L’herència de Jaume I

Jaume I tingué molts fills i a tots els volgué heretar, fins i tot volgué que quatre heretassen títol reial. Vet ací els testaments, sis, que el rei redactà al llarg de la seua vida. 

Jaume I, el rei venerat per la pàtria de l’or i els gules, era, en definitiva un rei medieval, que tenia —com tot rei medieval— una concepció molt possessiva de regnes, principats i senyorius. Així, l’estat que bastí, incloent-hi Mallorca i València, se supedità a la voluntat de heretar els fills, que Jaume I en tingué molts, potser quasi una vintena. Tot plegat, volgué heretar a tots, filles incloses, la qual cosa complicà l’herència. Ara bé, finalment, en morir, l’herència reial de Jaume I se la repartiren els dos fills majors tinguts amb l’hongaresa Violant Árpád, Pere i Jaume.

Bé, setmana postnou d’octubre ara quan us escric. Una vegada més, aquelarre blavero pel matí, amb la connivència de les autoritats «botàniques», amb canapès inclosos a la plaça de Manises, i diada reivindicativa vespertina, que el país encara està per fer. La data, ja la sabeu, el dia que el rei Jaume I entrà a València una vegada foragitats els sarraïns que l’habitaven. Festa local que —vegeu— el valencianisme, el de debò, convertí en festa patriòtica, ara pervertida per la degradació del país, el dels valencians, a ridícula i menfòtica Comunitat. El protagonista històric de la jornada, evidentment, el rei Jaume I; si més no, l’heroi remembrat. Jaume I conquerí València, efectivament, i la uní al seu patrimoni. Fins i tot la convertí en capital d’un regne que adoptà el nom de la ciutat. Arribat el moment, eixe regne —el Regne— li podria servir, com si d’un immoble es tractàs, com a part de l’herència a repartir. I, en fi, saltà la possibilitat, en el testament de 1248, de convertir València en un estat separat de Catalunya i Aragó. Ep! Això li passà pel cap al rei i fins i tot fou sancionat. Ara bé, tal pretensió no reeixí perquè molts fills no sobrevisqueren al pare i, finalment, el testament final, únicament escindí de la Corona catalanoaragonesa les Illes, la Catalunya Nord, Montpeller, el Carladès i l’Omelàs.

Jaume I no fou un cas únic a l’Edat Mitjana. Castella i Lleó —la sempiterna Espanya— també se separaren a la mort de Alfons VII en 1157, tot originant dos regnes irreconciliables i rivals, la qual cosa, val a dir-ho, beneficià aleshores navarresos i catalanoaragonesos. Ferran III, que uní, definitivament, en la seua persona, Castella i Lleó (millor seria dir Lleó i Castella) en 1230, en morir (1252) no tornà a separar els regnes. Heretà tots els seus fills dignament (arribà a tindre’n quinze, entre fills i filles), però, la corona passà al primogènit Alfons sense particions. Per això Alfons X, gendre de Jaume I, esdevingué el gran rei castellanolleonès del segle XIII.

Jaume I encara pensava a separar els seus estats mentre a Castella i Lleó, el seu rei Ferran III (a la imatge, miniatura del Tumbo A de la catedral de Santiago de Compostel·la), ja no separà Castella de Lleó. D'això que el seu primogènit i hereu, Alfons X, es convertís en rei d'una potència peninsular. 

