VALÈNCIA. "El canó pedrer del 1679 de la Generalitat va ser decomissat per la columna borbònica a València el 1707". L'afirmació és encara una hipòtesi, però és la teoria amb què treballa el Museu Històric Militar de València per a reconstruir els darrers 340 anys de l'últim canó creat per la Casa d'Armes de la Generalitat a finals del segle XVII i que ha retornat a casa després d'estar les últimes dècades a un magatzem a Figueres (l'Alt Empordà).
L'arma, que es troba exposada a la sala dels Terços del segle XVI i XVII del Museu Històrica Militar de València –tot i que l'espai encara no ha sigut inaugurat– "compta amb DNI", afirma el director del museu, el coronel Fernando Herrero. La peça d'artilleria es va fer a escasos metres d'on es troba actualment l'aquarterament de l'exèrcit espanyol i duu gravat en la part superior tots els detalls de la seua fosa, l'any 1679.
La Casa d'Armes de la Generalitat es va fundar en el segle XVI i tenia la finalitat de dotar d'armament les milícies de l'antic Regne de València. L'arsenal estava prop de la Porta de la Mar, davant del Pla del Remei, on posteriorment s'alçaria la ciutadella. "El recinte va ser descrit el 1599 per Felipe de Gauna en les seues cròniques sobre les bodes reials de Felip III i Margarida d'Àustria", recorda el director del museu.
El canó "parla", un fet que "facilita la feina als investigadors" i el converteix en "una joia única", celebra el coronel. Tot i això, la documentació que han trobat els historiadors a l'Arxiu del Regne de València indica que l'any 1679 la Generalitat va ordenar al Campaner Major de València que fonguera dos canons de bronze aprofitant una peça anterior de l'Ordre de Montesa. S'ha salvat només un exemplar "per la seua qualitat artística", explica Herrero. "Era habitual usar canons vells per a fer-ne de nous i aquest, malgrat que va avançar la tecnologia armamentística i va caure en desús, es va mantindre intacte, segurament per la seua bellesa", relata l'investigador militar.
Amb 175 centímetres de llarg i un calibre de 16 centímetres, el canó pedrer usava projectils de pedra que es disparaven contra ubicacions. "No era una arma per a disparar gent", sosté el subtinent Rafael Sebastian, sinó per a fer caure murs i defenses de fortificacions disparant, de vegades, per damunt de la línia de foc de la batalla", afegeix el també membre del museu militar.
Si hi ha un document que referma la fosa dels dos canons pedrers a la Casa d'Armes, a l'Arxiu del Regne de València es conserven també les instruccions de la Generalitat per a dotar-los de dos armons i carros de transport. "Això indica que eren armes de campanya, per a entrar en batalla i no de defensa de la ciutat de València", apunta el coronel Herrero.
Per a usar el canó –que "té mostres que va entrar en combat", assegura el coronel– "calia molta gent", afegeix el subtinent Sebastián. "El carro tindria un retrocés similar als canons que apareixen en les pel·lícules americanes sobre la Guerra de la Independència", explica. Així, junt amb l'artiller –"qui preparava una mena de metxa de pólvora maleable per a detonar la pólvora", indica el coronel– hi hauria diferents homes desplaçant la plataforma i carregant el canó amb projectils de pedra.
"Els trets es feien fent càlculs a ull nuu, seguint el procés de prova i error", indica el subtinent. "Si volien que la bala arribara més lluny, només havien de carregar més pólvora", relata Rafael Sebastián. A més, el projectil no feia una trajectòria recta, sinó que seguia una línea corba abans d'impactar en l'objectiu, generalment, un mur, una defensa o un punt concret d'una fortificació.
Un botí de Felip V
El coronel Herrero descarta que el canó haguera participat en la batalla d'Almansa o en la posterior defensa de Xàtiva. "No hi ha documents" que parlen de la presència de l'últim canó de la Generalitat en aquestes dues places bèl·liques. Si l'arma haguera estat en algun dels dos llocs, "segur que els austriacistes l'hagueren anul·lat abans de la rendició, perquè era un procediment molt fàcil i senzill". "Només calia introduir forçadament un clau en l'orella –el lloc on es col·loca la metxa de detonació– i el canó hauria quedat inutilitzat", explica el director del Museu Històric Militar. Però això no va passar; el canó pedrer està intacte i en perfecte estat per a disparar.
El museu té la seua teoria. València es va rendir. "No hi va haver batalla", però, sí a Barcelona, cap on les tropes de Felip V es van dirigir després de cremar Xàtiva, sotmetre els austriacistes i aprovar el Decret de Nova Planta. La hipòtesi "més lògica" amb què treballen els historiadors del museu militar és que un arsenal tan valuós com aquest canó pedrer es va convertir en un dels primers botins del primer rei Borbó i que se'l va emportar a Barcelona, on les milícies sí van defensar la Ciutat Comtal fins el 1714.
"Sabem que durant segles ha estat a Catalunya", afirma el coronel Herrero. El canó "hagué de quedar –després de la Guerra de Successió– ubicat en la ciutadella de Barcelona i, quan la zona va deixar de tindre valor militar entre finals del segle XVIII i principis del XIX, es va traslladar al Museu Militar de Montjuïc "pel seu valor artístic". Això no obstant, en el segle XX aquest museu es va tancar i el canó es va traslladar al Castell de Sant Felip de Figueres, on, finalment, va restar emmagatzemat al dipòsit.
Els benefactors del canó
"La majoria de canons antics que s'exposen són de ferro i molts d'ells els hem recuperat de l'aigua; per això, tenen un aspecte deteriorat", raona el subtinent Rafael Sebastián. En canvi, l'últim canó que va fondre la Generalitat abans de perdre els Furs el 1707 és completament de bronze i té un pes de 400 quilograms.
La part posterior compta amb un acabat artístic, però també suma dues anses en la part superior amb forma de gossos als quals els falta el cap. Allò que el fa únic és la informació que està gravada al llarg del cilindre metàl·lic.
"Tots els estaments de la Generalitat estan representants: l'eclesiàstic, amb una verge i un xiquet; el civil, amb l'àngel custodi, i el militar, amb l'escut de Sant Jordi", emfatitza el coronel Herrero. Però, hi ha una "gran sorpresa" i és que, tal com si es tractara d'un verkami del segle XVII, els noms dels diputats que van pagar la creació del canó estan inscrits en la peça amb nom i cognoms dels benfactors de l'arma.
La llegenda inclou les senyes del Campaner Major de València, Francesc Casses, qui va ser l'encarregat de fondre l'antic canó de l'Ordre de Montesa per a fer dues noves armes bessones. Així, junt a l'executor de l'artilleria, apareix el nom de Vicent Bru, el dissenyador del canó i artiller de la Casa d'Armes de la Generalitat.
El Museu Històric Militar de València "no tenia massa peces del segle XVI i XVII", recorda el coronel. Així, "vam trobar en la base de dades de Defensa una breu descripció d'un canó del segle XVI". La pista va engegar la diplomàcia castrense per a recuperar l'últim canó valencià que es va convertir en el primer botí de Felip V.
11 agost 2019
Opinió
Aquest lloc web fa ús de cookies amb la finalitat de recopilar dades estadístiques anònimes d'ús de la web i millorar el funcionament i personalització de l'experiència de navegació de l'usuari.
Més informació
Aceptar
