Diari La Veu del País Valencià
Les «Letízies» valencianes

El fenomen Letizia Ortiz Rocasolano, la plebea de conte de fades (o de bruixes, segons es mire), continua aixecant revolt mediàtic; ara, sobretot, per la pèssima relació que manté amb la sogra. Aquesta setmana ha fet un any dels fets de la catedral de Palma, en què la nora s’interposà públicament, a la vista de tothom, entre nétes i àvia. El Felipito, mentrestant, calçasses, aguantava la mala maror de l’ambient. En fi, a dissimular, que bona l’ha feta per a la monarquia que pretén representar. Ara bé: no ha estat el primer Borbó a intimar amb sang plebea, que de «Letízies» n’hi ha hagut algunes més en la història de l’egrègia família descendent de Felip V. Hui permeteu-me que rescate de l’oblit a les «Letízies» valencianes, les quals, però, no tingueren la sort de l’asturiana nora de Sofia de Schleswig-Holstein-Sonderburg-Glucksburg.

La nit de dissabte, 1 de novembre de 2003, la Casa Reial espanyola anunciava el compromís del proclamat pel règim «príncep d’Astúries» amb la presentadora de telediarios Letizia Ortiz Rocasolano, una senyora divorciada i de passat irreverent. La notícia sorprengué tothom aleshores, no només perquè posava cul per amunt les lleis dinàstiques que havien permès regnar al restaurador dinàstic Joan Carles I, el Juanca «el Campechano» per a la plebs, hui obviades, la qual cosa no vol dir oblidades, sinó perquè posava la guinda al procés de plebeització de la família «reial» i, més enllà dels encomis cortesans, feia qüestionar l’essència i continuïtat de la monarquia. No ho dic debades. Els matrimonis de les dones (Elena i Cristina) tenien —diguem-ne— un passi i podien, si no eixia un partit millor, consentir-se que foren morganàtics (entre no iguals). Com sabeu, la sacrosanta Constitució dels espanyols —eixa de 1978 que no volen canviar— relega les dones a un segon pla en la successió a la corona, que el mascle, tot i ser el menor, té preeminència sobre les femelles i és el que ha de regnar. Així, en el cas del noi, per molt poca-solta que fóra, que ho és, tocava casar-lo amb qui devia, una igual nobiliàriament parlant, i no amb qui li passàs pels dídims.

Comparteix

Icona de pantalla completa