Jaume I, tot i haver reeixit a refer els seus estats, la seua dinastia, a l’ensopegada occitànica de la batalla de Muret (1213), a la seua mort repartí els seus estats entre els fills majors de la segona esposa Violant Árpád, o d’Hongria si us fa més gràcia. Violant, hongaresa sí, filla del rei Andreu II, de la casa d’Árpád, però sobretot filla de la francesa Violant de Courtenay, germana dels emperadors llatins de Constantinoble Balduí i Enric. En definitiva, una francesa de llengua d’oïl, que seria —de segur— la llengua materna de Violant. El rei Jaume I, pel record de la mare, Maria de Montpeller, a qui tot just conegué però que venerava, decidí desposar a una princesa emparentada amb la corona bizantina. Bé, no era de sang grega, val a dir-ho, com l’àvia Eudòxia Comnè, però de la reialesa constantinopolitana era, i a Jaume I ja li escaigué bé. Els fills de Violant heretaren els estats catalanoaragonesos. A Montpeller, el 26 d’agost de 1262, el rei féu el darrer testament. Dos anys abans, el seu primogènit Alfons, fruit del seu primer matrimoni amb la infanta castellana Elionor, havia mort sense fills. Així, l’herència —la Corona— la pogué distribuir entre els dos fills majors del segon matrimoni (en tingué deu), Pere i Jaume: el primer, l’enèrgic Pere, rebé el regne d’Aragó, la València conquerida als sarraïns i els comtats catalans al sud dels Pirineus; Jaume, el protegit de la mare, heretà les Illes (Mallorca, Eivissa i el protectorat —encara en mans sarraïnes— de Menorca) i també la Catalunya Nord i els feus que restaven de l’antiga expansió per Occitània (Montpeller, terra de naixença de Jaume I, el vescomtat de Carladès i la baronia d’Omelàs).

Discòrdia entre fills i regnes

No cal dir, era inevitable, que el darrer testament de Jaume I, quan encara era a l’apogeu del seu poder, creà descontentament entre fills i regnes. Pere, com abans ho havia fet Alfons, no estava d’acord amb la decisió del pare i s’oposà a la partició. Els problemes, de moment, no transcendiren en vida de Jaume I, però esclataren quan traspassà a València el 27 de juliol de 1276. No serviren de res els manaments del pare poc abans de morir i que recull el Llibre dels Fets: a Pere li demanà que «degués amar i honrar l’infant en Jaume», i Jaume es comprometé a amar i obeir Pere, «en ço que fer degués, així com a frare major». La realitat, tanmateix, fou una altra de ben diferent: Jaume II de Mallorca recelà de la tutela del germà i Pere ambicionà desposseir Jaume del seu reialme mallorquí i possessions ultrapirinenques. Pere, mort el pare, aconseguí de fer signar al germà Jaume un tractat, a Perpinyà (20 de gener de 1279), pel qual el rei «mallorquí» es reconegué feudatari de Pere, però Jaume mai no l’acatà. Més endavant, en pro de mantenir la independència, fins i tot ajudà els francesos quan la croada contra Catalunya de 1285.

El 8 de setembre de 1235 el rei Jaume I, separat de la castellana Elionor, contragué matrimoni amb la princesa hongaresa Violant Árpád, filla del rei Andreu II d'Hongria. Violant insistí a heretar els seus fills, a heretar-los com a reis, i Jaume I hi accedí. 

La mata de jonc de la qual parla amb orgull Muntaner a la seua Crònica fou un somni, un deler, que s’enfrontà a la partició heretada de la voluntat de Jaume I. La creació d’un regne insular contribuí a fomentar una personalitat diferenciada en detriment de la catalanitat que, temps a venir, perjudicaria l’entesa amb la part continental de la nació. Però, malgrat constituir un regne separat i amb rei privatiu, els balears de l’Edat Mitjana encara no se’n sentien diferents dels catalans de la península. A l’hora de la veritat, els mallorquins recolzaren Pere III el Cerimoniós en contra del seu rei Jaume III el Dissortat, com ha demostrat a bastament el professor Gabriel Ensenyat als dos volums de La reintegració de la Corona de Mallorca a la Corona d’Aragó (1343-1349). L’aliança amb França del rei mallorquí, però, passà factura, que Montpeller fou venuda al rei francès per pagar els deutes de guerra.

Pere III —II de València— el Cerimoniós, el vencedor, per tal que un fet semblant no es tornàs a repetir, establí el jurament de les Illes, el 29 de març de 1344, que comprometia a la resta de la Corona a no permetre que les Balears i els comtats de Rosselló i Cerdanya no se separessen mai de la Corona de catalans i aragonesos. I així succeí, que la Corona, tot i l’autonomia dels seus estats, es mantingué com una unitat fins a la desfeta d’inicis del segle XVIII, que la destruí.

No era, però, el de Pere III el primer jurament d’aquesta mena, que Jaume II, en 1319, ja ordenà que Aragó, els comtats catalans estrictes i el regne de València romangueren sempre junts. En definitiva, Jaume II pretengué corregir l’error de l’avi i que futurs testaments posassen en qüestió la integritat territorial de la corona bastida per l’avantpassat Ramon Berenguer IV, única garantia de supervivència futura entre dues potències temibles, França al nord i l’ambiciosa Castella en quasi tota la frontera occidental.

