Lluís Miquel Campos: "Que em tancaren Tabalet Estudio em va produir una depressió brutal"

Cantautor i productor musical
17 febrer 2019 06:00h
Lluís Miquel lamenta que la còpia de l'espectacle Cantem Valencià que va adquirir À Punt no s'emeta i que reste com una gravació antropològica. / DANIEL GARCÍA-SALA

VALÈNCIA. Lluís Miquel Campos (València, 1944) continua actiu, movent la ment a una velocitat que físicament seria impensable. "Estic viu", sosté amb un sentit de l'humor intacte. El gentilhome de la Cançó ja no canta en públic; ara no té forces per a fer-ho, però no pot resistir l'impuls i en la conversa no refusa el càntic espontani per a exemplificar uns records que es remunten als anys 60, a La Nau amb Vicent Ventura, Alfons Cucó o Manuel Ardid; a TVE i el programa Si yo fuera presidente de Fernando García Tola; els creuers per la Mediterrània, i la creació del primer estudi de gravació i doblatge que es va fer al País Valencià: Tabalet Estudio, a una alqueria d'Alboraia.

Cada dia acudeix al despatx de la seua productora; diguem-ne que s'aferra a ella. Abans, però, acompleix tot un ritual. Primer de tot, "faig un bon desdejuni", un café amb llet amb condiments un pèl esnobs per a sentir-se "com un rei", afirma somrient. Mentrestant, el telèfon es queda fora de servei, "faig un cigarret i, quan me l'acabe, ja em poden telefonar". Fins aleshores, Lluís Miquel es dedica eixe temps a ell.

Està jubilat, però el 2018 encara va llançar l'últim disc: Lluís Miquel canta Brel. El 9 d'Octubre de l'any passat va rebre l'Alta Distinció al Mèrit Cultural de la Generalitat –un reconeixement compartit amb Paco Muñoz i Marche Banyuls. Grups com Els 4Z, Lluís Miquel i els 4Z i Pàtxinguer Z i empreses com Tabalet Estudios, Adí producciones i la discogràfica Ànec Discos han passat per les seues mans.

Quan arriba a la productora –que ara dirigeixen els seus gendres– respon correus envoltat de llibres. Li agraden i en compta per centenars, així com discos i VHS, vinils, fotografies –on destaca una de Carmen Alborch– i rere d'ell un quadre d'Horacio Silva. "Tracte d'inventar coses relacionades amb el que jo sé fer", afirma assegut a la cadira. "Em dedique a la cultura i m'invente programes de televisió", uns productes que "després no es fan", lamenta. 

L'últim espectacle, Cantem Valencià, es va presentar a l'octubre de 2015 al Teatre Principal de València. Durant dos dies, 6 i 7, es va poder gaudir d'aquest recorregut per la Cançó al País Valencià. Un viatge amb els més veterans com Raimon, Carraixet i Paco Muñoz i els més actuals com Aitana Ferrer, passant per cantants consolidats com Miquel Gil, Joan Amèric, Josep Nadal i inclús el Cor de l'Eliana amb direcció de Nelo Juste. Dos passades d'un projecte musical de dues hores i punt final.

Encara es dedica a crear programes de televisió, però diu que després no s'emeten. Quines són les dificultats per a vendre eixos productes?

No ho sé. Precisament, per a esta nova televisió autonòmica d'À Punt vaig gravar, ben gravat, amb una unitat mòbil, amb moltes càmeres, etc., l'espectacle Cantem Valencià perquè pensava que era una cosa educativa i cultural. Estaven des dels iaios de la Cançó (eixia Raimon parlant de com va entrar en el món de la Cançó i també Al Tall) i també les noves generacions com Joan Amèric, Aitana Ferrer, Mara Aranda, Rafel Arnal i el Cor de l'Eliana amb direcció de Nelo Juste. Vaig fer una barreja on gent nova cantava cançons d'altres i això li ho vaig oferir a À Punt, que després de moltes històries va dir que sí, que s'ho quedaven. Ara, la meua por és que al final es passe com una peça de museu. Perquè clar, això va ser a l'octubre del 2015 i té un període d'actualitat i després passa. Passa a l'antropologia i això no m'agrada. No m'agrada que es veja la Cançó com una cosa antropològica. La Cançó està ahí perquè va nàixer l'any 1959 o 1960 i va entrar a València amb força amb Raimon, Els 4Z, Fèlix Estop, Mari Carmen Girau... S'ha de reconéixer que era una època dura, dura, però ahí estaven tots, amb unes ganes i una força que jo enyore.

