Les muixerangues valencianes: la constant actualització del ritual festiu

Oreto Trescolí Bordes  
22 novembre 2019 06:00h

No és cap novetat afirmar que no hi ha història fora de la història contemporània. La creació del relat històric no és, per tant, més que l’organització ad hoc d’aquells elements que han estat dispersos en estat natural al llarg del temps, i que s’ordenen per a un ús i un consum concret i ben actual.

El reviscolament de les muixerangues, o moixigangues, en els darrers temps, n'és un cas paradigmàtic.

Processons religioses, actes reivindicatius de la identitat nacional, aplecs, espectacles i seguicis festius de molt diversa índole compten, entre els seus elements més atractius, d’una o d’altra manera, amb les comunament conegudes com a “muixerangues”, o “moixigangues” –com les citen les fonts més antigues–, i algunes vegades també com a “ball de locos”, indistintament.

A cavall entre la simplicitat repetitiva de les danses rituals i l’atreviment colpidor del repte d’aixecar torres humanes, les muixerangues es nodreixen d’un particular sincretisme que les emparenta tant amb els balls ancestrals de processó com amb les improvisades cucanyes a la plaça del poble o amb els encontres d’amics en estiu o en pasqua a les platges de la Ribera. I precisament per la seua versatilitat potser han esdevingut referent plural i amplíssim que ha sabut –de vegades sense pretendre-ho– conjugar tradició i modernitat, i mantindre plena vigència com a manifestació patrimonial i festiva cabdal del poble valencià. Ara història, ara devoció, ara patrimoni. Però també festa, grup, repte, la col·lectivitat davant l’individualisme, el ritual reverenciat davant la intrascendència, la identitat davant la homogeneïtzació i la indiferència. I amb tot plegat, la meravella de saber declinar-se a les inquietuds de la societat que les crea i les contempla.

Els ingredients són ben variats i diversos, com les seues lectures i significats ho han estat al llarg de la geografia i la història. Un ball senzill, originàriament amb ritme trencat, que ha anat acomodant-se en d’altres més fàcils d’interpretar. Repetició invariable, hàbilment esguitada d’improvisació i invent. Abillament ritual, de vegades de boig, de moret, o de llaurador. Sempre amb algun toc d’irreverència, paròdia o inversió de l’ordre establert. Amb castanyetes, amb pals, amb carxots o amb ciris. Tant se val. Amb la cara pintada o amb el barret orellut, obrint comitives o recitant lloances. I en acabar, sempre la verticalitat –d’una o d’altra manera–. Els cossos de carn bastint arquitectures simbòliques, de més i de menys ambicioses, recercant, en qualsevol cas, l’admiració per l’atreviment.

Algemesí, l’Alcúdia, Titaguas, Forcall, Peníscola i Todolella conformen el grup de poblacions que han mantingut de manera més o menys ininterrompuda la presència de moixigangues tradicionals en els seus seguicis festius, tot conservant l’arcaisme en figures senzilles com la coneguda Campana de l’Alcúdia o el Pilón de Titaguas, que en altres llocs han quedat sovint denostades davant l’espectacularitat de construir torres més ambicioses i altes com les dels castells catalans –amb els que tanmateix comparteixen història, referències i sovint tècnica i contextos–. Però són moltíssimes més les poblacions valencianes que comptaven en temps passats amb la presència de moixigangues diverses a les seues festes patronals en format ritualitzat, com ara Sueca, Alzira, Carcaixent, Cullera, Riola, l’Olleria, Oliva, Mislata, Catarroja, Pego, Tavernes de la Valldigna, Alcàsser, Puçol, Llíria o Benetússer. I d’altres que almenys recorden el bastiment de torres com a pràctica habitual lúdica entre les colles de joves durant les festes, com Alginet, Polinyà, Almoines, Chiva, Calles, Chulilla o Salzadella. Mentre d’altres, en canvi, bé per contagi, bé a partir de lleus indicis documentals, com Guadassuar, Torrent, València, Alacant o Carlet, entre molts més, s’han engarbat en la tasca de recuperació a partir d’algun retall solt que ha convidat a imaginar la resta.

