L'escalafó

19 maig 2019 06:00h

Fernando Chaparro estava content, malgrat que els dies que estava vivint eren molt durs. Als seus vint-i-tres anys, no feia ni tres dies que l'havien ascendit a capità. I ara, amb el seu nou rang, no només tenia una paga millor, sinó que, a més a més, disposava d'un bon refugi més endarrerit.

-No és bo, haver d'estar a la primera línia del front, amb aquests malparits que tenim al davant.

Li havia comentat a Sebastián Àlvarez, el seu amic inseparable i company de lluites i pesars des de feia més d'un any. Perquè tots dos es van conèixer a l'exèrcit. S'hi van enrolar tan bon punt els van acceptar. Els temps començaven a ser convulsos i la maquinària bèl·lica es començava a greixar per començar a funcionar a ple rendiment. I, fins al moment, els havia anat força bé. Als pocs mesos d'haver-se allistat com a soldats voluntaris, va esclatar la guerra. I la seua primera destinació fou Andalusia. Van participar, encara com a soldats, en unes quantes operacions per Màlaga i els seus voltants, en els primers dies del conflicte.

Ell, mentre aparta el drap brut i esgarrat que li fa de cortina del finestró que s'obre cap a la línia del front, recorda aquells dies, que ara li semblen molt llunyans.

Semblava que allò seria només qüestió de dies.

Pensa. I li ve al cap aquell dia en el que el seu comandant els va enviar, a dues companyies senceres, a barrar el pas d'un columna que es retirava des de la capital.

En apropar-nos, vam veure que gairebé tot eren civils desarmats que fugien. I ens vàrem aturar, tot esperant alguna rectificació dels comandaments. Però no n'hi hagué cap. Un capità malcarat, en veure que dubtàvem, ens va escridassar.

-Què us penseu que heu vingut a fer, ací? Això és una guerra, i aquells d'allà són els vostres enemics. El que heu de fer és atacar-los.

-Ens va cridar –rosega ara, mentre acluca els ulls per tractar de veure què s'amaga a les primeres línies enemigues.

-I així ho vam fer –mormola, tot recordant com van començar a disparar sobre aquella gentada. I li vénen al cap les imatges de dones, xiquets i d'un home invàlid, que s'ajudava d'unes crosses, tractant de córrer per amagar-se d'una pluja de bales que els venien de totes bandes. Concretament, recorda haver-li disparat a l'home coix. I com es sorprengué en veure que, en lloc d'ell, es desplomava un xiquet molt menut que corria agafat de la mà d'una dona.

Seria sa mare –recorda ara Fernando. Perquè la dona, en veure caure el seu fill s'aturà i no es va moure del seu costat fins que algun altre soldat es va compadir d'ella i la va abatre d'untir al front.

-Aquella nit, Sebastián i jo ens vam afartar d'aiguardent. I de quina manera.

Mormola ara, recordant amb un mig som riure com tots els soldats que van participar en aquella operació, es van estar gairebé tres dies completament borratxos, tractant en va de netejar de les seues consciències i memòries uns fets que només es podien considerar com un rastre d'assassinats de persones indefenses.

Malauradament, la guerra no es va acabar tant de pressa com semblava que ho anava a fer. El fracàs de la insurrecció a les principals ciutats, va deixar Espanya partida en dues meitats i amb un per vindre de lluita terrible que semblava inacabable. Però ell i Sebastián, de moment no en podien tindre queixa. Perquè malgrat que havien hagut de participar en nombroses batalles, n'havien eixit quasi indemnes.

-Només aquella ferida pels voltants de Terol, que qualsevol dia farà un any.

Mussita. I, inconscientment, es frega la cuixa esquerra. Allà té la cicatriu que li deixà una bala de metralladora que li va arribar a estellar l'os i tot. La seua sort fou que estava molt a prop d'un barranquet. I va ser per allà per on el van poder evacuar a temps.

-Allà sí que vaig tindre sort. Que un poc més i em dessagne.

Mormola, al temps que torna a fer una ullada pel finestró. De sobte, s'han reviscolat els combats. Els trets de fusell i els repics de les metralladores sembla que s'encalcen, mentre alguna canonada retruny, ara prop d'aquesta banda, ara prop d'aquella.

-Merda! Això no s'acabarà mai.

Rosega. Però ara ho fa sense rancúnia. Perquè en realitat, ara ja li està bé, que hi haja combats. I quants més, millor. I acarnissats, si pot ser. Perquè ja fa molts mesos que va descobrir com en podia treure benefici.