Diu que va oferir una còpia de l'espectacle Cantem Valencià a À Punt?

Sí, sí, sí, la tenen.

I amb quina persona d'À Punt va fer eixa gestió?

Em van telefonar i els vaig passar una còpia amb tot muntat i em van dir que s'ho quedaven. De fet, vam signar el contracte i tot. El que passa és que jo pensava que el 9 d'Octubre del 2017 podrien haver-lo passat, o el de 2018, o ara, però ahí està. Jo no vull saber-ne més. No sé què passa, si és que no els agrada, però jo pense que és un material que estava bé i que tenia els seus moments. No era un rotllo de recital.

"No m'agrada que es veja la Cançó com una cosa antropològica". DANIEL GARCÍA-SALA

Incloïa intervencions del president de la Generalitat, Ximo Puig; la vicepresidenta, Mónica Oltra; del conseller d'Hisenda, Vicent Soler, entre d'altres.

Sí, havíem fet un lipdub amb el Romanç del Penyal d'Ifac de Paco Muñoz i a mi em va fer gràcia fer-lo no sols amb veus de polítics. Per això eixien el president i la vicepresidenta, però també Xavi Castillo, Sole Giménez, Rosana Pastor, el Gran Fele, Ortifus i escriptors, etc. Era una cosa graciosa, veure'ls com si cantaren la cançó de Paco Muñoz. Tenia gràcia. Ara, si agafem l'espectacle comptant quants polítics van eixir i de quin partit eren... Ahí ja no entre perquè jo mai ho vaig fer amb eixa intenció.

Aquest espectacle només es va fer dues vegades i només al Teatre Principal de València. Creu que s'hauria d'haver explotat molt més com es va fer amb la gira de Raimon o la gira de comiat de Paco Muñoz?

Pense que sí. Inclús a Catalunya l'hagueren acceptat perquè jo he actuat molt allí en espectacles com La Cançó de la Cançó amb Els nostres poetes, on anàvem Paco Muñoz, Juli Mira i jo. Allò triomfava a Catalunya també, omplíem els teatres i ací ningú em va dir res. Res. Ni tan sols amics meus que portaven teatres, com l'Auditori de Torrent. Ningú va voler fer-lo. Per què? No ho sé. La veritat és que no ho sé i jo l'he oferit perquè era un espectacle costós econòmicament, però què li anem a fer?

L'últim concert de Raimon al País Valencià també es va gravar i tampoc s'ha emés per la televisió pública.

Jo he vist en À Punt un recital de Raimon al Palau de la Música Catalana i sabia que ací l'havien gravat i també sabia que era molt més interessant este que aquell. Pel que veig de la televisió, potser té més importància per a ells el que s'haja fet allí, al Palau de la Música Catalana. Però bé, allí hem actuat tots tota la vida.

"Quan va tindre lloc el tancament de Canal 9 em devien molts milions; va arribar el moment que no pagaven". / DANIEL GARCÍA-SALA

L'any 2018 va ser un any prolífic per a vosté perquè va traure el seu últim disc, Lluís Miquel canta Brel, i va rebre l'Alta Distinció al Mèrit Cultural de la Generalitat. Està satisfet?

Estic satisfet d'haver rebut la medalla al mèrit cultural i, de veres, va ser un dia emocionant perquè vaig estar al costat de la meua estimada Carmen Alborch i vam poder parlar. Als pocs dies vaig sentir en la ràdio la notícia de la seua mort i em vaig quedar... Perquè ens coneixíem molts anys, vam estudiar junts. El 2018 va ser un any satisfactori i va ser una injecció de moral de dir: "Ai, encara no s'han oblidat i me l'han donat a títol pòstum". Que podria haver sigut, però no, encara estic ací. Estic viu i m'agrada veure la gent al meu costat.

Diu que va ser una injecció de moral. Tenia la sensació que s'havien oblidat de vosté?

