L'home invisible

26 maig 2019 06:00h

Pi-pi-pi. El so del despertador l’espavilà bruscament. No havia dormit bé. Tenia fred i el cos entumit per la duresa del llit. S’espereà i obri els ulls a poc a poc. He de ser positiu. Canvi d’actitud. Hui serà un bon dia. Res de queixes ni lamentacions. Però només tardà uns breus segons en adonar-se’n..., una vegada més la crua realitat el bufetejà de mig en mig.

S’aixecà, lentament per no marejar-se, i mirà pel forat del vell mur, els treballadors, alguns bromistes i somrients, altres amb cara de magranes agres entraven a la fàbrica d’un en un. La sirena insistent,pi-pi-pi, els espentava a incorporar-se a una nova jornada de treball. Treball, màgica paraula, ell una vegada havia tingut un treball. M’he de donar pressa, abans que arribe el guàrdia jurat. Arreplegà d’una revolada els cartrons que l’havien fet de llençols i els amagà entre la corfa d’un garrofer corcat que hi havia prop. La seua jornada de subsistència també començava.

Adreçà els seus passos cansats cap al poble. Només tres quilòmetres separaven el seu amagatall nocturn de la població. La gent de per allí s’havia acostumat a veure’l deambular, però ningú no li coneixia adreça ni ofici. Els primers dies l’observaren amb cara d’estranyesa mentre xiuxiuejaven segurament imaginant històries per a no dormir que explicaren la seua presència per aquells indrets. No vos acosteu a ell, que és l’home del sac, escoltà una vegada a una mare advertir els seus fills menuts. I somrigué, mentre una llàgrima imperceptible li davallava per la galta. Quantes vegades havia contat ell als seus fills la història d l’home del sac, i ara se n’havia convertit en protagonista. Els seus fills! Que llunyà li sonava allò. Perquè ell una vegada també havia tingut una muller i fills. Però això havia estat abans de convertir-se en invisible. Ara, després de quasi dos anys, de sis-cents noranta-tres dies de penitència, ja quasi ningú el veia. La seua jaqueta i pantalons grisos, uniformes diaris, la motxilla marró i la llarga barba s’havien mimetitzat amb el paisatge local.

Però encara existien algunes ànimes bones, aquelles que veien sempre més enllà i amb un xicotet gest, per a ell un món sencer, s’apiadaven de la seua misèria. Estava aquella velleta del cantó, l’havia vist en comptades ocasions i malgrat això sabia que cada matí li deixaria un cafè amb llet envoltat en paper d’alumini per a que conservara la calentor. A ell li agradava fantasiar despert i imaginar-se que aquella dona dels cabells blancs era la seua mare. Fill meu has de menjar. No veus que prim estàs. Si no menges cauràs malat i aleshores com aniràs a treballar? Qui cuidarà de Dolors i dels xiquets?. Dolors, quin nom més encertat! Com l’havia enganyat, com l’havia fet patir. Ja no vull res amb tu. Jo em quedaré amb el pis i amb els xiquets. Tu busca’t la vida. Hauries d’haver pensant abans què fer amb els nostres estalvis. Preferents! Això què és? T’has deixat enganyar com un babau. Ho hem perdut tot.. Jo tinc altres aspiracions en la vida que no estar casada amb un mort de fam. Adéu. I va tancar la porta i el va deixar fora amb una mà davant i l’altra darrere. A ell que tota la vida havia treballat per portar la família endavant. Un home honrat. Un babau.

Després de quasi dos anys s’anava acostumant a la nova situació. Ego sumpauper. Nihilhabeo et nihildabo. Havia passat de ser un home estressat que pagava religiosament cada més per assistir a classes de relaxació amb una espècie de gurú que parlava de la natura, de la respiració, de desprendre’s de les coses i tornar als orígens, de la senzillesa de la vida, a convertir-se en un home desocupat, sense casa, ni família, ni béns, ni res de res. Somreia, quasi reia, mentre pensava en la ironia de la vida. Pensant-ho bé no es podia caure més baix.

