Les «Letízies» valencianes

Valencianes que jagueren en tàlems borbònics. La que més transcendència tingué fou la relació de la cantant castellonenca Elena Sanz, a la imatge, amb el rei Alfons XII. 

El fenomen Letizia Ortiz Rocasolano, la plebea de conte de fades (o de bruixes, segons es mire), continua aixecant revolt mediàtic; ara, sobretot, per la pèssima relació que manté amb la sogra. Aquesta setmana ha fet un any dels fets de la catedral de Palma, en què la nora s’interposà públicament, a la vista de tothom, entre nétes i àvia. El Felipito, mentrestant, calçasses, aguantava la mala maror de l’ambient. En fi, a dissimular, que bona l’ha feta per a la monarquia que pretén representar. Ara bé: no ha estat el primer Borbó a intimar amb sang plebea, que de «Letízies» n’hi ha hagut algunes més en la història de l’egrègia família descendent de Felip V. Hui permeteu-me que rescate de l’oblit a les «Letízies» valencianes, les quals, però, no tingueren la sort de l’asturiana nora de Sofia de Schleswig-Holstein-Sonderburg-Glucksburg.

La nit de dissabte, 1 de novembre de 2003, la Casa Reial espanyola anunciava el compromís del proclamat pel règim «príncep d’Astúries» amb la presentadora de telediarios Letizia Ortiz Rocasolano, una senyora divorciada i de passat irreverent. La notícia sorprengué tothom aleshores, no només perquè posava cul per amunt les lleis dinàstiques que havien permès regnar al restaurador dinàstic Joan Carles I, el Juanca «el Campechano» per a la plebs, hui obviades, la qual cosa no vol dir oblidades, sinó perquè posava la guinda al procés de plebeització de la família «reial» i, més enllà dels encomis cortesans, feia qüestionar l’essència i continuïtat de la monarquia. No ho dic debades. Els matrimonis de les dones (Elena i Cristina) tenien —diguem-ne— un passi i podien, si no eixia un partit millor, consentir-se que foren morganàtics (entre no iguals). Com sabeu, la sacrosanta Constitució dels espanyols —eixa de 1978 que no volen canviar— relega les dones a un segon pla en la successió a la corona, que el mascle, tot i ser el menor, té preeminència sobre les femelles i és el que ha de regnar. Així, en el cas del noi, per molt poca-solta que fóra, que ho és, tocava casar-lo amb qui devia, una igual nobiliàriament parlant, i no amb qui li passàs pels dídims.

Ara fa un any dels fets de la catedral de Palma. La Letizia Ortiz (d'esquena a la imatge), emmurriada contra la sogra, no permeté que l'àvia és fotografiàs amb les nétes. El cas de Letizia Ortiz és únic: divorciada i de passat -diguem-ne- irreverent, encaramel·là a colp de "telediario" l'hereu de la corona borbònica. Ostres, i es casà. Llei dinàstica en mà (la Pragmàtica Sanció de 23 de març de 1776, mai no derogada), Felip de Borbó i Schleswig-Holstein-Sonderburg-Glucksburg ha perdut tot dret a cenyir la corona.

El cas del Felipito és únic entre els Borbons espanyols, per ser el nóvio —ara ja marit amb matrimoni ratificat per cúpula carnal— l’hereu de la corona. Llei dinàstica en mà (la Pragmàtica Sanció de 23 de març de 1776, mai no derogada), Felip de Borbó i Schleswig-Holstein-Sonderburg-Glucksburg ha perdut el dret a la corona. Ja vaig dedicar un article a explicar aquest fet, el qual, però, s’ha pretès que passe desapercebut entre el maremàgnum de llagoteria espanyolista ofrenada al borbonisme —neofranquisme— oficial, també al País Valencià, on les adulacions als Borbons són bramades per la casta política i empresarial col·laboracionista, que munta sovint, impúdicament i repulsiva, saraus borbònics per a honrar el capitost dels «a por ellos, oé». I tant que seguirem infrafinançats, els valencians! Amb aquests carallots què espereu? O enviem Espanya a cagar a la via aviat, cosa que s’esdevindrà tard o d’hora per la dinàmica històrica en què hem entrat, o la vampirització ignominiosa del País Valencià es perpetuarà sense solució de continuïtat. Però, en fi, tornem a la vida conjugal dels Borbons, que és el tema que m’ocupa hui. No tindria cap importància parlar-ne si no fóra per ser qui són, família de privilegiats que, per dret de sang, sense cap mèrit ni vàlua demostrada, es berena una part suculenta dels pressupostos generals de l’Estat —Països Catalans inclosos— cada any, i els súbdits —moniatos!— a riure’ls les gràcies.