Quan u ha estat en el món de l'espectacle tant en la Nova Cançó com  després, en la meua aventura dels Pàtxinguer Z, que va ser un invent i una sorpresa en la meua vida, sempre penses que ve un relax. A mi em va fer molt de mal el tancament de Tabalet perquè, a més, Tabalet no era culpable. Tabalet era la primera empresa audiovisual seriosa de tota la Comunitat Valenciana. L'havia feta amb tota la meua ànima i sense un duro, no tenia ni un duro, però em vaig empenyorar i es va fer un bon estudi. El seu tancament, als 37 anys, després d'haver-lo pujat, d'haver atret la publicitat perquè es fera a València, o almenys que les marques valencianes la feren ací i no hagueren d'anar-se'n a Barcelona, a Madrid o a Londres, perquè de vegades se n'anaven a Londres a gravar un jingle, em va fer molt de mal. 

Quan va tindre lloc el tancament de Canal 9 em devien molts milions; va arribar el moment que no pagaven. Però a Tabalet s'havien doblat més de 3.000 pel·lícules i sèries i fèiem jingles per a programes de Canal 9. Va ser molt de treball durant tota la vida. De fet, Tabalet va ser el primer estudi que va doblar una pel·lícula al valencià; això és història i la història s'ha de contar. I després em van deixar penjat i em digueren que: "És que no estàs al corrent d'Hisenda". I tu no estàs al corrent amb mi. Paga'm i veuràs com de ràpid em pose al corrent d'Hisenda. Que em tancaren Tabalet em va produir una depressió brutal.

Va xifrar el deute de Canal 9 amb Tabalet entre 1,8 i 2,4 milions d'euros. En algun moment ha cobrat alguna cosa?

Ja no ho sé, perquè haguérem de fer un concurs de creditors. El jutjat va posar un administrador concursal i l'home tampoc ho entenia. Li vaig ensenyar totes les cartes que tenia, vaig col·laborar amb ell perquè jo sabia que no érem culpables. No era que ens ho havíem gastat en festes ni coses d'estes. És que no ens pagava cap client quan teníem clients de molta categoria com la casa Famosa, Consum, Mercadona, etcètera. Teníem un prestigi en l'àmbit nacional. No ho entenia, però així va ser. Ho vam perdre tot. Tot. Tabalet tancat, amb tota la maquinària que tenia, que era una alqueria que estava caient-se i la vam reconstruir tota. No entenia res i, de fet, al cap de cinc anys, com passa sempre amb la justícia, el jutge que duia el cas va dir que havia sigut una cosa fortuïta i que no teníem la culpa, però ja estava personalment arruïnat. Completament arruïnat i sense futur. Sort que tenia esta empresa de producció [parla d'Adí producciones] i a això em vaig agarrar.

"Una empresa de doblatge, amb tot el treball d'actors, de traductors, de tècnics, necessita un matalàs a l'any; si no, te'n vas en orris". / DANIEL GARCÍA-SALA

En 2017, un col·lectiu de dobladors va dir que no es presentaven al plec que presentava la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació perquè els semblaven insuficients els 2 milions d'euros que s'hi destinaven. Vosté què va fer?

Adí producciones es va presentar junt amb una altra empresa amb què vam fer una Unió Temporal d'Empreses (UTE) per a presentar-nos per a doblar a un estudi que era d'un antic tècnic de Tabalet. Les condicions econòmiques eren prou fluixes, diguem-ne que un milió i mig d'euros no arriba al que teníem adjudicat en altres temps per Canal 9. Crec recordar que hi havia 850.000 milions de pessetes per a tot l'any de doblatge. Això era pels anys 2000, més o menys. Era el que li feia falta a Canal 9: bones pel·lícules, bons actors, bones direccions, bones traduccions, etcètera. I em semblava insuficient, però també pensava que, clar, À Punt era una televisió nova, que entrava amb uns pressupostos insuficients per a tot, però el fet és que era necessari emetre. La meua opinió és que van tardar massa a emetre. Quan ja tens la decisió d'obrir una televisió autonòmica nova és prémer un botó i que puga emetre. Què? Notícies tres o quatre vegades al dia i, després, si no tens diners, tira mà dels arxius, que hi ha molta cosa. Algunes, actualment, no es podrien passar, però altres sí. El cas és que la gent ho veja. També crec que li falten diners per a una bona campanya de publicitat, perquè encara em trobe gent a què li preguntes si veu À Punt i et responen: "Què és, Canal 9?". "No, és el que era Canal 9 però amb un altre rotllo." Li has de fer l'explicació. Això hauria d'haver eixit en els papers, als carrers, als bars, que la gent sàpiga que hi ha un nou mitjà de comunicació per a ells. Feta per a ells. Això supose que també seria per falta de recursos econòmics. I, ara, en estos moments, el món del doblatge també està... Que és insuficient. Una empresa de doblatge, amb tot el treball d'actors, de traductors, de tècnics, necessita un matalàs a l'any; si no, te'n vas en orris.

