Malgrat que és difícil encaixar l’obra d’Eva Hesse dins dels límits del minimalisme –una tendència escultòrica en la qual les formes estan reduïdes a estats mínims d’ordre i complexitat–, l’influent crític Robert Hughes va afirmar que era “l’artista que més havia fet per humanitzar el minimalisme sense suscitar-hi sentiments exagerats”. Potser perquè les seues escultures, que s’han qualificat de “difícils”, pretenien expandir els seus dibuixos de caràcter maquinista i, alhora, plens de referències orgàniques i sexuals; fugir de la “rigidesa masculina”, i incloure materials que habitualment no es tenien en compte en aquesta disciplina. I ho va fer sense haver pogut desenvolupar totes les potencialitats que posseïa, ja que va morir, a causa d’un tumor cerebral, als trenta-quatre anys. “Una edat en què gran part de les carreres artístiques comencen a prendre consistència i a la qual ella va arribar amb un treball notable” (American Visions, 1997).