Al País Valencià, dissortadament, també abunden els aduladors dels Borbons. A la foto, el Ximo Puig, president de la Generalitat meridional, oficiant recentment de llepaculaire del Felipito "el Preparao". Arribà a dir d'ell que "està a la altura de la unitat d'Espanya i el respecte a la diversitat". Vaja! Pense que els valencians no tenim res a agrair als descendents de l'ignominiós, per als valencians (i tots els catalans), Felip V. I menys encara als successors directes del feixista Franco. 

Letizia Ortiz Rocasolano no ha estat la primera plebea a acostar-se —flirtejar i casar-se— a la sang blau borbònica. N’hi ha d’arreu, fins i tot de nascudes al país entre el Sénia i el Segura, dones que fregaren la reialesa pels seus matrimonis amb membres importants de la saga familiar que s’inicià amb l’entronització a Espanya del nét de Lluís XIV de França, Felip V (V de Castella, Espanya!, que no de València). Entre aquelles dones —diguem-ne— d’aspiracions borbòniques hi ha tres de naixença valenciana, de les quals us parlaré, tres dones amb sort conjugal diversa i que la Pragmàtica de 1776 —la llei que el borbonisme postfranquista ignora a dretcient— condemnà sense pal·liatius a ser ignorades per sempre, elles i els seus descendents. A l'asturiana Letizia, però, no li ha passat res d’això. És clar, la monarquia de Felip V morí, amb tots els ets i els uts, el 14 d’abril de 1931. Allò que s’empescaren Franco i els franquistes el 22 de juliol de 1969 (proclamació del «príncep d’Espanya») és la monarquia franquista, sancionada per la Constitució sota supervisió militar de 1978. I, és clar!, dècades després de magarrufes cortesanes i genuflexions de tota mena, arribem a la decrepitud de hui, amb «rei emèrit» cobert de merda i rei poca cosa i 155 cobrint-se d’ignomínia (per al Ximo el de Morella, però, «a l’altura en la unitat d’Espanya i en el respecte a la diversitat»).

Elena de Castellví i Shelly (a la imatge, pintada per José de Madrazo), noble valenciana filla del comte de Carlet i de Castellar, fou l'esposa d'Enric de Borbó, infant d'Espanya. La reina Isabel II i el govern espanyol s'oposaren al seu matrimoni (Pragmàtica de 1776 ben vigent), però, finalment, la parella es casà. Elena morí sense que li reconeguessen cap dignitat del seu espòs. 

Elena de Castellví 

La primera valenciana que s’acostà a un Borbó de debò fou l’aristòcrata Elena de Castellví i Shelly, filla del comte de Carlet i de Castellar Antoni de Castellví i Fernández de Córdoba i de l’alacantina de sang irlandesa Margarida Shelly i McCarthy (pare i mare eren de Waterford, Port Láirge en gaèlic). Alacant, als inicis del segle XIX i gràcies al seu port, ja traspuava cosmopolitisme. Els Castellví, en canvi, era una família valenciana de soca antiga, de les de debò. El comtat de Carlet l’havia concedit el rei Felip II de València (III de Castella) al noble Jordi de Castellví i López de Mendoza en 1604, el mateix any en què es creà el comtat de Castellar que acabà revertint a la família. La filla d’Antoni i Margarida conegué, en 1847, a Enric de Borbó i Borbó-Dues Sicílies (xe!, com els cognoms del Juanca «el Campechano»), i bé, hi hagué —com diuen tan sovint hui dia— feeling. Enric —Enrique— de Borbó era fill de l’infant Francesc de Paula (el xiquet del quadre de Goya La família de Carles IV) i germà, doncs, de Francesc de Assís, el marit per conveniència de la reina Isabel II. Un espòs, però, bastant especial aquest, car de tots és sabut que li agradaven els caragols i no les clòtxines, la qual cosa arribà a ser un problema i ben gros per a la supervivència de la monarquia isabelina. Si marit i muller no copulaven, els hereus d’on havien d’eixir?

