L'exili

16 agost 2019 06:00h
Maruja Mallo al seu estudi de Buenos Aires el 1938. Darrere, tres obres de la sèrie 'La religión del trabajo': 'Arquitectura humana' (1937), 'Mensaje del mar' (1937) i 'La red' (1937)

Deia Maruja Mallo en una entrevista concedida a Juan Manuel Bonet el 1977, quan tenia 75 anys, que en l’estada a París del 1932 el galerista Paul Rosenberg (representant de Picasso, Braque i Matisse) va voler signar-li un contracte, però que ella va tornar a Madrid amb l’esperança de la República en marxa. “La noble República fundada per prohoms d’aquella hora, i que tant va fer per la cultura, l’art, la ciència, la justícia social, havia nascut en un moment anacrònic i desarmada, mentre que a escala mundial es preparaven conflictes més grans. Aquest conjunt d’humanistes va ser atropellat per traïció caïnita i poders estrangers, davant de la indiferència d’Europa que no creia que gaudiria tan prompte d’una guerra”. De nou a Madrid va obtindre una plaça de professora de dibuix a l’Institut d’Arévalo (Àvila), una ocupació que també exerciria a partir del 1935 a la Residencia de Señoritas de la Institución Libre de Enseñanza i a l’escola de ceràmica de Francisco Alcántara, un centre en què va dur a terme nombroses peces de caràcter geomètric desaparegudes en el conflicte bèl·lic.

Maruja Mallo, esbossos per a peces de ceràmica (peixos, moltons, espigues i fulles d'olivera), 1935

D’altra banda, la seua consciència política la va portar a col·laborar, com la majoria de les artistes de l’època -Remedios Varo o Manuela Ballester, posem per cas-, amb els moviments simpatitzants de la Segona República i les seues ambicions. Així, Mallo es va implicar en las Misiones Pedagógicas, que pretenien que la cultura arribara al camp, una participació que la va acostar a Galícia, la seua terra, en concret, a Vigo, on va impartir classes a l’Escola d’Arts i Oficis. El 1936 va haver de fugir a Portugal a causa del seu compromís amb la República i de la seua relació amb Alberto Fernández Mezquita, un sindicalista i militant del grup trotskista Izquierda Comunista, que després s’integraria en el POUM. Començava l’exili, que la menaria a Buenos Aires -amb l’ajuda de la poeta Gabriela Mistral, llavors ambaixadora de Xile a Lisboa-, a bord del vaixell de bandera anglesa Alcántara, i que es perllongaria durant vint-i-cinc anys. L’Asociación de Amigos del Arte l’havia convidada a exposar el seu treball i a impartir una sèrie de conferències. El 9 de febrer del 1937, el periòdic Crítica se’n feia ressò: “Ahora Maruja Mallo està en Buenos Aires. Realizará una exposición de sus obras y pronunciará tal vez algunas conferencias. ¿Cómo negar que se trata de un acontecimiento artístico de importancia? Con la notable artista llega a nuestro ambiente de arte un poco adormilado ese fermento de inquietud y de búsqueda que, aunque parezca paradójico, hace eternamente joven el espíritu del viejo mundo” (nota recollida per Carmen Gaitán a Las artistas del exilio republicano español. El refugio latinoamericano, 2019).

Maruja Mallo, 'Un soldado de Urquiza', il·lustració per a a revista Atlàntida, Buenos Aires, novembre del 1937

Allí, Mallo es va integrar a l’ambient intel·lectual format pels fugitius del franquisme -entre altres, Ortega y Gasset, María de Maeztu, Rosa Chacel, Margarida Xirgu, Francisco Ayala, Ramón Gómez de la Serna…- i escriptors argentins, com Jorge Luís Borges o Victoria Ocampo, que es reunien en alguns locals bonaerencs. Tot i que aviat va rebre encàrrecs per a il·lustrar les revistes Atlàntida, El hogar o Lyra (òrgan de difusió del teatre Colón) -unes il·lustracions amb les quals va investigar la tècnica del collage-, no va tindre més remei que treballar per a una casa de decoració, atès que necessitava ingressos econòmics amb què viure. L’abril del 1937, va dur a terme la xerrada “Proceso histórico de la forma en las artes plásticas” a Montevideo i, el juny, a la seu de l’Agrupación de intelectuales, artistas, periodistas y escritores de la capital bonaerenca. Una xerrada que seria publicada per algunes revistes especialitzades -la cubana Grafos, per exemple-. Poc després, a la revista Sur, dirigida per Victoria Ocampo, també apareixerien textos seus. El 1938, Alfonso Reyes, ambaixador mexicà, li va demanar l’escenografia de la peça teatral Cantata en la tumba de Federico Garcia Lorca, amb música del compositor i director Jaume Pahissa (Barcelona, 1880 - Buenos Aires, 1969) i la intervenció de la Xirgu, estrenada al teatre Smart. Un homenatge al gran poeta amic seu que la va satisfer enormement.

 Maruja Mallo, 'Mensaje del mar, 1937. Oli sobre llenç

A la ciutat sud-americana, va continuar amb la sèrie La religión del trabajo, iniciada abans d’exiliar-se amb La sorpresa del trigo. Una sèrie de set llenços, la majoria de gran format, dedicada a les tasques del camp i de la mar -dutes a terme per dones- en què dominen la línia i la rigorosa composició -clares influències de Joaquim Torres Garcia i Matila Ghyka- i queden paleses totes les seues obsessions: la naturalesa, l’ordre i la vida, que seran les claus del seu estil definitiu. En conjunt, hi destaca la tendència a la simetria i un accentuat hieratisme, i, en cada tela, un cromatisme particular. Només cal que en contemplem qualsevol un instant per tal de comprovar la força i la contundència que desprenen.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next