Elena Climent González
Moltes vegades, fins que no se’ns assenyalen certes mancances no som conscients que aquestes existeixen. El huit de març de 2018 llançàrem, en Arada, des de la Universitat, un missatge: “On estem les dones en les teues investigacions?”, amb el que volíem ficar el dit en la llaga, incentivar el reconeixement i la cerca d’estudis en clau de gènere i, sobretot, omplir aquests buits. Aquestes històries, en minúscula, habitualment, han quedat al marge del discurs històric oficial, i són extrapolables a qualsevol camp al qual les vulguem aplicar, siga intel·lectual o quotidià. Hui, parlarem d’art.
Hem sigut protagonistes dels quadres més importants de la tradició occidental, en forma de models i muses, ho veiem en les senyoretes d’Avignon, “las majas”, la Mona Lisa, totes les Venus, les ballarines de Degas o les prostitutes de Touluse-Lautrec… Per citar els exemples més evidents. La bellesa s’hauria de mercantilitzar, però com s’ha fet? Vam estar absents dels nivells socials en els quals no vam ser representades? Vam monopolitzar les activitats en les quals se’ns va pintar? Les absències i presències a aquestes realitats també ens porten a la història. I com se’ns ha representat? Tradicionalment, de forma passiva, penedides (en quadres de tipus religiós, sobretot)…, o actives, malvades i seductores. Les dones, efectivament, hem sigut objectes per als artistes, objectes bells, immortalitzant estereotips i insistint en el fet que la principal qualitat de la dona és la bellesa. Tot això reforçaria el patriarcat. Per exemple, ho veiem en el simbolisme del reflex en un espill i la perpetuació del voyeur i de l’autocomplaença. Ací, la mirada femenina representa clarament els rols de poder: es dirigeix a un supòsit espectador, home, al qual ella mira de forma complaent. La iconografia és un objecte d’estudi molt interessant per a recopilar les històries i la situació social de les dones, que podem estudiar des dels complements de l’obra (vestimenta, posicions, gestos, relacions entre els personatges representats, espais…) o bé, des de la introducció de la dona en l’obra, com quan es destina a ser complement de la naturalesa –allunyades de tota realitat– com passa amb Klimt, Gauguin o J. Engelhard. També és interessant, d’altra banda, l’anàlisi de les relacions de poder entre pintors i models, dins de la consideració de dona com a musa, on el pintor encarna la figura del geni, tan estesa a finals del XVIII-XX, que considerava la genialitat com un ésser immortal que plasmava, alhora, obres immortals, a les quals se sotmet la musa.
A més a més, mentre les dones es deixen veure en les parets dels museus, molt poques són les que signen. Volem indagar en la memòria artística perquè, no és que no hi haja hagut dones amb talent, sinó que al llarg de la història un conjunt de factors socials i institucionals han impedit el seu desenvolupament de forma lliure. Moltes dones –les que van tindre accés a la cultura–, en el seu moment, van nadar a contracorrent: van pintar, van esculpir, van miniar, van teixir…, i, no obstant això, van ser condemnades a ser invisibles, en un territori aparentment exclusiu d’homes. En les últimes quatre dècades els seus noms han començat a eixir a la llum i les seues obres, sovint saquejades o atribuïdes a homes, els van sent retornades. Va ser, de fet, a partir dels anys 70 quan van començar a aparèixer crítiques als fonaments de la història de l’art tradicional, acusada de ser etnocentrista, androcèntrica i formada a través d’una ideologia dominant. Janet Kaplan (1985), per posar un exemple, va plantejar dos estudis feministes reaccionaris a la tradició: la ginocrítica (investigació sobre el cos, llenguatge i psiquis de les dones en relació als seus contextos) i la crítica feminista (estudi de les imatges, estereotips i conceptes contra la crítica a l’ús).
Ara com ara, en la pinacoteca nacional hi ha més de 5.000 homes i tan sols 53 dones. En 2016, el Museu del Prado va presentar la seua primera exposició dedicada a una dona pintora: Clara Peeters, pionera en el camp de la naturalesa morta en l’Edat Moderna. Podem així confirmar com s’han esborrat moltes pioneres que mereixen un lloc en les nostres consciències artístiques, començant per Ende, la primera pintora reconeguda de la història, o Hildegarda de Bingen, una monja benedictina pionera en el camp de la música, la literatura i la pintura. Més endavant, Sofonisba Anguissola, pintora renaixentista, que coneixem a causa del reconeixement d’autors masculins. D’entre les europees, a partir del segle XVI trobem Lavinia Fontana, Judith Leyster, Artemisia Gentileschi, Luisa Roldán, Angélica Kauffman, Marie Loise Elisabeth Vigée Lebrun… En el segle XIX hi ha noms ja recognoscibles com Berthe Morisot, Mary Cassat, Marie Bracquemond, Camille Claudel. O, per altra banda, Geòrgia O’Keefe, Sonia Delaunay o Tamara de Lempicka, Sophie Taeuber Arp, Lenora Carrington o Lee Krasner, una autèntica expressionista de l’abstracte sempre a l’ombra de Pollock, el seu marit. O Florine Stettheimer, qui va pintar el primer autoretrat nu de la història. Per fer una ràpida visió d’artistes llatinoamericanes, podem nomenar Lola Mora, Raquel Forner, Noemí Gerstein i Aleicia Penalba, a l’Argentina; Anita Malfati, Tarsila do Amaral, Lygia Pape o Mira Schendel al Brasil; Amelia Peláez, Ana Mendieta, a Cuba, o María Izquierdo i Cordelia Urueta, a Mèxic… Tampoc pot faltar el nom de l’espanyola Maruja Mallo, qui va cometre, en paraules de María Zambrano, “un dels errors més destructius i imperdonables: ser lliure”.
Ens queda encara un llarg camí de reconeixement, al qual cal afegir subjectes a la història, fora de victimismes, per a animar també futures artistes. Cal també assenyalar la feminitat i alhora deconstruir els paradigmes de gènere, ja que marcar els cànons no solament silencia les dones, sinó altres oprimits, cultures i moviments no-oficials. Així doncs, llaurem memòria.
BIBLIOGRAFIA:
Caso, Ángeles, (2017): Grandes maestras. Mujeres en el arte occidental, Renacimiento-siglo XIX, España, Libros de la Letra Azul.
L.F.Cao, Marían (coord.), (2000): Creación artística y mujeres, recuperar la memoria, Madrid, Narcea.
Pollock, Griselda, (2015): Visión y diferencia. Feminismo, feminidad e historias del arte, Buenos Aires, Fiordo.
Roldán, Manuel J., (2017): Eso no estaba en mi libro de Historia del arte, España, Almuzara.
