Lluny de l'Àfrica

11 agost 2019 06:00h

Una marieta lluent com n'he vistes poques corre per la barana del balcó de la casa de Copenhague on m'allotge per uns dies. Un privilegi. La ciutat s'ha mostrat amable, silenciosa, abocada als canals que la recorren. I ha estat un regal agafar un tren fins a Rungsted per anar a visitar la casa ďuna escriptora admirada: Karen Blixen (Isak Dinesen).

Per arribar a sa casa des de l'estació, hi ha un camí que travessa un bosc de cirerers altíssims, de faigs, d'aurons. Un refugi per als ocells segons el desig de l'escriptora. A mig camí de la casa arribes a una clariana i allà enmig, als peus d'un faig centenari una llosa: la tomba de Karen Blixen, llisa, amb el nom gravat i prou. I el silenci, i un banquet per poder seure-hi i evocar-la. I això, en el meu cas, comporta un punt d'admiració. Pel seu esperit aventurer, per la seua capacitat literària, per haver-me oferit hores de plaer amb les seues Memòries de l'Àfrica, un llibre al qual torne de tant en tant. A hores d'ara, no recorde si vaig llegir primerament el llibre i després viu la pel·lícula de Sydney Pollack o a l'inrevés. Tant és. Són diferents i alhora, en el meu cas, es complementen, perquè mai no he estat a Kènia i el film m'ha oferit el paisatge en el qual encabir tots aquells personatges que ella retrata en el llibre; sobretot, els africans que formaven part de la seua vida. 

Després de l'evocació silenciosa, hem seguit el camí fins arribar a la casa on va viure la resta de la seua vida en tornar de l'Àfrica, la casa on va escriure tots els seus llibres. La visita és agradable i molt nòrdica. Una breu explicació en entrar, uns protectors per a les sabates i després la llibertat de visitar la casa al teu ritme. Les habitacions on escrivia segons fos estiu o hivern, la màquina d'escriure, tots aquells mobles de l'antigor, les estufes de ferro colat, les cortines que escombren el terra, la cuina amb la porcellana i les flors, gerros amb flors per tot arreu, amb rams admirables, com a ella li agradava. A les parets, hi pengen quadres seus, perquè la seua primera expressió artística fou la pintura, sobretot retrats. 

Hi ha la cadira que anà a Kènia i tornà, on s'asseia el seu amant Denys Finch-Hatton, que l'animava a escriure totes aquelles històries que ella li contava en les nits africanes, una paret adornada amb llances...

De manera que ara, en el meu imaginari hi ha un nou espai, lluny de l'Àfrica, per a Karen Blixen. Una dona que va deixar empremta en el sud, en el nord i en el meu cor.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next