L'església del meu poble

16 maig 2019 06:00h

L’església del meu poble es va començar a construir a partir del 1570. Abans, al costat mateix, hi havia un altre temple de l’època de la reconquesta, el qual tenia un pòrtic d’una bellesa notable. Amb la consagració del nou edifici el vell es convertí en un magatzem religiós i més endavant en una escola per als infants més pobres, per acabar enderrocada durant el segle xx. El pòrtic desaparegué misteriosament. Els segles xix i xx s’emportaren per davant la millor arquitectura del poble, aquella que ens donava una personalitat pròpia i ben definida.

Bescanviàrem portals, palaus, edificis singulars i horts botànics pel no res o per construccions modernes anodines d’una mediocritat absoluta. Això va passar en un gran nombre de pobles de les comarques costaneres del nostre petit país, on la pressió provocada per l’especulació urbanística ha estat brutal.

També ha passat el mateix amb el patrimoni natural i agrícola.

Quan jo era un infant, l’església del poble tenia pitjor aspecte exterior que en l’actualitat. Va arribar a tal abandonament que fins i tot va caure una part del campanar. L’arribada de la democràcia feu possible la rehabilitació.

Quan jo era menut, en els forats dels seus murs de tant en tant s’instal·lava una abella reina i creava el seu eixam. Un eixam que tard o d’hora un apicultor venia a endur-se. Que cares són ara de veure les abelles!

Els xiquets jugàvem a veure qui encertava amb una pedra l’eixam. Teníem l’afany de la punteria instal·lat al nostre ADN; sovint deixàvem la nostra marca en l’enllumenament públic.

De menut era el primer a arribar a la porta de l’escola. Eixia de casa amb la cartera en la mà i, al meu pas pels carrers solitaris del barri vell, els vileros que saltaven entre les llambordes alçaven el vol. Travessava la plaça per davant de l’església i buscava entre els forats dels seus murs un nou eixam. Mirava atentament el campanar, per si veia l’òliba que l’habitava. Després m’asseia davant de la porta de ferro del pati de l’escola fins que al cap de cinc minuts, en un lent degoteig, arribaven els meus companys. Mentrestant cavil·lava, sempre he estat de pensar sobre el temps que vindrà, també sobre el temps que no vaig arribar mai a viure.

La presència de l’església i la silueta del mont Picaio en unes dècades en què hem patit grans transformacions són de les poques coses que han perdurat. D’alguna manera, s’han convertit en la cadena que unix l’home madur que soc amb l’infant que resta entre els plecs del temps i els buits que van deixant els comiats.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next