Enric de Borbó, però, no era com el germà. Aquest, al contrari que el seu germà, sí que gaudia del sexe femení. Com la successió a la corona havia de recaure en la seua cosina i després cunyada Isabel II, el seu oncle, Ferran VII, havia tingut la deferència de concedir a Enric els títols de duc de Sevilla i infant d’Espanya. Al germà major, com estava convingut, li correspondria ser rei consort. Ara bé: Enric era un Borbó díscol que professava la maçoneria i presumia d’idees liberals. Ostres tu, en un Borbó! Això tingué conseqüències quan caigué Espartero en 1843 i vingué la reacció conservadora. Enric de Borbó fou foragitat d’Espanya just abans de les noces del seu germà amb la reina, el 10 d’octubre de 1846.

 Un any després, però, hi tornà i conegué a la bella Elena, una atractiva aristòcrata dos anys major que ell (ella en tenia vint-i-sis i ell vint-i-quatre) que captivà el seu cor. Enric expressà el seu desig de contraure matrimoni amb la valenciana i demanà el consentiment a la reina, però Isabel II, a instàncies del govern, li ho denegà. Ai, la Pragmàtica de 1776! Elena no era filla ni néta de rei. Llei tan obviada hui dia, però que ha condicionat els matrimonis de la reialesa borbònica i família fins a Joan Carles «el Campechano». Enric, contrariat, fugí amb la seua estimada i dos germans d’ella a Roma i sol·licità del papa Pius IX el permís per casar-se. Fou debades, perquè el Vaticà, pressionat pel govern espanyol, es negà a concedir les demandes de l’infant. Enric i Elena, però, convivien en comú, per a escàndol del govern conservador de Madrid i reina. Tots dos s’estaven a Roma la mar de bé, parella de fet, però Madrid insistia i el papa arribà a censurar a Enric que visqués amb Elena. Finalment, la parella, d’incògnit, contragué matrimoni a la ciutat del Tíber en maig de 1847.

La cort espanyola estava escandalitzada i no consentí que la parella retornés a Espanya. Després de viure a Roma, primer s’establiren a Baiona i seguidament a Tolosa de Llenguadoc. El 3 d’octubre de 1848 nasqué el primer fill de Enric i Elena, de nom com el pare. Poc abans, Enric exaltat, pregonà un manifest republicà, que acabava així: «Renuncie, doncs, sincerament i patriòtica als meus títols; en endavant no aspire sinó al de soldat i ciutadà, i no conec una altra bandera que la que desplega el màgic lema ‘llibertat, igualtat i fraternitat’. Visca la República!». Fins i tot arribà a simpatitzar amb l’obrerista Primera Internacional. No voleu a Elena, doncs a prendre per sac la monarquia. Enric de Borbó era així. Isabel II, furiosa, en represàlia privà al seu cosí i cunyat dels títols d’infant i duc i del tractament d’altesa reial. 

Enric de Borbó era fill de l’infant Francesc de Paula (el xiquet del quadre de Goya La família de Carles IV, a la imatge un esbòs) i germà, doncs, de Francesc de Assís, el marit per conveniència de la reina Isabel II. 

