Mónica Oltra és segons prou corrents demoscòpiques amb CIS del PP i del PSOE la candidata a presidenta preferida dels valencians amb molta diferència de Ximo Puig i la resta. Viure al Baix Segura i envoltar-me diàriament de gent de totes les procedències i circumscripcions electorals té una qualitat excepcional per a la demoscòpia. Hi ha molts colors polítics, però també existeixen determinats consensos socials amples, compartits per la majoria social, que són palpables: existeix el franquisme sociològic però costa trobar massa gent que justifique el maltractament als CIE, controls d’identitat i fronteres contra la població estrangera, és complicat trobar fora de la caverna gent capaç de defendre “la manada” i el ramat de jutges que els han permés estar en llibertat i han mantingut any i mig a presó als 12 de Catalunya.
Margara Lag, íntima amiga meua i candidata a regidora per Podem a l’Ajuntament d’Elx, en el diario.es publicava fa poc un article molt extens que inspira aquest respecte a l’anomenada generació Z, ja que els anomenats “mil·lennals” vos hem estat enganyant. La desinformació i la falta d’horitzons han criat una generació conformista, els “quincemayistes” de vint-i i trenta-i tants, ja no som l’únic jovent en joc. Doncs les xarxes socials i les frustracions del capitalisme, a banda del més recent cicle polític, han criat una generació que votarà aquest 28 d’abril per primera vegada, que ha crescut allunyat d’aquestes manifestacions, mentre organitzacions d’autoconsum (legítimament) han anat omplint els vuits que deixava el “moviment indignat” i tot l’arc parlamentari amb diferents espectres d’excepcionalitat girava l’esquena a aquestes mobilitzacions; sols el moviment feminista ha sigut capaç de penetrar en aquesta generació de la qual parla Margara. I aquest mite post-15M que “els joves són d’esquerres” caldria tornar a avaluar-lo.
El que queden, en termes d’E. Laclau, són cadenes equivalencials de demandes no satisfetes i un nou impuls contra el simple plantejament d’aquestes. Els pactes parlamentaris deixen clar que “el que és territorial” i “la cosa socioeconòmica” són dues cares d’una mateixa moneda amb un marge d’acció cada dia més estret. Una de cada tres persones al País Valencià estem en risc d’exclusió, i això, amb tot el diàleg i els pactes d’estat i les bones intencions en polítiques socials que busques baixar-ho a la terra no ho pots arreglar des d’un despatx. Tampoc s’arregla amb una pancarta gegant, ni amb la bandera més gran, ni amb els enéssims pressupostos més socials de la història.
Plantejar-ho com una guerra generacional, igual que enfocar-ho com un “assumpte administratiu” seria trivialitzar-ho. L’edat no és un clivatge sinó un pas per l’experiència vital. No et marca la teua edat, ho fa la teua condició socioeconòmica en interacció amb variables determinants com el gènere o la procedència que també interactuen amb clivatges com la religió, el mitjà rural i l’urbà, i el centre o la perifèria. L’edat no és un valor que determine cap d’aquests. L’escletxa entre representants i representats cada dia és més gran i el marge de les mesures d’acció cada dia és més xicotet. Les mesures exigides pels nous consensos socials i abandonades per la classe política no són una pugna entre joves i vells, és una lluita entre “baix i dalt”. Entre la gent que mira als ulls al monstre de la misèria i la gent que ho estudia. Cada dia més persones ho estudien i el miren als ulls al mateix temps.
Alacant (em permet anomenar així a totes les comarques del Baix Segura fins a la Marina Alta i els vinalopós) ha de fer-se sentir al centre del poder polític i mediàtic espanyol. Cal que la gent corrent d’Alacant veja veïns corrents dient-li les veritats a la cara al poder. Si som el lloc d’Espanya amb menys funcionaris per habitant, si som la província amb menys inversió estatal del país, si tenim els rècords de tindre el barri amb menys renda mitjana de l’estat (Carrús, Elx), la ciutat amb menys renda mitjana per llar (Torrevella), la comarca amb major taxa de pobresa (el Baix Segura) i la ciutat més industrial d’Espanya (Elda), Compromís, que planteja l’eix fonamental d’aquesta circumstància com a punt principal del programa electoral, juntament amb el de rescatar persones, ha de fer sentir aquestes realitats amb l’alegria que ens caracteritza, però també amb la contundència que ha caracteritzat a Joan Baldoví. Queden milions de cafés que fer-se en molt pocs dies. Tinguem el telèfon a mà per a tota eixa gent que cal rescatar. Necessitem a totes les que falten a Compromís per a caminar a on es vol arribar aquests mesos.
