L'ou

3 maig 2019 06:00h
Leonora Carrington treballant al seu estudi (detall)

“Aquest matí, la idea de l’ou ha tornat a la meua ment i he pensat que el podia usar com un cristall per mirar el Madrid d’aquells dies de juliol i agost del 1940. Per què no podria aquest ou tancar tant les meues pròpies experiències com el passat i el futur de l’Univers? L’ou és el macrocosmos i el microcosmos. La línia divisòria entre el Gran i el Petit, que fa impossible observar el Tot”. Leonora Carrington es referia amb aquestes paraules a un pensament recurrent que plasmaria en diverses teles. En La Geganta, del 1947, una figura enorme de rostre diminut i infantil envoltat, talment un halo, d’una espessa cabellera de blat daurat sosté un ou i el protegeix amb delicadesa. Malgrat l’aparença de fragilitat, l’estranya criatura, que porta un vestit roig i una capa blanca de la qual sorgeixen uns ocells que semblen escortar-la, domina un món poblat per humans –de grandària insignificant al seu costat– que cacen i pesquen animals ben diversos aliens a la seua presència.

Leonora Carrington, 'La Geganta', 1947. Oli sobre llenç

El 1956, va pintar Ab eo, quod, una obra en què veiem una cambra de parets vermelloses amb representacions de caire esotèric al bell mig de la qual hi ha una taula parada amb unes copes de vi, algunes fruites, herbes i un gran ou il·luminat amb intensitat sobre el qual cauen unes gotes provinents d’una rosa blanca que creix, invertida, del sostre. Davall, aguaitant pel tapet, un rostre ple de vegetació fosca mira de manera amenaçadora; damunt i pertot, papallones i altres insectes voladors de dimensions considerables hi regnen. A l’esquerra, a la part posterior del respatller d’una cadira, llegim una inscripció en llatí: “Ab eo, quod nigram caudam habet abstine terrestrium enim deorum est” (“D’allò que tinga una cua negra, abstingueu-vos, puix que és un dels deus ctònics”). Una cua negra i llarga com la que precisament surt de la vora inferior del cartell i s’enrotlla per les potes, la cua negra d’una de les divinitats el culte de les quals estava lligat a la vida terrestre o subterrània.

Leonora Carrington, 'Ab eo, quod', 1956. Oli sobre llenç

El conjunt té una estreta relació amb un passatge clau de The Hearing Trumpet, una novel·la que va escriure cap al 1950, però que no es va publicar –tot i que va circular de mà en mà– fins el 1974, en francès; el 1976, en anglès (amb il·lustracions del seu fill Pablo); el 1977, en castellà (La trompetilla acústica, Monte Ávila Editores, Caracas), i el 1991, en català (La trompeta acústica, Edicions de l’Eixample, descatalogada). Un clàssic de la literatura feminista la protagonista de la qual, una anglesa de 92 anys pràcticament sorda que viu a Mèxic, és internada en un asil on és capaç de creuar a un altre món. Allí entra en contacte, via telepàtica, amb una abadessa del segle XVIII que presideix una pintura barroca penjada al menjador, una monja que en realitat era l’encarnació d’una deessa que feia ús del convent per a les devocions paganes.

Leonora Carrington, 'The Hearing Trumpet', coberta de l'edició anglesa del 1976

Apunta Nancy Deffebach que “la rosa ens adverteix que allò que es duu a terme en aquesta estança és sub-rosa, o sota la rosa, i estrictament confidencial” (“Bajo el signo de la rosa: Rituales secretos y el comienzo del ecofeminismo en la obra de Leonora Carrington”, 2017). L’anciana llig un petit llibre sobre l’abadessa que diu: “Una Rosa es un secreto, una Rosa hermosa es el secreto de una Gran Dama, una Cruz es la separación o la unión de los Caminos, éste es el mensaje en el nombre de la Abadesa Rosalinda Alvarez Cruz de la Cueva. La canonización de la Abadesa se realizó después de ciertos eventos extraordinarios de los cuales fueron testigos confiables dignatarios de la iglesia antes y después de su muerte en el año de Nuestro Señor Jesucristo, en el mes de julio de 1733. Fue enterrada en la cripta del Convento de Santa Bárbara de Tartarus con las ceremonias y la bendición de la Iglesia Católica. Abeo, quod nigram caudam habet astine terrestrium enim deorum est.” Potser, doncs, el quadre mostra el lloc d’enterrament i les ofrenes de la gent que sentia una gran devoció per ella i hi peregrinava des de lluny.

Leonora Carrington, 'Mama Aos', 1959. Oli sobre llenç

L’ou còsmic, seguint el llegat de molts mites, simbolitzaria l’inici de la creació. En alguns casos, fertilitzat per una serp o post per una au gegantina a la mar primigènia, dona forma al caos i incuba el Sol (el rovell daurat), que provoca la divisió de la terra i el cel. En altres, els déus naixen ja plenament formats de la seua closca, el miracle de la vida que surt del buit originari. En totes les cosmogonies, l’univers es genera a partir d’un centre. Al Gènesi, aquest centre és el Paradís terrenal, on creixen l’Arbre de la vida i l’Arbre de la ciència del bé i del mal, i brolla l’aigua dels rius que reguen els quatre punts cardinals. La tanca circular, el cercle d’aquesta primera manifestació, és l’ou del món. Un significat clar i alhora profund i complex que Leonora Carrington va mostrar de nou en un altre dels llenços relacionats amb la novel·la: Mama Aos (1959). Encara que el títol fa referència a un antic poble celta, hi trobem una altra volta la taula-altar amb ofrenes i un gran ou. No seria l’última vegada.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next