"Si tinguera forces, tornaria a cantar 'L'arbre' moltes vegades perquè estem en un moment polític molt perillós". / DANIEL GARCÍA-SALA

Amb l'escenari polític que estem vivint, creu que una de les seues cançons més conegudes, L'Arbre, podria tornar a esdevindre un himne de resistència contra el feixisme?

Crec que sí, encara que potser no L'Arbre, la primera versió de la qual és de 1964, de l'últim disc autoritzat dels 4Z. La vaig fer com a lluita contra la dictadura. Una cançó simbòlica que va passar la censura perquè no l'entenien. Allò de "Mare, mira quin arbre hi ha, ací plantat enmig del camí, és molt gran [...]. Voldria vore'l caigut, mare, es massa gran, tot negre i tapa el sol. Només vull mil homes que m'ajuden, només mil, mare, no puc jo sol, mare, crida els meus germans...", no deixa de ser el mateix argument que anys després va fer el Llach amb L'estaca. L'argument és el mateix. L'estaca és una cançó preciosa que invita a la lluita i, crec que ara, si tinguera forces, tornaria a cantar L'arbre moltes vegades perquè estem en un moment polític molt perillós. Pose de vegades les notícies en la televisió i l'he de llevar perquè sent coses que feia molts anys que no sentia per part d'esta dreta, que a més és una dreta dura, que no recordava des de temps d'Aznar i, abans, des de temps del franquisme, que me les vaig menjar totes. Ahí teníem un policia en cada actuació darrere nostre i el tio de la censura revisant les lletres. Jo deia: 'Estem en el gulag'.

Com s'ho feia per a passar la censura?

Teníem els nostres trucs. Hi havia cançons com L'arbre, que passava sempre la censura. Després cantàvem altres coses més lleugeres, però hi havia algunes que només les veien ens posaven el denegat. Recorde l'anècdota de les beates, que fins que no vaig agafar el tio i li vaig explicar que amb les beates em referia als Beatles, perquè ell pensara que feia referència al grup, no em van permetre cantar-la. A partir d'ahí la vaig poder cantar, però abans no podia fer-ho en cap actuació. La censura era terrible i, alhora, molt còmica. Jo sempre eixia del carrer de la Pau, on segellaven les cançons, amb un somriure als llavis i dient-me: "Que burros que són" (riu). Però al final sempre guanyaven ells perquè per culpa d'una denúncia d'un delegat del govern civil de València ens van detindre i estiguérem 72 hores al calabós, al carrer de Ramón y Cajal. Després, el jutge ens va deixar lliures, però havíem de presentar-nos cada cert temps allí. Després va passar al Tribunal d'Ordre Públic de Madrid i els nostres advocats deien: "D'ahí no ix ningú amb menys de tres anys de presó". I jo deia: "Ostres, per cantar en valencià?". És que no tenien una altra raó de ser, era un recital i a l'endemà vingueren a per nosaltres. Això va ser molt dur, ens prohibiren totes les actuacions. Nosaltres sempre féiem un recorregut per totes les facultats, pel morro, per esvalotar el galliner, però després sempre venia la policia abans i ens dia: "No, està prohibit l'acte".

"M'agradava la sarsuela i l'òpera i tenia 15 anys! No era habitual". / DANIEL GARCÍA-SALA

Malgrat eixes dificultats, ha format grups com Els 4Z, Lluís Miquel i Els 4Z i Pàtxinguer Z. Quin ha sigut el moment en què millor s'ho va passar?