El temps passà i en 1854 tingué lloc el pronunciament conegut com la Vicalvarada. Els progressistes tornaren al poder. Fou necessària una revolta, iniciada pels militars a Vicálvaro (Madrid), que donà el poder als generals Leopoldo O’Donnell i de nou a Baldomero Espartero. Com a conseqüència de tot plegat Enric de Borbó, conegut per tothom el seu ideari anticonservador, fou rehabilitat en 1854. Ah! Tu sí, però la teua dona es queda com estava: ni infanta, ni duquessa ni altesa reial. Curiosament i malgrat el seu matrimoni morganàtic, Enric de Borbó no havia estat privat del títol d’infant. La parella tingué tres fills més: Lluís (1851-1854), Francesc de Paula (1853-1942), Albert Enric (1854-1939) i, per últim, una filla, Maria de l’Oblit (1863-1907). El naixement de la xiqueta provocà la mort d’Elena als quaranta-dos anys. Malgrat la insistència del seu espòs, no li permeteren soterrar-la al panteó d’infants d’El Escorial, per ser persona de condició inferior (ja veieu, la Pragmàtica sempre present), i les despulles de la noble valenciana acabaren al convent madrileny de les Descalzas Reales. Després d’això, Enric de Borbó tornà a qüestionar la monarquia d’Isabel II i patí desterrament i la privació de tots els seus títols i honors; ara sí, perdé fins i tot la dignitat d’infant. 


Enric, el marit de la valenciana Elena, era un Borbó díscol que professava la maçoneria i presumia d’idees liberals. El 12 de març de 1870 morí en un duel (a la imatge) a mans d'Antoni d'Orleans, duc de Montpensier. Elena, en canvi, havia traspassat en 1863, com a conseqüència del darrer part. 

Mentrestant, la borbònica reina es marcia a Espanya. La Revolució de Setembre de 1868, la Gloriosa, destronà Isabel II per sempre. I ara, la reina fora de circulació, era el duc de Montpensier, Antoni —Antoine— d’Orleans, fill del rei Lluís Felip de França i marit de la germana d’Isabel II, la infanta Lluïsa Ferranda, qui es postulava com a candidat al tron vacant. Els militars revolucionaris de 1868 —Prim i companyia— cercaven candidat a la corona, que la República els feia por, i vaja!, el de Montpensier pensà, «i si jo?». Enric, enemic acèrrim del de Montpensier, se’n féu un fart de riure de la candidatura del francès i el ridiculitzà en un article aparegut el 7 de març de 1870 al diari madrileny La Época. El de Montpensier, empipadíssim, el desafià a un duel, el qual, per a  vergonya dels monàrquics, que encara n’hi havia algun, tingué lloc el 12 de març d’aquell any al camp de tir de Carabanchel. Enric fou qui rebé els trets i morí, però l’escàndol fou tan gran que Antoni d’Orleans perdé tota possibilitat de ser triat per a portar la corona. Altrament, Enric, el mort, havia perdut la condició d’infant i ningú del nou govern eixit de la Gloriosa li la retornà. Així que acabà morint amb la condició de plebeu —la de simple soldat i ciutadà que reivindicava en 1848— i enterrat, com tot plebeu, en un cementeri, el de San Isidro de Madrid.

Mercedes Licer García, una noia de vint anys de València que feia de model, es casà amb don Gonzalo de Borbó, fill de don Jaime i nét, doncs, d'Alfons XIII. La xicota aprofità la fama de tan egregi nóvio per a fer-la petar i guanyar pasta. Fins i tot s'atreví a fer-se fotos en conill per a la revista "Interviú". El reportatge acabà en escàndol, però Mercedes i don Gonzalo es casaren, fins i tot per l'Església en 1984. La revista "Hola" cobrí l'esdeveniment. 

