L'exili republicà a Algèria. Rèplica a Bernard Sicot

Laura Gassó, autora del llibre 'Diario de Gaskin. Un piloto de la República en los campos de concentración norteafricanos. 1939-1943'
21 desembre 2019 06:00h

El Ministeri de Justícia ha editat un gran catàleg -amb el títol 1939. Exilio republicano español- per a l'exposició d'igual nom en el marc de la commemoració del 80 aniversari del final de la guerra i l'exili massiu de republicans a França i altres països d'Europa i Amèrica. El catàleg inclou 29 articles sobre aquella diàspora. Entre ells el titulat "El exilio republicano español de 1939 a Argelia", signat per Bernard Sicot, que cita textualment extractes del diari d'un refugiat, Antonio Gassó Fuentes, "Gaskin", el meu pare.

El Diario de Gaskin abasta des de febrer de 1941 fins a febrer de 1943, amb algunes llacunes temporals. D'aqueixos 24 mesos en passa 10 en presons i companyies disciplinàries, també denominades "la Disciplina", camps de càstigs, camps de repressió, camps de la mort. Castigat per no haver complit –suposadament– amb l'estricta disciplina dels camps militars on va estar retingut durant el seu captiveri, simples nimietats d'incompliments d'horaris o d'altres qüestions sense importància. En els disciplinaris es reduïen a la meitat les racions i els descansos. En el seu diari Gaskin dona compte -sense excessiva acritud- de la quotidianitat en els camps de concentració, de treballs forçats i de càstig, incloses la successió de morts d'alguns interns, les tortures i tota mena de penalitats que van patir en aquells camps del desert. Un bon grapat de material per a analitzar. Moltes hores de treballs forçats, de disciplina i algunes –poques- de descans.

Però el senyor Bernat Sicot, casualment, selecciona alguns textos que corresponen a activitats lúdiques celebrades pels presos els diumenges. I les destaca en primer lloc endolcint i suavitzant les duríssimes condicions de vida en els camps per a, en acabant, concedir que no tot eren festes, que no tot eren flors i violes. Djelfa no va ser una excepció. Cap camp dels dominis francesos al Nord d'Àfrica no es va deslliurar dels horrors. També relata en l'esmentat document uns suposadament sucosos cobraments en diners pels treballs forçats, sense matisar que aqueix dia precís havia rebut l'acumulat dels retards de mesos anteriors, sempre minsos i, en aquest cas, no cobrats quan pertocava. Es tracta, per part de l'autor de l'article, d'un ús poc rigorós i d'una manipulació de la font per a tergiversar la realitat viscuda pels interns, primer exiliats, després captius en el nord d'Àfrica. I, per tant, la percepció del lector sobre la vertadera naturalesa dels camps francesos nord-africans acaba estant distorsionada.

A ningú se li escapa que un diari escrit en el moment, a l'instant, en el dia a dia de l'estada en els camps, presenta les limitacions pròpies de les difícils circumstàncies en les quals es redacta. Clar és que els diumenges podia escriure amb més tranquil·litat i contar amb més detalls els escassos moments de festa en aquest captiveri forçat! Simplement disposava de més temps i, de vegades, de millors condicions físiques i mentals per a escriure. Tractar de menjar i divertir-se una mica durant el dia de descans és la més elemental estratègia de supervivència de qualsevol ésser humà. Cal no oblidar, a més, que la majoria dels interns eren molt joves i, malgrat tot, vitals. El meu pare va arribar als camps abans de complir els 20 anys. Aquestes circumstàncies fan que els diumenges no siguen representatius de les penúries diàries i no és seriós, ni èticament acceptable, triar els textos dels festius per a concloure i difondre que les condicions d'internament i de treballs forçats no eren tan dures com hom podria pensar.

El senyor Sicot podria haver seleccionat i analitzat qualsevol dels múltiples dies –quasi tots- de penosos treballs i cruels càstigs, càstigs que, en alguns casos, van arribar a causar la mort dels penats.