M'ho passava bé sempre. Els 4Z érem quatre amics amb moltes ganes de fer coses. Jo vaig començar a cantar als 17 anys i ens ho passàvem molt bé, encara que de vegades havíem d'eixir corrents de les actuacions, però no pel públic (riu). Tinc un afecte brutal pels 4Z, va passar molta gent pel grup i me'n recorde de tots i, de tant en tant, fem una reunió per a recordar coses. Pàtxinguer va eixir d'una broma. Havíem d'actuar en la Falla King Kong, que estava al barri nacional i estaven tots de festa, havien actuat Pavessos i els vaig dir als meus companys dels 4Z: "Tios, que ens pegaran". Tu saps el que és cantar ara L'Arbre i veure la gent botant? Anem i que siga el que Déu vulga". I vam començar a cantar disbarats, anuncis publicitaris, i la gent es pixava de riure. Després vam pensar: "Per què no fem una orquestra de broma?". Primer vam fer La flor de Russafa, on venia Carles Barranco, Pep Sanz i Els 4Z. L'orquestra sonava molt bé, amb el vent i els metalls. Després se'm va ocórrer Pàtxinguer Z. Gravàrem el primer disc que va tindre, entre cometes, prou d'èxit i vam tindre la sort que García Tola ens va veure i anàrem a fer una cançó. Al final ens vam quedar tres anys i anàvem totes les setmanes a Madrid a gravar per a Tola, per encàrrec, per als programes. Teníem a Mamen García que cantava i canta com Déu i uns músics fantàstics. Tot això va anar creixent, vam actuar per tot Espanya. Després vam entrar en el món dels creuers marítims per casualitat. Em va telefonar un amic, Javier Ormaechea, que aleshores era el cap del Casino Monte Picayo i em va dir que eixia un creuer des de València que faria tota la Mediterrània. Vam anar, vam fer tot el recorregut fins a Turquia i la gent s'ho va passar molt bé. Al final vaig fer més de 60 creuers en els anys 90.

Ha dit que va començar amb la cançó amb 17 anys. Com un xiquet amb eixa edat decideix dedicar-se al món de l'espectacle amb tota la càrrega social negativa que hi havia sobre l'ofici d'artista?

La meua família era d'este barri. Mon pare era de Lleó i ma mare de València, senyoreta de València, de l'Eixample. La meua finca l'havia fet el meu avi i a cada pis vivia una de les germanes de ma mare. Eren cinc pisos, cinc germanes. Era la finca de la família (riu). En eixa finca s'escoltava molt la ràdio i cantar pels celoberts; començava una del quart i li replicava una del segon. Als meus pares també els agradava molt la música clàssica. De fet, mon pare cantava sarsuela a casa i em duien des de ben menut a concerts; recorde als cinc o sis anys d'haver-hi anat. Jo em vaig tirar cap ací. En el col·legi vaig formar part del Cor dels Maristes i després vaig ser solista del cor. M'he cantat més misses de Kyrie que el papa Francisco (riu). Era una murga però m'agradava cantar. Després vaig entrar al Cor de la Catedral de València amb Santiago Sansaloni de director. M'agradava la sarsuela i l'òpera i tenia 15 anys! No era habitual. Quan vaig eixir del col·legi vaig estudiar a l'Escola de Perits, perquè mon pare volia que fora aparellador, però a mi no m'agradava gens la cosa científica; per això, després vaig estudiar per a presentar-me a Belles Arts. Vaig estudiar a l'Estudio Barreira, on vaig conéixer Carmen Alborch. Després em vaig matricular per a fer política en Història. Feia Belles Arts i Història alhora, perquè a La Nau era on estava el bullentor polític. Aleshores vaig buscar uns companys d'ací del barri que tocaven la guitarra i férem Los 4Z, que actuàvem com a orquestrina de ball al Club Universitari del carrer de La Nau, on anaven els estudiants els diumenges a fer-se besets (riu). Ahí va començar tot fins que vaig conéixer Vicent Ventura i Alfons Cucó. Ells em van dir: "Això que feu en italià i en francés, per què no ho feu en valencià?". Jo no havia parlat en valencià en m'ha vida, però Alfons Cucó i Manuel Ardit em van ensenyar a parlar, em van fer les primeres traduccions de cançons i tot això. A partir d'ahí van nàixer Els 4Z.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next