Mercedes Licer 

Elena de Castellví fou una valenciana fermosa que captivà tot un infant d’Espanya. No era pas una «Letízia», que de plebea l’Elena no tenia un pèl. Ara bé: era una noble de rang inferior i, doncs, segons la Pragmàtica de 1776 no podia aspirar a casar-se amb un infant d’Espanya. En temps més recents, una altra valenciana, aquesta sí, una «Letízia» avant la lettre per tots els costats, enamorà un altre membre il·lustre de la família Borbó. Bé, això d’home il·lustre seria discutible, perquè don Gonzalo (dir Gonçal resulta massa forçat) de Borbó i Dampierre era un sapastre de collons de mico. Mercedes Licer García, nascuda a la ciutat de València en 1963, amb vint anyets contragué matrimoni amb un home que li doblava l’edat. Don Gonzalo havia nascut a Roma en 1937. Era nét del rei Alfons XIII i el fill menor de Jaume —don Jaime— de Borbó i Battenberg, duc de Segòvia, i de l’aristòcrata italofrancesa Emmanuela de Dampierre. Precisament, Pragmàtica de 1776 en mà, don Jaime restà exclòs de la successió per aquest matrimoni morganàtic. El pare de l’Emmanuela era vescomte només; ni rei, ni príncep, ni hòsties. Així que, t’has casat, l’has cagat. Gràcies a això, la línia regnat, que després Franco ratificà, és la del fill petit d’Alfons XIII, don Juan, el pare del Juanca «el Campechano» i avi del Felipito «el Preparao».

El matrimoni de don Gonzalo i Mercedes Licer durà tot just un any. Més endavant, la Licer tornà a eixir a la revista "Interviú" (núm. 519, 1986, a la imatge) mostrant les seues intimitats. Ara, però, sense plets.

Duc d’Aquitània per al legitimisme francès, de servidor fidel del seu germà major Alfons, duc de Cadis i pretendent a la corona d’Espanya, don Gonzalo, quan es convertí en un quarentó, sovintejà les pàgines de paper couché del famoseo hispànic. Li tragué suc a la seua vida privada, que el tio venia desvergonyit i amb desparpall. Diguem-ne que, arribada la maduresa, el paio perdé la vergonya i la dignitat. En 1983, don Gonzalo es casà civilment, a Mèxic, amb Carmen Harto Montealegre, una dona separada i mare d’un fill, reportera de telediarios —«Letízia» en estat pur—  que treballava aleshores com a relacions públiques de la discoteca madrilenya Vanity. Tanmateix, el matrimoni tot just durà dos mesos. Ella diu que mai el consumaren, o siga que no hi hagué contacte carnal, perquè —ui, ui, ui!— don Gonzalo, com el Francesc d’Assís de la Isabel II, preferia els caragols a les clòtxines. Resulta que la nit de noces abandonà la dona per uns mariachis. Ep! Ho explica la protagonista al seu llibre Mi vida con Gonzalo de Borbón. Un any després don Gonzalo —flirteja per ací flirteja per allà— es prometé amb la valenciana Mercedes Licer García, una noia de vint anys que feia de model. Vaja, una fresqui del moment! Ni el germà ni la mare aprovaren tal projecte matrimonial, tan absolutament desgavellat, però don Gonzalo els féu el cas del porc. La model aprofità la fama que li proporcionava el nóvio de ranci bressol —era el personatge dels Sálvame i els Deluxe del moment— per fer-la petar i guanyar pasta, que fins i tot s’atreví a aparèixer en conill (la moda de les famoses del moment, el destape), ensenyant absolutament tot, a la revista Interviú (núm. 400, de 1984). Les conseqüències del reportatge fotogràfic, amb la Licer mostrant l’encisam acabà en bronca i als tribunals, model i aristòcrata demandant la publicació. La Licer, que li veié el cascavell al gat, ho negà tot. Digué que era un muntatge, que ella no era la noia fotografiada, però el fotògraf i l’exnóvio deien que sí. En què quedem? Don Gonzalo, morro que se’l trepitja, fins i tot acabà demandant la revista per insultar l’honor del seu cognom. Tot i això, finalment, Gonzalo i la letiziana Mercedes Licer es casaren, primer civilment, el 25 de juliol de 1984, a Madrid, i després per l’Església —com Déu mana— a la capella del castell d’Olmedo (Valladolid), el dia 30. El matrimoni durà tot just un any. Un dia, mentre la «Letízia» del Túria era de vacances a Veneçuela, sense l’home, aquest aprofità per desmantellar-li el pis. Apa, bon vent i barca nova! 