A Montpeller, el 26 d’agost de 1262, Jaume I redactà el seu darrer testament. Dos anys abans, el seu primogènit Alfons, fruit del seu primer matrimoni amb la infanta castellana Elionor, havia mort sense fills. Així, l’herència —la Corona— la pogué distribuir entre els dos fills majors del segon matrimoni, Pere i Jaume. 

Una gran prole per heretar

Tanmateix, certament, podia haver estat pitjor, car Jaume I, finalment, només comptà amb dos fills per repartir-se reialmes i estats. Un total de sis testaments redactà Jaume I al llarg de la seua vida. En el primer, de 1223, instituí hereu de tots els seus estats al seu primogènit Alfons. Els problemes vingueren després, quan Jaume I repudià la primera esposa i una sentència eclesiàstica (abril de 1229) anul·là el matrimoni. Alfons, no obstant això, fou legitimat com a hereu, del regne d’Aragó sobretot, puix que el rei deixà oberta la possibilitat de separació de Catalunya i Aragó per a heretar els fills d’un segon matrimoni.

Ni aragonesos ni catalans volien llavors la separació. En aquell temps no existien els catalanòfobs com el Lambán. La unió de 1137 havia reeixit i els barons d’un i altre territori mostraren l’oposició a una eventual secessió. Elionor de Castella, menyspreada, es retirà al monestir de Las Huelgas (Burgos), on morí en 1244. Jaume I, en canvi, aviat cercà nova esposa, l’hongaresa Violant, amb qui casà en 1235. Una dona que deixà una gran petjada en el regnat del seu espòs, sobretot per ser mare dels reis successors a Aragó-Catalunya i Mallorca-Rosselló-Montpeller.

L’infant Alfons, encara nen i criat per la seua mare a Castella, fou instituït hereu universal en 1232, però el naixement del primogènit de Jaume I i Violant, Pere, modificà l’estat de les coses. Jaume I, instigat per la seua muller hongaresa a colp de llàgrima, decidí fer una primera partició dels seus estats en 1241, segons la qual Alfons seria rei d’Aragó i Catalunya, mentre les noves conquestes (Mallorca i València), Montpeller i els senyorius occitànics restarien per a Pere. Les plors de Violant no havien estat debades. L’historiador Bernardino Gómez Miedes (s. XVI) ja se’n féu ressò i li dedicà, a tals efusions lacrimògenes, un capítol de la seua biografia del Conqueridor. Violant tingué més fills mascles i, ai llas!, que ella pretenia reis. I Jaume I —ai Jaume!— cedí. Més fills, més repartiments.

En 1243, a Montpeller, nasqué el segon fill de Jaume I i Violant, l’infant Jaume. El rei, arran d’això, redactà un nou testament l’any següent: d’Alfons seria Aragó, a Pere li pertocaria Catalunya i València i les Illes a Jaume. Encara la qüestió de la successió es complicà més quan nasqueren altres dos fills mascles, Ferran i Sanç, que obligà a un nou testament i a un nou repartiment, el 19 de gener de 1248: Aragó (Alfons), Catalunya cispirenaica i Illes (Pere), València (Jaume) i Catalunya Nord i senyorius occitans (Ferran). Sanç, però, restà fora del repartiment, puix que li esperava una gratificant carrera eclesiàstica (arribà a arquebisbe de Toledo). Un altre testament sorgí de la mà de Jaume I en 1253: Aragó i València serien per a Alfons, Catalunya inclosa la Catalunya Nord per a Pere, i Jaume heretaria les Illes i Montpeller. Alfons traspassà en 1260 i això restà un hereu a heretar. Així, arribem al testament definitiu de 1262, en què Pere aconseguí Aragó, la Catalunya al sud de l’Albera i València, mentre que per a Jaume serien les Illes i les senyories occitanes. En definitiva, tal com és descabdellaren els esdeveniments, hem de reconèixer que el de 1262 fou el menys dolent per al futur de la Corona. Jaume —II— podria haver estat rei privatiu de València i... Finalment, però, ho fou de Mallorca.

AGERMANA'T

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next