L'esfinx

10 maig 2019 06:00h
Leonora Carrington

Damunt d’una tauleta de tres potes, entre les quals hi ha una estranya criatura d’aspecte tel·lúric, tot cara i cabells, gira un gran ou de color coure impulsat amb la mà esquerra per un jove prim i alt que, alhora, amb la dreta, escriu amb una ploma de paó signes de caràcter esotèric sobre la superfície polida. En Volia ser un ocell (1960), Leonora Carrington va retratar, concentrat en aquesta acció, el fill de la famosa actriu mexicana María Félix, la Doña –a qui va pintar en diverses ocasions, Enrique Álvarez Félix, també actor, molt conegut pels seus èxits en el cinema, el teatre i la televisió. Volar és un somni recurrent vinculat a l’anhel d’abandonar les obligacions i les misèries que ens lliguen a la terra, de transcendir la realitat quotidiana i d’assolir la llibertat plena. Volar com la rapaç que sembla llegir el que escriu suspesa a escassos centímetres, o com el pardal posat al muscle del noi o com l’ésser alat que camina al fons, de la mateixa espècie si tenim en compte les grans orelles punxegudes dels quadrúpedes que aguaiten des dels laterals. Potser per aquesta voluntat d’enlairar-se, Enrique ha dibuixat en els pantalons cenyits vistoses plomes daurades. Perquè, a més, l’ou, associat amb la promesa i l’esperança de la primavera, és un símbol de la resurrecció en la Pasqua cristiana. Ressuscitar, renovar-se, convertir-se en un esperit lleuger que s’eleva.

Leonora Carrington, 'Volia ser ocell', 1960. Oli sobre llenç

Més ous trobem en El jardí de Paracels (1957), un llenç ombrívol, quasi monocrom, en què destaquen algunes figures il·luminades, subtils, ingràvides, semitransparents les estrelles i les constel·lacions s’hi veuen a través seu, i, sobretot, els ous que porten ara, origen de l’univers, llavor de la pedra filosofal o vas alquímic. Unes figures que contrasten amb les parelles que les acompanyen en una mena d’unió de contraris: la dama blanca i l’àngel negre; el cavall fosc i el genet clar; la decapitada blanca i el decapitat negre; el gos i la serp; l’arpa i el llibre, i el captaire i l’hipogrif. Cal afegir l’ibis de la part superior que sosté un ou, una al·lusió a Toth, el déu egipci de la paraula creadora, patró dels astrònoms, contables, màgics, curanderos i encantadors. Un repertori provinent en bona mesura de la seua afinitat amb les tradicions hermètica i alquímica, desenvolupades en especial durant el Renaixement, a la qual Leonora va afegir la seua condició de dona. Un sincretisme que incloïa la pintora, la bruixa i la cuinera. Apunta Susan L. Albert que ella “equiparava especialment el trànsit dels aliments de la cuina a la taula on són consumits als processos alquímics de destil·lació i transformació que, a la vegada, associava amb la producció artística”. 

Leonora Carrington, 'El jardí de Paracels', (1957). Oli sobre llenç

No és estrany, doncs, que s’hi referira a Paracels, pseudònim de Theophrastus Bombastus von Hohenheim (Einsiendeln, Suïssa, 1493 - Salzburg, 1541), metge, alquimista i astrònom que sostenia que era millor un coneixement exhaustiu de la natura i l’ordre còsmic que no una formació acadèmica. Fidel a la doctrina de l’astrum in corpore, concebia l’ésser humà com un microcosmos, i creia que les plantes i els minerals posseïen forces ocultes i que només un metge inspirat per Déu podia reconèixer i separar aquestes forces que tenien el poder espiritual de sanar. Cesare Ripa, a Iconologia, el conegut tractat sobre al·legories publicat el 1603, diu en l’entrada Correspondència de les coses terrenes amb les celestials: “Cal assenyalar que els Egipcis entenien que totes les coses havien de seguir un ordre determinat, de tal manera que les inferiors mostraren dependència de les superiors, a les quals estaven unides, unes segons l’intel·lecte, altres segons la Natura, i altres encara per la força dels sentits, seguint cada cosa el seu model superior, el que millor li corresponguera”. Alguns consideren Paracels el pare de la toxicologia moderna, perquè fou el primer a advertir que certs verins, administrats en dosis petites, funcionaven com a medicaments de manera òptima. Dosis sola facit venerum (la dosi fa el verí) és una de les seues frases més cèlebres. Partidari del principi contraria contrariis curantur (els contraris escuren), pensava que la malaltia i el remei “s’atreien” i el metge havia de procurar trobar aquest últim en la naturalesa. 

Leonora Carrington, 'El jardí de Paracels', (1957). Oli sobre llenç (detall)

Per això, en tantes obres, Carrington plasma aquesta concepció hermètica del món en què tot els elements estan connectats i entrellaçats: les figures i l’entorn; el mineral amb l’aquós; el vegetal amb l’humà; el femení amb el masculí; l’universal amb el singular; l’espiritual amb el material. En El jardí de Paracels, només unes poques presències apareixen en solitari contemplant les parelles que dansen: l’unicorn, el penjat, l’ibis esmentat adés, el planeta i l’esfinx baix a la dreta. Diuen que James Edward, amic i col·leccionista, va escriure a la porta de la residència de l’artista a Mèxic: “Aquesta és la casa de l’Esfinx”. I no per l’Esfinx de Tebes, que plantejava enigmes als caminants i devorava els qui no els sabien resoldre, sinó per l’Esfinx del Nord, de pell cruixent, somriure congelat i diamants a les deu garres de cada peu, les llàgrimes de la qual queien com granissol sobre els estranys diagrames dibuixats al dessota.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next