Mercedes Licer acaronà l’aristocràcia, però —ai llas!— el somni es frustrà. Arribà a ser inscrita a l’anuari de la Casa de Borbó i reconeguda pels legitimistes francesos (els partidaris que torne la monarquia a França). Després de separar-se de Gonzalo, la model nascuda a València visqué a Itàlia durant anys amb el pare del seu fill Alessio i —ah!— torna a eixir en conill a l’Interviú (el núm. 519, de 1986), ara sense plets. Don Gonzalo es tornà a casar en 1992 amb Emmanuela Pratolongo, una senyora amb diners, i, a més a més, reconegué una filla natural, de nom Estefania, que tingué amb una torera —sí, torera!—, l’estatunidenca Sandra Lee Landry. Don Gonzalo morí a Lausana (Suïssa) el 27 de maig de 2000 deixant, per a sorpresa de tothom, els seus béns a Mercedes Licer.

Si la Letizia Ortiz enlluernà Felipito de Borbó a colp de telediario, la castellonenca Elena Sanz (a la imatge) ho féu a l’òpera de Viena amb don Alfonso. Proclamat rei el 30 de desembre de 1874, l’Alfonset continuà sovintejà la Sanz, àlies «la Favorita», como era anomenada per la seua presència al catre reial i pel seu paper de Leonor a l’òpera homònima de Gaetano Donizetti. 

Elena Sanz 

La nòmina de beutats valencianes encaramel·lades amb els Borbons, no estaria completa si no esmentàssem la més important de totes, encara que aquesta no arribà a casar-se mai amb el seu estimat, ni més ni menys que el rei Alfons XII. Castellonenca de naixença, nasqué a la capital de la Plana el 6 de desembre de 1844. El seu nom, Elena Sanz i Martínez de Arrizala. Era òrfena de pare i mare, encara que hi ha qui, arribada la fama, especulà que en realitat era filla d’un magnat andalús.

Deixà la seua terra natal molt aviat i anà a parar a Madrid, on fou educada al Colegio de Niñas de Leganés, una institució benèfica fundada al segle XVII, hui dia desapareguda, i regentada a mitjan segle XIX pel marquès d’Alcañices, un ferm partidari dels Borbons abans i després de la Gloriosa de 1868. Elena Sanz destacava pel seu atractiu físic i perquè tenia una magnífica veu de contralt. Aconseguí entrar al cercle de protegides de la reina Isabel II i, gràcies a això, pogué estudiar a París. La reina, a l’exili estant, la utilitzà per a intentar frustrar el matrimoni del seu fill, un adolescent de setze anys encara, amb la seua neboda Maria de la Mercè d’Orleans, la filla de Lluïsa Ferranda i del duc de Montpensier, al qual ja m’he referit més amunt. Així, instigada per Isabel II, Elena Sanz visità al jovencell Alfons quan ell estava internat al prestigiós col·legi Theresianum de Viena i allà, per al jove príncep, nasqué l’amor. 

Si la Letizia Ortiz enlluernà Felipito de Borbó a colp de telediario, Elena Sanz ho féu a l’òpera de Viena amb don Alfonso. Proclamat rei el 30 de desembre de 1874, l’Alfonset continuà sovintejà la Sanz, àlies «la Favorita», como era anomenada per la seua presència al catre reial i pel seu paper de Leonor —vaja amb el nomenat!— a l’òpera homònima de Gaetano Donizetti. Malgrat l’oposició de la mare, Alfons XII es casà en 1878 amb la seua cosina Maria de la Mercè, però aquesta morí als cinc mesos de contraure matrimoni. Això provocà en el jove rei de vint-i-un anys una crisi de melangia que apaivagà als braços d’Elena, una donassa de trenta-quatre, la qual, tan sol·licitada que era pel monarca, hagué d’abandonar la seua carrera musical.