La primera vegada, fou encara a Terol, un parell de dies abans no el feriren. El que començà com una escaramussa sense gaire importància, va esdevindre de seguida un combat molt intens que s'allargava. Ell, que havia arribat a caporal, defensava una posició quasi indefensable amb la seua secció. De sobte, un sergent se li apropà per a donar-li instruccions.

-I el van pelar just abans que em pogués dir ni piu.

Rosega, recordant com l'home es va quedar un instant quiet mentre ell mirava, fascinat, el forat que li acabava d'aparèixer al front, just per baix de la línia de protecció que li marcava el casc.

I aquell mateix dia, havent aconseguit en retirar-se de la posició sense patir més baixes que la del pobre sergent i un altre soldat que es va quedar allà, abraçat a la seua metralladora sense bales, el van ascendir a sergent.

-Però aleshores encara no ho vaig acabar de veure clar.

Recorda l'ara capità Chaparro. No fou fins després de reincorporar-se a la seua unitat, just quan atacaven l'enemic que estava fortificat al nord de Morella, quan va veure que el tinent que manava la seua secció era un psicòpata criminal que els empenyia a tot de situacions suïcides.

-Aquest fill de puta acabarà amb tots nosaltres.

Li digué una nit el seu amic Sebastiàn. I ell va estar d'acord. Cap d'ells va fer cap comentari, però just l'endemà, quan la seua secció havia començat l'assalt a una posició fortament fortificada de l'enemic i la batussa era cada vegada més intensa, una bala perduda va deixar ert com un fus el tinent. Els soldats, desconcertats, es varen replegar i van aconseguir sobreviure gairebé tots. L'enemic, aquella mateixa nit, va abandonar la posició, que havia esdevingut indefensable davant la superioritat de la seua divisió.

Ni Sebastián ni Fernando es van dir res, però només un parell de dies després, el primer va ascendir a sergent, mentre que el segon assolia el grau de brigada.

Ara, mentre observa com els seus soldats es mouen entre trinxera i trinxera tractant d'avançar, somriu amb amargura.

-I jo sé que no fou una bala perduda, perquè vaig ser jo mateix qui li vaig disparar, al fill de puta aquell.

Remuga. Immediatament, per agafar valor o pot ser per embotar una mica més els sentits, agafa una ampolla que té a la vora i la deixa pràcticament buida. Després, es repassa tot l'uniforme i s'alça del tamboret.

-Cal anar a la batalla. Els homes han de veure qui els mana al seu costat.

Va rosegant, mentre comença a avançar, resseguint una trinxera d'enllaç que l'apropa a la segona línia del front. Mentre camina, va mirant-ho tot al seu voltant. Sempre cal saber qui tens a prop.

-I, especialment, a l'esquena.

Xiuxiueja, per al coll de la camisa, mentre comença a pensar com s'ho farà. Perquè, mercés al seu «procediment, en poc menys d'un any de guerra, ha aconseguit ascendir de sergenta capità. I ara, lògicament, el proper pas és ascendir a comandant. De moment, ha aconseguit ser el capità amb més mèrits aconseguits en combat de tot el batalló.

-I avui pot ser una bona oportunitat per afavorir que l'escalafó es torne a moure.

Mussita, just en l'instant que descobreix el comandant Carrasco donant ordres a un petit grup d'oficials en una trinxera propera. Inconscientment, el capità Chaparro es treu la pistola reglamentària de la funda i l'amartella. S'assegura que ningú es fixa en ell, avança una mica fins que té una bona posició des de la qual veu perfectament l'esquena del comandant i espera. Aquesta pot ser una bona oportunitat, perquè l'enemic ha començat a atacar-los amb tot el que té a l'abast.

-Pot ser demà ja siga comandant.

Mormola Fernando Chaparro uns segons més tard. I, aprofitant que el comandant s'ha quedat sol després d'haver enviat els seus oficials cap al combat, agafa fermament la pistola i l'apunta curosament.

Justament en l'instant en què dispara, sent una fiblada ardent al mig de l'esquena. Té temps de veure que ha fet blanc, que el comandant cau al terra com un sac. I, en tombar-se, es troba davant per davant del seu amic Sebastian, amb la pistola fumejant a la mà.

-Ho lamente, company. Però l'escalafó és el mateix per a tothom. I tu has arribat a capità, però jo encara sóc tinent. De moment.

I aquestes són les darreres paraules que sentirà Fernando Chaparro. La seua mort, com tantes altres, ha sigut el fruit d'una desgraciada casualitat. Les bales perdudes sempre fan moltes baixes, a qualsevol guerra. Especialment, si hi ha en joc algun lloca bellidor a l'escalafó.

Josep Usó

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next