Havia après també com de relatives són les coses i les circumstàncies. Quantes vegades quan ell era un home, al que la societat considerava normal, havia vist indigents escorcollant en les bosses de brossa dels contenidors. Papà mira! Mira que fa eixe home! Quin fàstic! Quina pudor! Ha ficat les mans al contenidor! Mira papà ha agafat una cosa del contenidor! I Dolors, On hem anat a parar. Que esta gent no sap que existeix la beneficència? Si fan això és perquè són uns drogoaddictes o uns borratxos. Xiquets no mireu! La beneficència!, pa per a hui i fam per demà. El seu orgull no li permetia dependre eternament de la caritat, cosa que tampoc no era possible per una altra banda. Al començament, esglaiat com estava de la seua nova situació, va demanar ajuda a diverses associacions, alguna li facilità una bossa de menjar, però prompte se n’adonà que no tenia on dipositar el menjar, ni un armari, ni una taula, ni un frigorífic, ni plats, ni gots, ni culleres... No es podria permetre emmagatzemar queviures. Així fou com decidí convertir-se en un ésser humà autosuficient. No havia pescat i caçat l’home des del començament dels temps? Ell trobaria el menjar que necessitava per a viure. Sense fer carasses a res, amb dignitat, amb la dignitat dels pobres. I quan un dubte o la incertesa l’arrossegava recordava les paraules de son pare. Una guerra hauríeu d’haver viscut... Així sabríeu el que costa d’omplir un plat de menjar. Garrofes seques hem menjat un dia darrere un altre. I ara tot és torna malgastar i tirar. Una guerra, en això s’havia convertit la seua vida. Una batalla per sobreviure. I així fou com comença a visitar els contenidors, primer tímidament, després com un professional. És increïble com es pot arribar a conèixer a la gent per les deixalles que diposita a la brossa, de les bosses dels més necessitats poca cosa es podia aprofitar perquè xuclaven fins al moll dels óssos, però n’hi havia altres famílies les més pudents que no guardaven res i es desfeien de tot perquè s’ho podien permetre: fruita o verdures que consideraven que no tenien ja un bon aspecte, llandes o iogurts caducats, una ràdio vella, joguines, botelles amb unes gotes de perfum...tot el que es necessitava per a viure.

Podríem dir doncs que la vida del nostre amic començava a estar mitjanament resolta, almenys materialment parlant, només una cosa li mancava per a omplir la seua vida de sentit i esta era la conversa, algú amb qui poder comunicar-se. El silenci després de quasi dos anys començava a pesar-li com una llosa. Ell no havia sigut mai home de moltes paraules però ara, el que són les coses, necessitava parlar, escoltar el so de la seua veu que ja quasi ni recordava.

Un dia, sempre ho recordaria, el set-cents vint-i-u de la seua nova vida, era l’hora de sopar i acudí com ja era costum a buscar-se les garrofes. S’adreçà al contenidor del cantó de la tenda de queviures, un nou descobriment en la seua recerca de menjar. Estava fosc, només una vella farola il·luminava escassament el carrer. Teniu el costum de no fer soroll per no molestar els veïns. Quan arriba es trobà amb la tapadora del contenidor alçada, cosa poc habitual, però no li donà més importància. Ficà les mans al contenidor i notà un lleuger moviment que li estranyà. Serà un gat , pensà. Seguí escorcollant amb precaució i de sobte la seua mà dreta palpà un objecte suau i l’agafà. Déu meu, està viu! Es fixa amb deteniment. És una mà!. Alça els ulls cap a dalt sense soltar-la i descobrí una figura humana. Era una dona. Semblava tan esglaiada com ell. Els dos es miraven sense dir res i poc a poc començaren a somriure. Que bonica és! I amb tota la naturalitat del món, com si hagués recuperat la dignitat perduda, escolta com unes paraules eixien de la seua boca: Joan Sanchis, banquer, i ella amb una tendresa infinita respongué, Analia Dolç, professora.

Conxa Guilabert

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next