Alfonso XII no fou l’únic home en la vida de l’Elena Sanz, com tampoc Felipe «a por ellos, oé» ho ha estat en la de la Letizia la dels "telediarios", divorciada i amb correries amatòries diverses, a Mèxic, on anà a parar a meitat dels anys noranta, i a Espanya. De l'estada a Mèxic és el quadre de la imatge, del fotògraf i pintor cubà Waldo Saavedra. Posà Letizia, mamelles a l'aire, per al pintor? Ella ho nega, però hi ha altres que no. El quadre havia de servir per a la caràtula d'un disc del grup mexicà Maná, però des d'Espanya pressionaren perquè la imatge del disc fóra censurada. 

Alfonso XII no fou l’únic home de l’Elena Sanz, com tampoc Felipe «a por ellos, oé» ho ha estat per a Letizia la dels telediarios, divorciada i amb correries amatòries diverses, a Mèxic, on anà a parar a meitat dels anys noranta, i a Espanya. La bella cantant nascuda a Castelló tingué un primer fill, Jorge, de qui desconeixem qui fou el pare. Després, fruit de la relació con Alfons XII, tingué  a Alfonso (1880) i Fernando (1881). Isabel II s’estimava de debò a la Sanz i al seu cercle de cortesans la tractava com «la meua nora davant Déu». Ara bé: consentia que compartís llit amb el seu fill, però una altra cosa era la política, les raons d’estat, que requerien una muller per a Alfons pragmàticament (Pragmàtica de 1776) perfecta. Després de la mort de Maria de la Mercè, l’elegida (1879) fou l’arxiduquessa austríaca Maria Cristina d’Habsburg-Lorena, val a dir-ho, tot un caràcter. Mentre visqué l’espòs aguantà estoicament les infidelitats. Quan morí, perquè Alfons XII morí aviat, tísic, el 25 de novembre de 1885, l’austríaca es convertí en martell contra totes aquelles que li havien disputat el tàlem conjugal, Elena la primera.

 La castellonenca havia estat apartada dels escenaris des del naixement del seu primer fill amb el rei, per la qual cosa rebia en compensació una pensió anual de 60.000 pessetes de l’època. Una fortuna, sí, però els ingressos de la Sanz com a cantant eren molt majors. María Cristina, mort el rei, tallà en sec i ordenà que no es pagàs ni un duro més a l’Elena. La castellonenca, assessorada per Nicolás Salmerón, l’advocat que fóra president de govern de la I República, inicià un plet contra la casa reial i aconseguí negociar el pagament de certa quantitat a canvi que Alfonso i Fernando, els fills, no reclamessin la paternitat d’Alfons XII. Nogensmenys, l’incompliment de l’acord per la casa reial, que donà allargues a l’afer, finalment, es dirimí davant el Tribunal Suprem en 1906. I què havien de sentenciar els precursor de Marchena i la seua panda? Es tragueren del barret l’aplicació de les Partides d’Alfons X (vigència de les lleis antigues a l’Espanya «constitucional» del moment) per a no reconèixer als fills d’Alfons XII i la Sanz l’ús del cognom Borbó. Alfonso i Fernando, majors que el «legítim» Alfonso XIII, abandonaren Espanya: el primer es casà amb una filla del ministre d’hisenda del dictador mexicà Porfirio Díaz, Guadalupe Lymantur, i els seus descendents viuen hui dia als Estats Units; Fernando, en canvi, se establí a París, on obrí un taller d’automòbils. No tingué descendència. Elena Sanz fou obligada a exiliar-se per la gelosa reina regent Maria Cristina i morí a Niça en 1898. 

Us he parlat de dones, però per a completar l’elenc de valencianes relacionades carnalment amb els Borbons, no vull acabar sense esmentar-vos un home, l’ontinyentí Enric de Puigmoltó i Maians, comte de Torrefiel i vescomte de Miranda, però, sobretot, pare biològic d’Alfons XII. I és que, en definitiva, diguen el que diguen i brame qui brame, ni Alfons XII (dit arran d’això «el Puigmoltejo»), ni Alfons XIII, ni Juanca «el Campechano» ni Felipito «el Preparao» són Borbons de debò, Borbons per línia directa paterna que és la que conta en les dinasties, ja que són —veges tu!— Puigmoltó i d’ascendència ontinyentina.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next