Damunt d’una tauleta de tres potes, entre les quals hi ha una estranya criatura d’aspecte tel·lúric, tot cara i cabells, gira un gran ou de color coure impulsat amb la mà esquerra per un jove prim i alt que, alhora, amb la dreta, escriu amb una ploma de paó signes de caràcter esotèric sobre la superfície polida. En Volia ser un ocell (1960), Leonora Carrington va retratar, concentrat en aquesta acció, el fill de la famosa actriu mexicana María Félix, la Doña –a qui va pintar en diverses ocasions–, Enrique Álvarez Félix, també actor, molt conegut pels seus èxits en el cinema, el teatre i la televisió. Volar és un somni recurrent vinculat a l’anhel d’abandonar les obligacions i les misèries que ens lliguen a la terra, de transcendir la realitat quotidiana i d’assolir la llibertat plena. Volar com la rapaç que sembla llegir el que escriu suspesa a escassos centímetres, o com el pardal posat al muscle del noi o com l’ésser alat que camina al fons, de la mateixa espècie –si tenim en compte les grans orelles punxegudes– dels quadrúpedes que aguaiten des dels laterals. Potser per aquesta voluntat d’enlairar-se, Enrique ha dibuixat en els pantalons cenyits vistoses plomes daurades. Perquè, a més, l’ou, associat amb la promesa i l’esperança de la primavera, és un símbol de la resurrecció en la Pasqua cristiana. Ressuscitar, renovar-se, convertir-se en un esperit lleuger que s’eleva.
