Eternament amb les víctimes i la convivència, que diu Sánchez del partit, el dia que els catalans han dit prou i que s’ha consumat l’operació ‘infància robada’. El PSOE vol reconquerir el PSC.
Després de 150 anys del darrer senador català que va presidir el Senat, ara, segle i mig després, s’ha perdut la gran oportunitat. Per què no hem volgut tornar a la Renaixença? Què hi havia de dolent?
Els malfactors de la convivència no ho acaben d’entendre. Catalunya no serà mai independent. El fet que des de la fundació del PSOE, aproximadament, ja fos la màquina industrial d’Espanya, o que amb el Modernisme i el Noucentisme se situara devora Europa, seguint la tradició secular, no els interessa pas, al PSOE i amics.
El PSOE, ara, en posar en correspondència la ‘infància robada’ i la convivència, professors d’institut, responsables dels mitjans de comunicació, associacionisme, polítics empresonats i exiliats, la ciutadania, acaba de segellar la convocatòria d’unes noves eleccions.
3 + 2 = 5. Mesa del Congrés, majoria. És igual que el 2 siga Podemos, Ciudadanos, o el PP, si molt convé. Clar que a Podemos la cosa se li ha posat difícil de tragar.
Una Mesa que ignore que bascos i catalans (uns per la negació d’una part del relat, altres per la mateixa cosa, encara que els relats siguen diferents) existeixen ho té complicat de sumar.
El PSOE no ha comprés que en poder li farà el llit, la dreta espanyola. I Podemos no ho podrà impedir, perquè ja són massa les coses que passen precisament quan passen. Ni un gest d’humanitat. L’amenaça de dur a juí persones normals i corrents per constituir-se en banda criminal. Professors pendents de juí per adoctrinament. I els presos i els exiliats.
Sánchez s’ha begut l’enteniment. A l’aparell del partit li molesta el PSC. IZ es dol, i de dol. És un bon orador. Balla fatal, però els Ibarra, Díaz, Lambán, García-Page i ara Sánchez, se l’han carregat.
No es podia tornar a la Renaixença i alegrar-se, i prou, de tenir un president del senat ‘federalista i catalanista’. I per què no tornar al dia abans de l’11 de setembre de 1714? Posats a viatjar en el temps.
Segueixen sense compendre que Catalunya ja no farà més de locomotora modernitzadora de les Hurdes. Ja s’ha acabat. Ja han partit. El gran geni de la convivència, Sánchez, acaba de fer-se el forat on els seus llançaran les roses roges i l’IZ farà el darrer ball de comiat. No hi haurà govern. Hauran de convocar noves eleccions. La suma, sense bascos i catalans, és, senzillament, impossible.
L’IZ ha despertat del somni federalista i catalanista on creia estar. La cara vertadera de l’Espanya profunda, aqueixa que s’ha atorgat la supremacia sobre els altres, ciutadans d’Europa, bascos i catalans, l’ha desvetllat. El PSC, que havia pujat a les darreres eleccions, després d’un llarg passeig pel desert, s’ha trobat amb una jugada del PSOE de la qual tardarà a recuperar-se, si és que ho fa.
Mentrestant, l’IZ es dol, i de dol.