Però, malgrat l’evident parentesc que les uneix a totes elles, especialment pel recurs a la verticalitat i a la ritualització, poques voltes s’ha donat la consciència de saber-se compartint una mateixa manifestació folklòrica. El “desconeixement de l’altre” –tan tradicional com el mite mateix– ha propiciat la creació d’un autoconcepte propi poc o gens connectat amb la resta. I només en un exercici de comparació exhaustiu i despullat d’idees preconcebudes, esbrinem que per damunt dels matisos que en uns llocs porten a dur castanyetes, en altres pals o espases, la cara pintada de negre, tela de matalàs al vestit o faldes i tonellets per als seus dansants, per damunt fins i tot de si es reconeixen amb el nom genèric de “muixerangues” o no, totes elles participen de l’essència que degué senyar la variabilitat riquíssima de les moixigangues barroques. En totes elles hi conflueixen l’element pantomímic o burlesc tan arrelat a la sàtira festiva valenciana, la inversió de l’ordre establert, la verticalitat i el misticisme repetitiu i propi de les manifestacions religioses.

Però és el nom qui fa la cosa? O és la cosa la qui fa el nom? En qualsevol cas, resulta ben interessant analitzar que més enllà de les formes i usos en què trobem paral·lelismes i connexions entre manifestacions diverses, hi subjau un solatge imperceptible que n’és el principi actiu i que parla obertament de les tensions eloqüents, de l’equilibri d’opostos que emmarca el fet muixeranguer com a tast valuosíssim i sensor del context que les envolta i explica la seua pervivència ara mateix. I és que a diferència de les lleis de la física, tot ordre humà està farcit de contradiccions internes que són a la fi l’essència que ens permet entendre’l millor. El químic prepara el seu experiment i en destil·la físicament els components:

En primer lloc, l’eterna dicotomia entre la religió tradicional com a origen i els nous credos o nous contextos rituals, sovint de tall fins i tot ideològic, que es perfilen sobre un mateix rerefons immutable i litúrgic.

En segon lloc, el creixent individualisme de les societats contemporànies, i al mateix temps les possibilitats inexplorades de la solidaritat, la col·laboració i el valor del grup.

En tercer lloc, el dilema entre el patrimoni com a reducte tancat fidel a la tradició, i alhora la possibilitat d’adaptar-ne els seus usos i formes.

Immutabilitat o innovació?

Identitats en conflicte que s’amaguen entre la veneració manifesta i el recel?

Ritual de reverències o la festa irreverent?

No cal dir que amb tota seguretat no ens reconeixeríem hui davant una moixiganga barroca, però, com ocorre en la llengua, en la gastronomia, en els paisatges i en tots els elements susceptibles de conformar identitat, és precisament la flexibilitat qui permet que el sentiment de continuïtat pervisca per damunt dels inevitables canvis que comporta el temps. És allò de canviar perquè res no canvie. I tal vegada les muixerangues ho han entés molt bé, això.

És ben cert que el patrimoni immaterial ha d’estar viu, i no pot estar viu quelcom que es retrau per a contextos ja morts. Aplecs, trobades, concerts o processons cíviques han vingut a substituir, en ocasions, les tradicionals voltes de processó. Però és possible arribar a configurar una recepta tancada i única que done en el clau d’allò que ha de ser la identitat valenciana? On queda la tradicional diversitat que véiem al segle XVIII davant el mateix fet de bastir moixigangues? Fins a quin punt les muixerangues de nova creació posen en perill el manteniment de les muixerangues tradicionals? Caldria plantejar-se un marc de protecció per a les manifestacions més arcaiques perquè no acaben sucumbint a la uniformització, a la simplificació, i a la consegüent pèrdua d’especificitat?

No lliure de polèmica, l’aparició de noves manifestacions muixerangueres i la seua relativament fàcil acceptació social ens parlen potser de nous contextos rituals i festius fora de les tradicionals processons i festivitats àuliques del barroc que donaren llum als primitius exemples muixeranguers.

Art efímer per antonomàsia que, en qualsevol cas, continua sent un atractiu per als propis actors com per al públic que les contempla. Atreviment? Necessitat ritual?  Lligam a la tradició? Record idealitzat i construcció d’un passat col·lectiu mític? Diversió? Metàfora reivindicativa del col·lectiu davant l’individualisme neoliberal?

Per una o per altra raó, bellesa indiscutible que ens eleva els ulls i l’ànima més enllà de la materialitat del cos, i ens porta quasi quasi, simbòlicament, a tocar el cel.

Si us sembla, toquem-lo.

AGERMANA'T

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next