Lletres per a l'amic Rafa Ninyoles

9 novembre 2019 06:00h
D’esquerra a dreta, Rafa Arnal, Rafa Ninyoles, Toni Mollà i Carles Dolç a la Fira del Llibre de València.

Octubre, al nostre petit àmbit casolà ve marcat al calendari per l'aplec del darrer diumenge d'octubre al Puig, un acte de resistència i afirmació valencianista que, enguany, ha esdevingut un octubre trist doncs Àtropos, implacable, la vespra de l'aplec li tallà el darrer fil de la vida a Rafa Ninyoles, u dels caps més brillant i ben moblat del nostre petit País Valencià, deixant-nos orfes de la seua saviesa. Ver valencianista i un home honest, d'aquest que no canviaven d'opinió per un càrrec, prebenda o afalac vinguera d'on vinguera i fora de qui fora. Ninyoles, malgrat la seua aparença d'home distant per a qui no el coneixia, cosa que de ben segur era fruit de la seua timidesa, en realitat era un home càlid i fraternal per als amics, amatent i de somriure fàcil en companyonia.

El vaig conèixer "literàriament" en 1969 a partir de la publicació del seu llibre "Conflicte lingüístic valencià", que els joves del Rat Penat d'aleshores el van adoptar per a fer proselitisme valencianista a partir de la seua lectura. Era un llibre que obria ulls i consciències, i per això. Personalment el vaig conèixer en la transició, a finals dels anys 70 quan ell treballava a la Diputació de València i el meu germà, l'Eugeni, va entrar de diputat en l'equip de Manolo Girona, però quan veritablement el vaig tractar i conèixer bé doncs, em va honorar amb la seua amistat i afecte, fou a partir de compartir xarrades, birres, lectures, esmorzars i paelles de la mà de Toni Mollà, i fou aixina que en 1992 vam publicar a la nostra petita editorial "El País Valencià a l'eix mediterrani"... eren uns anys difícils, amb el blaverisme en la cresta de l'ona, i de rerafons "en lo taller i en el camp remoregen" càntics d'un reaccionari que eriçava el cutis. De fet Ninyoles no havia publicat cap llibre des de "Madre España" en 1979, no corrien bons temps per a l'assaig i la reflexió però... sempre he estat agosarat i per això vam iniciar la nostra col·lecció "El Tàvec" amb aquest llibre de Ninyoles, tot un desafiament compartit.

Els darrers dies i setmanes, amb motiu del seu traspàs s'han publicat diversos articles sobre la seua obra com a sociòleg, sociolingüista, els seus estudis i treballs sobre la normalització i l'ús de la llengua, jo us parlaré del seu tarannà personal, amb uns petits detalls.

Quan estàvem preparant la publicació del llibre, enllà pels anys 90 les discussions sobre temes de la llengua entre els mateixos escriptors, correctors d'estil i altres eren ben freqüents car... calia normalitzar anys i panys de marginació social amb una escassa literatura doncs veníem d'un temps on, pel que fa al País Valencià, hi havia hagut més poetes que narradors, i recorde que es discutia per exemple sobre l'ús del participi del verb ser, si s'havia d'emprar 'sigut' o 'estat' segons i com... semblava que 'sigut' era més informal, més col·loquial, segurament per la seua procedència de l'estàndard oral, en contrapartida, 'estat' era més literari, diguem-ne que estava a un altre nivell...

Referent amb açò, Ninyoles em contà que al seu llibre apareixia moltes vegades, no cal dir-ho, l'expressió "estat espanyol", fins i tot hi ha un subcapítol, el 2.1. que s'anomena així: l'Estat espanyol. Doncs bé sembla que en algun moment el llibre passà per algun corrector ben intencionat que, gairebé li va canviar els 'sigut' originals per 'estat' i el resultat fou d'un embafament amb la polisèmica 'estat', substantiu o verb, que tombava de tos. Ninyoles, geni i figura, en un rampell polsà la tecla de "buscar" la paraula 'estat' a l'ordinador, i canviar per 'sigut', i pel que feia a l'opció, polsà "todos"... el descalabre fou d'antologia, tots els "estat espanyol" esdevingueren "sigut espanyol". Evidentment calgué corregir de bell nou el llibre.

Un cop publicat, el llibre tingué una certa repercussió al País Valencià però, Ninyoles em preguntava, amb un cert escepticisme, com anava a Catalunya. En aquells anys, la tristament desapareguda distribuïdora, l'Arc de Berà, la més important que hi ha hagut per a la difusió i distribució de llibres en català, era la nostra distribuïdora a Catalunya i... Ninyoles em preguntava i jo no sabia què dir-li doncs, sempre he pensat que nord enllà, malgrat que el blaverisme a València no parava de dir que els catalans ens volien furtar la paella i el Micalet, la realitat era i és que, els catalans, en general, han passat i passen moltíssim del que hem fet els valencians per ací baix i diria que els ha importat un rave, llevat d'algunes excepcions que confirmen la regla. Els catalans —per entendre's— són blancs i venen d'Occitània, de Carlemany i d'anar a missa —pense. Els valencians per altra part som un país de mestissatge, un país de "mil llets" i el nostre ADN segurament és una barreja d'arrel catalanoaragonesa, amb una forta petjada moriscotagarina... o vés a saber.

La realitat és que compartim amb ells una llengua, una certa història... potser com els gallecs i els portuguesos però des de trajectòries un pèl diferents.

El fet és que a Catalunya, finalment vam vendre entre dues i tres dotzenes de llibres: cap institució, cap organisme, cap fundació ens demanà mai un llibre, ni allò d'anar a presentar-lo, res... Això sí —li vaig comentar a Rafa, segurament fent-nos una birra i fumant-nos una cigarreta—, que li l'havia enviat al President Pujol, d'obsequi, per correu, al Palau de la Generalitat. No  si li arribaria a les mans, que eixes coses ja passen, però el fet és que ni ens contestaren... i el meu homònim se'n reia sorneguer paer baix del nas.

No  on estarà l'estel del meu benvolgut amic Rafa Ninyoles, però enllà on estiga... Salut, honor, i llarga vida a la seua honorable memòria, amb la meua més fraternal abraçada llibertària.

AGERMANA'T

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next