Per exemple els dies 25 i 26 de juliol de 1942: "Martirio de Aguilar"."Martirio de Costa". O al sendemà: "Martirio más acentuado de Costa y Aguilar". Tres misèrrimes línies, però essencials perquè relaten atrocitats. Qualsevol que s'haja interessat en el tema de l'exili i captiveri republicà al Nord d'Àfrica sap perfectament, i n'hi ha testimonis escrits sobre la matèria, que l'expressió "martirio" va ser usada pels interns per a designar les pallisses i tortures fins a l'esvaïment o la mort. O el dia 14 de juliol del mateix any: "El checo recibe una buena paliza. Observo, empujado por irresistible emoción, su martirio inhumano". O simplement podríem repassar el diari en qualsevol dia a partir del 20 de maig de 1942 i fins a l'octubre, quan aconsegueix eixir de Foum Deflah, camp de repressió –molt poc conegut– especialment dur i malèfic. Destacable va ser el 28 de setembre de 1942, en el qual Antonio Gassó, conta la mort de Kleinkoff en el "tombeau". Dies després d'aquest assassinat... mor també Brenmann, el seu company de càstig. Aquests són els fets -molt greus- que cal recordar y denunciar. Els fets anecdòtics haurien de restar en segon pla.

Les penalitats que exposa Gaskin en el seu diari són corroborades per múltiples testimonis escrits de refugiats republicans que van malviure i patir els camps nord-africans. Anime a la lectura dels relats en vida de Santiago, Lloris i Barrera (que recullen els d'altres 34 interns), Jiménez Margalejo (especialment en les pàgines 157 a 174), Muñoz Congost (que recull els d'altres 11), Mercadal Begur (sobre Moreno, Pozas i altres martiris), Artis-Gener, Tondowsky (en Satloff), Bernabeu i Verdeguer (en Martínez López) i Vilanova (capítol I.2 de Los Olvidados), per citar-ne alguns (la investigadora Eliane Ortega disposa d'una àmplia base de dades de camps i testimoniatges). Des de diferents sensibilitats polítiques tots coincideixen en la descripció de l'horror viscut en els camps.

Potser si el senyor Sicot haguera tingut a bé contactar amb mi abans d'escriure l'article, hauríem aprofitat ell i jo l'oportunitat per a aclarir alguns aspectes i dubtes sobre el contingut i sobre l'adequada interpretació del diari. Però no ho va fer malgrat disposar del meu correu electrònic. En el seu moment, em va estranyar molt. Ara em dol. La veu i la pell de mon pare no estan en les paraules de Sicot.

Ningú pretén equiparar sense més matisacions els camps francesos de Vichy als campsnazis d'extermini sistemàtic i mort global planificada. Però el fet que no siguen idèntics no ha d'amagar que en els primers es van violar continuadament els més elementals drets humans, i es va sotmetre a interns a sofriments insuportables fins a la mort o, en el millor dels casos, a pallisses, tortures i càstigs practicats amb un sadisme quirúrgic. "Tombeau", "cuadrilátero","cola de caballo", "de la balle" són algunes de les denominacions de càstigs d'una crueltat intolerable que es practicaren, en major o menor mesura, en quasi tots els camps no familiars. Els interns van ser sotmesos a condicions de treball i de vida absolutament inhumanes. Tenien l'aigua diària racionada, manca d'aliments elementals, d'higiene i de protecció davant les inclemències meteorològiques en un desert que era un infern de dia i on es patia un fred intens a les nits. I a sobre de tot cal afegir el maltractament psicològic i les constants humiliacions i insults, patits sense possibilitat de recurs o de defensa. Eren lluitadors antifeixistes i van ser tractats com a indesitjables.

Fa mal l'oblit de dècades passades i fan mal al cor determinats intents actuals d'endolcir el règim d'aquells camps de Vichy, tan salvatges. Les i els descendents d'aquells refugiats no oblidem ni trivialitzem aquella dura realitat. Els que van passar per les presons i camps de concentració del desert no es mereixen el contingut de part de l'article del senyor Sicoti ben rebuda seria una rectificació pública en honor a la veritat i la memòria digna.

next