repercussió internacional, perquè els Jocs Olímpics s’inauguraven el 12 d’octubre i el govern va exercir una forta censura sobre els mitjans nacionals i forans per evitar malbaratar la imatge que havien creat. 

Leonora Carrington, 'Lepidòptera', 1968. Oli sobre tauler d'aglomerat

Entre aquestes dues dates, Leonora, amb la por de temps passats, es va sentir estrangera al país que l’havia acollida i va marxar a Chicago amb els seus fills, Gabriel i Pablo, que estudiaven a la Universidad Autónoma Nacional de México (UNAM), el centre de la revolta. Tots tres havien participat de manera activa en el moviment que exigia al govern repressor de Gustavo Díaz Ordaz, del PRI (Partido Revolucionario Institucional), la llibertat dels presos polítics i una obertura democràtica.  “Per a nosaltres, va ser un moment molt traumàtic”, recordava Gabriel. “Jo estava estudiant Teatre a la UNAM i estava fascinat pels moviments polítics. Leonora no podia romandre indiferent davant dels assassinats que va cometre l’Estat i les injustícies a les quals van sotmetre els estudiants i altres habitants. Fou una guerra contra els joves. Essencialment, el 68 fou una guerra declarada a les idees dels joves”. Ningú no esperava, però, que “una dels seus”, Elena Garro, escriptora i primera esposa d’Octavio Paz, actuara d’informant dels serveis secrets i lliurara a les autoritats i a la premsa una llista d’intel·lectuals conspiradors en què apareixia el seu nom. De seguida, va ser acusada de sospitosa d’induir els manifestants als avalots i va ser amenaçada de mort. Arran d’aquests fets, ja no va tornar a sentir la mateixa estima per Mèxic i, durant les dues dècades posteriors, va passar moltes temporades a Chicago i Nova York.

 Leonora Carrington, El regrés de Boadicea, 1969. Oli sobre llenç 

Un parell de mesos abans, a fi de recaptar fons en una subhasta, Leonora havia donat al moviment Lepidòptera, una obra datada el 13 d’agost en què veiem una combinació d’elements característic del seu surrealisme. Un felí –segurament un jaguar, relacionat amb les cultures precolombines– bicèfal, amb el cap corresponent i un altre d’ocell –i encara una altre rostre resplendent al pit– porta al llom una figura de cos blanquinós i cara negra sense trets –llevat d’un nas roig– que alça els braços en actitud de protesta, i, damunt d’aquesta, una mena de deessa amb aspecte de papallona –a Mèxic, símbol de l’ànima i de la resurrecció– que mostra les ales desplegades amb ulls que tot ho veuen. D’altra banda, també hi destaquen el signe de l’infinit i, a sobre, la flama –que al·ludeix a les funcions màgiques i d’endevinació–, envoltada per una gran aureola –en forma de paper perforat, associat als difunts que llança raigs arreu. A l’esquerra es llig: “No es el retrato de un político. No. Tampoco de un granadero, no está en el Ejército. No maltrata ni asesina a nadie, es un dibujo libre, quiero guardar mi libertad”. A la dreta, el poema The Damp (La humitat), de John Donne (Londres, 1572-1631), en aquest context, una denúncia clara de l’abús de poder: “Poor victories; but if you dare be brave, / And pleasure in your conquest have,/First kill thenormous gyant, your disdain;/ And let thenchantress Honour, next be slain;/ And like a Goth or Vandal rice,/Defase records and histories,/ And without such advantage kill me then”.

Leonora Carrington, 'Mujeres Conciencia', 1972. Cartell

El 1969, van tornar a la ciutat de Mèxic, a la casa del carrer Chihuahua, i ella va pintar El regrés de Boadicea, un llenç dedicat a aquesta reina celta –una heroïna popular a Anglaterra que, el 60 d.C., al capdavant de cent-mil soldats, es va rebel·lar contra l’ocupació romana. Boadicea o Boudica, vençuda de manera brutal després de destruir tres ciutats, incloent-hi Londres, es va suïcidar amb verí per tal que els enemics no la capturaren. Com en altres peces, l’artista hi va unir la seua llibertat psíquica a un compromís polític per l’alliberament de la dona. En aquesta època, Leonora Carrington es va convertir en activista del moviment feminista, que acabava de sorgir, per al qual va dur a terme Mujeres Conciencia (1972), un cartell en què dues dones, una blanca i una negra, intercanvien els fruits de l’Arbre del Coneixement del jardí de l’Edèn. Un arbre en forma de creu amb arrels, una serp, forces còsmiques…: el mite de l’expulsió, però sense Adam, sense les imposicions del patriarcat. El naixement d’una nova era. 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next