VALÈNCIA. Han passat més de 40 anys des que el Marroc va prendre els territoris del Sàhara Occidental aprofitant la descolonització espanyola del 1975. Probablement es tracta, junt amb la de Palestina, de l’ocupació més longeva de les que hi ha en el món. Allí els camps de refugiats del desert ja tenen habitants de tercera generació i molts sahrauís, des de l’interior o des de l’exili, fa anys que estan perdent la paciència.
El periodista Vicent García Devís acaba de publicar en El Sàhara. La terra promesa, una radiografia d’aquest conflicte enquistat. “Un reportatge llarg”, com l’ha anomenat, nascut dels seus treballs sobre el terreny. El llibre, editat per la Institució Alfons el Magnànim, va ser presentat aquest dijous al Centre del Carme de València i va donar peu a un debat sobre el moment que viu aquesta regió i el paper dels estats involucrats. Entre ells, també l’espanyol, que guarda un convenient silenci a causa dels interessos comercials i migratoris amb el Marroc.
Entre el públic també van estar presents diversos ciutadans sahrauís que van tindre oportunitat de dir la seua, malgrat haver estat en certa manera molests pel fet que no hagueren comptat amb representació del seu col·lectiu en la taula, formada únicament –a més de per Devís– pel periodista de TV3, Carles Prats, i el director del magnànim, Vicent Flor. Malgrat això, fidel a la seua professió, Devís va preguntar a aquests assistents quina eixida veien al Sàhara. La resposta va ser contundent: “L’única solució que veig és la guerra”.
La conclusió seria anecdòtica si no fora perquè reflecteix un sentiment latent força generalitzat. L’home que va vessar-la, que ni molt menys semblava un fanàtic, va explicar que aquell sentir és compartit per moltes persones, entre les quals es troben noves generacions de joves, defraudades pel fracàs de la diplomàcia i la ineficàcia de l’ONU per a mitjançar entre el Front Polisario i el Marroc.
Junt amb un altre compatriota que va intervindre poc després, tots dos van exposar les seues exigències dels sahrauís per a desbloquejar el conflicte davant les preguntes del periodista. Per a ells, la solució de conformar-se com a estat amb l’actual territori és ridícula, en tant que es tracta de la franja més pobra del Sàhara i totes les zones productives estan ocupades.
Així, la principal exigència és la d’un referèndum d’autodeterminació per a recuperar les fronteres prèvies a la descolonització i la invasió del Marroc, però aquest últim, amb el suport dels Estats Units, tracta d’imposar un cens de població que el beneficie a través de la inclusió dels colons que s’hi han assentat durant dècades.
Tot i que Devís no es va mostrar especialment optimista, sí que va assenyalar que el temps polític actual, fins i tot el plànol internacional, “corre a la velocitat de la llum”. “El que hui és impossible, demà és possible”, va explicar. La declaració d’independència de Kosovo, que es va efectuar el 2008, és un dels exemples que va posar.
El col·loqui també va donar peu a discutir sobre el paper dels mitjans de comunicació a l’hora d’informar dels conflictes que es perpetuen més enllà de les nostres fronteres. Un punt en què van sorgir a la palestra les diferències entre Prats, més optimista, i el mateix Devís, que amb 30 anys d’experiència a l’esquena es mostra més desenganyat amb les possibilitats de l’ofici. “Els periodistes som formiguetes”, va explicar, que tracten de fer bé la seua feina en un escenari en què els grans mitjans se centren a vetlar pels interessos dels seus propietaris. La seua aposta, això sí, passar per evitar “la pornomisèria” de les guerres i facilitar al ciutadà un relat honest i analític d’allò que ocorre.
