L'excel·lència no té sexe

22 novembre 2019 06:00h
Eva Hesse (1936-1970) al seu estudi de Nova York (ca. 1966) 

Malgrat que és difícil encaixar l'obra d'Eva Hesse dins dels límits del minimalisme –una tendència escultòrica en la qual les formes estan reduïdes a estats mínims d'ordre i complexitat–, l'influent crític Robert Hughes va afirmar que era "l'artista que més havia fet per humanitzar el minimalisme sense suscitar-hi sentiments exagerats". Potser perquè les seues escultures, que s'han qualificat de "difícils", pretenien expandir els seus dibuixos de caràcter maquinista i, alhora, plens de referències orgàniques i sexuals; fugir de la "rigidesa masculina", i incloure materials que habitualment no es tenien en compte en aquesta disciplina. I ho va fer sense haver pogut desenvolupar totes les potencialitats que posseïa, ja que va morir, a causa d'un tumor cerebral, als trenta-quatre anys. "Una edat en què gran part de les carreres artístiques comencen a prendre consistència i a la qual ella va arribar amb un treball notable" (American Visions, 1997).

Eva Hesse, 'Penjat', 1966. Fusta, tela, cordó, pintura i acer

En Penjat, del 1966, trobem un marc rectangular de fusta recoberta de tela, cordó i pintura –que no conté res i, per tant, adquireix tot el protagonisme– des de la part superior del qual ix un tub d'acer flexible que envaeix l'espai de davant i torna a penetrar-hi per la part inferior. Una absència embolcallada per un bastidor embenat –"una metàfora carnosa", apunta Hugues–, talment com si estiguera reparat i en procés de sanació, al qual hi ha connectat aquest conducte per on podria circular algun fluid. En el fons, la seua producció sempre contempla les funcions corporals sense defugir el grotesc i el patètic. Mel Bochner, un dels artistes que pertanyia al seu cercle d'amistats, també parlava en una entrevista de la "metàfora de l'hospital". La denominava així no per l'aspecte higiènic o esterilitzat, sinó pels tubs, benes i enguixats que lliguen les seues peces a una carnalitat difusa. La manera d'emprar el làtex, d'aparença translúcida i textura i color carnosos, que remet inevitablement a la pell, i el caràcter inacabat del resultat provoquen una certa inquietud i estranyesa.

Eva Hesse, S/T, 1967-68. Expositor de vidre i metall que conté sis unitats de làtex, filferro, agulles, cotó, cordes de goma i guix

L'ambigüitat dels materials, d'una banda, i el caire inconclús dels treballs, d'altra banda, porta l'espectador a veure moltes composicions com embrions o fragments d'objectes remots. Objectes que, advertia Tom Lubbock, artista i crític en cap de The Independent: "No són durs ni tendres. No són actius ni passius. No són masculins ni femenins. No estan vius ni morts. No tenen res decisiu per a ells, en cap direcció. Si tenen un estat, és inert. Si tenen un gest, és incòmode". Un estat i un gest que s'aprecien en la sèrie Accession (1967-68), basada en l'estructura primària del cub. Uns cubs metàl·lics a través de les perforacions de les parets dels quals, dures i protectores, hi penetren tubs fins de goma que, en contraposició, atorguen a l'interior un caràcter tou i sensual. L'atapeïment de cilindres prims i flexibles d'Accession IV, el cub més petit de la sèrie, subratlla de manera contundent les diferències entre fora i dins, entre l'acer i el cautxú. La repetició, la geometria i els materials industrials suggereixen la complexitat dels habitatges carregats del nostre entorn. A més, cal afegir que –segons Bochner–, amb els cubs peluts, Hesse va aconseguir dotar d'un toc eròtic el llenguatge i les formes minimalistes, tan severes.

Eva Hesse, 'Accession IV', 1968. Acer i goma

L'artista hi explora les obsessions i el fetitxisme, en la mesura que convida a fantasiejar, i, de nou, revela la seua vinculació amb la manufactura tèxtil. No oblidem que en Accession II, per exemple, hi ha més de 30.000 forats i petits tentacles entrellaçats amb les diverses planxes. L'aparició de capses, com a contenidores del misteri i l'ambivalència, com a contenidores de coses d'unes característiques tàctils que ens compel·leixen a tocar-les, es remuntava uns anys enrere en alguns dibuixos i collages, i va sorgir amb força l'estiu del 1967, quan en va crear unes de paper maixé (Inside I i Inside II) que mostraven dins una massa caòtica de fils i filferros pintada i uns pesos embolicats amb cordells. Eva Hesse sempre va reflexionar "sobre la identitat, de vegades amb enginy descarat o un fatalisme enutjat [...], però no volia que qualificaren la seua obra com a art femení", insisteix Hughes. De fet, ella va declarar: "La millor manera d'evitar la discriminació en l'art és per mitjà de l'art. L'excel·lència no té sexe".

agermana't

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next