Els trens de la costa de Dénia-Gandia i del ramal de Torrevella van ser tallats amb el mateix informe del Banc Mundial a l’Espanya franquista dels anys 60. Les kelis i les aparadores del calçat, com les cambreres de pis, empleades de telemàrqueting i riders de Globoo en diferents mesures són producte de la reforma laboral del PP i també de la reforma del PSOE (que hui encara defensen alguns programes electorals). Aquestes reformes laborals comparteixen lògiques i estructures amb els fonaments del règim del 78, la Unió Europea i amb les restes de l’institucionalisme mundial que també escriuen aquell informe que va desconnectar grans nuclis de població del sistema ferroviari. A aquesta estructura sols li ha arrancat victòries tangibles el moviment feminista i molta gent entén aquesta capacitat de construcció popular com un moviment contrari a l’obrerisme de la primera internacional i això és fruit de la inamovibilitat dels drets de la classe treballadora amb l’evolució dels temps.
Laclau, en la seua construcció del populisme entén que la substantivació del poble com a subjecte polític sorgeix de l’acumulació i coordinació de demandes insatisfetes per un mateix “ells” excloent, associable al poder polític. Davant d’eixe “ells” ens trobem “nosaltres”, que experimentem l’oscil·lació d’aquestes estructures. I no soles ens trobem nosaltres, es troba un bon grapat de gent que pensa com nosaltres sense saber-ho.
La tasca que té Compromís les pròximes setmanes és recobrar-se en la seua unitat des de la generositat, integrar tota eixa gent que falta perquè no ens coneix a fons. La mateixa tasca que ha realitzat Joan Ribó a València, la tasca per la qual han intentat atacar a Natxo Bellido, la tasca que també han fet referents de la Coalició a Muro, Altea, Banyeres, Benilloba, Biar, Gaianes, Elx, Gata, Oriola, Orba, Almoradí, Senija, el Verger, la Vila, la Torre, els Poblets, Coix, Santa Pola, Sant Joan, Xaló, Dénia, Pedreguer, Ràfol d’Almunia, Callosa d’en Sarrià, Agres, Alcalalí, Torrevella o (amb especial atenció) la Daia Vella entre molts altres que indecentment no he mencionat. Això passaria primer de tot perquè la gent de Compromís estiga còmoda i satisfeta en aquests processos electorals (doncs integrar “la gent que falta” és el seu sentit fundacional). És un treball lent i de molts anys que cal fer pràcticament en hores. Eixa gent que encara no ens ubica del tot està referenciada en el teixit associatiu i veïnal de les comarques que xafem i sols necessiten confiar que volem solucionar els seus problemes per confiar en nosaltres.
Eixe origen comú de les cadenes equivalencials comparteix arrel amb la reivindicació d’un tracte just per al País Valencià i que tots els partits amb representació que es presenten a les eleccions han arribat a compartir excepte en períodes electorals o al govern central. Nosaltres tenim les mans lliures per fel valdre les nostres idees al Congrés dels Diputats i ser el factor decisiu que connecte la governabilitat a crear la capacitat de resistir-nos d’aquesta superestructura que ens arremet en aquestes hores que ara venen. Per això articles com aquest no tenen massa utilitat; cal baixar al carrer i participar com al poema d’Estellés, doncs si morim, morirem amb el cap ben alt com al de Miguel Hernández.
Si Mónica Oltra és la favorita per a ser presidenta, si Joan Baldoví és el diputat millor valorat de l’estat i hi ha un potencial d’actors de l’activisme, el tercer sector i el món professional connectats per una cadena d’equivalències a l’arrel del nostre discurs necessitem fer pinya als carrers i dedicar aquesta campanya a escoltar més i proposar menys per a poder evolucionar de rescatar persones a empoderar-les perquè mai més calga rescatar a ningú.
