L'exili de la mort

18 abril 2019 06:00h

Recorde un temps en què encara no havíem expulsat la mort del poble. Anaves a peu pel carrer i a una certa distància sabies de la seua presència en veure un grup de gent congregat davant d’una porta.

En el meu poble es tenia el costum de posar el taüt a l’entrada de la casa. Les portes restaven juntes fins l’hora de portar-lo a muscles cap a l’església i en acabar la missa, al cementeri. Abans, en produir-se el trànsit, algú de la família s’havia encarregat de rentar el mort, pentinar-lo, tancar-li els ulls i la boca, posar-li una mica de cotó-en-pèl en les fosses nassals i vestir-lo amb un sudari o amb el millor vestit que haguera tingut en vida.

La meua àvia, que havia assistit a un gran nombre de vetles, deia que calia cuidar al màxim l’aspecte que presentava el cadàver. Ella havia estat testimoni de com algunes llengües viperines havien criticat una família perquè el cos present tenia les sabates una mica brutes.

Hi havia qui de mort mostrava millor aspecte que quan era viu.

La meua dona, que és filla de l’emigració manxega de les dècades dels cinquanta i seixanta del segle passat, no coneixia aquest costum de posar la caixa amb el mort a l’entrada de casa. La seua família, el seu veïnat, depositaven el taüt sobre el somier del llit a la cambra del finat.

De novençana, una matinada, en tornar del forn de comprar el pa, es va adonar que una porta del veïnat estava oberta. Guaità amb precaució preocupada per si els veïns havien estat víctimes d’un robatori i de sobte entropessà amb la mare de la veïna dormint el son etern il·luminada per la llum d’uns ciris. Entrà a casa tremolosa i espantada.

Els carters de fora del poble, en la seua rutina de repartir paquets i sobres, també, com la meua dona, patiren algun que altre sobresalt.

El ritual de la mort formava part de la vida quotidiana, et podies trobar amb ella mentre anaves o tornaves d’escola. Quan era menut hi havia algun company que en trobar alguna porta entreoberta guaitava i, si hi havia poca gent, es quedava una estona mirant el mort. Jo era dels qui feia mans i mànigues per a evitar-ho. Així i tot, encara tinc impresa en la retina la imatge del primer mort amb el qual em vaig trobar, recorde amb gran nitidesa les seues enormes mans.

Hui s’encarreguen de tot un seguit de professionals que les empreses funeràries posen al servici de les famílies. El mort es vetla en un tanatori situat en un polígon industrial i d’allí de vegades va directe al forn o al cementeri. Si no estàs atent, pot ser que haja faltat el teu veí i no te n’hages assabentat.

Ja ni de nit ni de dia s’escolta el cloc, cloc estellesià del pas de la mort pels nostres carrers.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next