Manuela Ballester

12 juliol 2019 06:00h
Manuela Ballester (València, 1908 - Berlín, 1994)

A finals del mes de maig del 1939, aplegaven a Mèxic la parella d’artistes valencians Manuela Ballester i Josep Renau; els seus fills, Ruy i Julia, i la mare i les germanes de la primera. Acabada la Guerra Civil, havien hagut de fugir a França, on van passar uns mesos internats al camp de refugiats d’Argelers. Des d’allí, gràcies a l’expedició organitzada per la Junta de Cultura Espanyola, van viatjar a Tolosa i París, i, després, a Bologne-sur-Mer per tal d’agafar un remolcador que els havia de portar a bord del Veendam, un vapor holandès, que va salpar del port de Saint-Nazaire rumb a Nova York. Des de la ciutat estatunidenca, encara els esperava un trajecte en autocar de quasi una setmana fins a la capital asteca. “Després, cansament, son i foscor. Vam arribar a Mèxic a les tres de la matinada de dissabte. Hotel Regis, tràgicament per a nosaltres luxós i car”, va escriure Manuela. “De vesprada, vam començar a veure cares de mexicans, conegudes i desconegudes. Siqueiros ens convida a prendre alguna cosa en un hotel […]. Més tard, venen dos amics […]. Després s’emporten a Renau, que torna a les sis del matí de diumenge, és la primera vegada que no m’hi he emprenyat gaire”.

Manuela Ballester, 'Figurí de moda', 1929. Guaix sobre paper. Museu de Ceràmica González Martí, València

Com assenyala Carmen Gaitán, l’artista va contar les nombroses dificultats que van travessar durant els primers dies al nou país als seus diaris: “Hui ha sigut un dia més desagradable, per fi hem trobat una casa. Demà hi anirem, no tenim res i molts pocs diners, a més ja veurem què passa. Per ara he comprat tres llits turcs per als set. L’hotel ha estat una veritable ruïna per a nosaltres” (Las artistas del exilio republicano español. El refugio latinoamericano, 1919). Aquesta situació tan precària era la que patia la majoria dels exiliats –adverteix l’autora–. Així, Remedios Varo, que hi feia cap uns dos anys i mig més tard, va haver de dedicar-se al disseny de figurins com a primer recurs laboral. Un camp que també va conrear Manuela amb col·laboracions en revistes en què va publicar les sèries Ambaixadores (1939) i Teatre (1939), unes obres que mostren el nou tipus de dona, la garçonne, apareguda a la dècada del 1920. Seguia d’aquesta manera el treball dels seus inicis ací amb il·lustracions per a Cronica o El hogar y la moda, en què incloïa tant la vestimenta tradicional –valenciana i de la resta de l’estat espanyol– com la moda contemporània. A més, Renau va fomentar aquest interès per la indumentària femenina, tot i que amb un objectiu molt diferent al seu: “Per a ella suposava un magna empresa que necessitava de coneixement, estudi i feina, mentre que per a ell era una forma que Manuela se sentira realitzada artísticament sense desatendre les qüestions de la casa”.

Manuela Ballester, portada de la revista Blanco y Negro, 20 d'octubre del 1929. Cartell guanyador del concurs convocat per la publicació 

Es va decidir a mamprendre el projecte sobre la història del vestit espanyol el 4 de setembre del 1944. A principis d’estiu, hi anotava: “Hi ha que elevar una mica més la nostra vida, no li importa, ni vol que guanye diners, el que vol és que li faça la vida més agradable, que mantinga la casa agradable i fresca i que jo siga un descans. Que treballe en coses que m’agraden, que tinga les meues activitats pròpies, de les que no m’amarguen la vida, ja que ell es trobarà millor per reflex. Insisteix que em pose ja amb els meus cinc sentits a treballar en la història del vestit espanyol. Diu que és el meu camí. És veritat, jo ho veig també així”. Tanmateix, el propòsit va ser substituït prompte per un altre suggerit també pel seu marit: una empresa de tipus antropològic i etnològic entorn del pentinat en totes les èpoques i geografies. I, més endavant, el 1945, per un altre sobre el vestit mexicà que ella es va plantejar arran de les polítiques de defensa i protecció de l’indigenisme dutes a terme pel govern. “L’indigenisme […] va prendre força arran de la Revolució […] Això és conseqüència de la voluntat de veure en el passat indígena un símbol del nacionalisme i un tret diferencial que distingira la nació mexicana enfront de les potències estrangeres”, apunta Liliane Cuesta, conservadora del el Museu de Ceràmica i Arts Sumptuàries “González Martí” de València i curadora de l’exposició que el centre va dedicar a aquest aspecte de la seua producció el 2015 (“Nacionalismo, indigenismo y artes populares en México”, al catàleg Manuela Ballester en el exilio. El traje popular mexicano, 2015). De nou, una artista d’aquesta època posava en valor la confecció des de tots els seus vessants i implicacions –cal que no oblidem que la seua mare, Rosa Vilaseca, era modista–. I ho feia aplicant un mètode de treball pròxim al de l’etnògraf, ja que, d’una banda, hi va viatjar a fi de prendre apunts del natural, recollir testimonis i adquirir peces, i, d’altra, es va documentar exhaustivament sobre la història i els costums dels pobles mexicans.

Manuela Ballester, 'Indumentària femenina otomí', 1945. Aiguada sobre paper. Museu de Ceràmica González Martí, València

Manuela Ballester (València, 1908 - Berlín, 1994) va ingressar als catorze anys a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, una institució on el seu pare, l’escultor Antonio Ballester Aparicio, exercia de professor. Hi va estudiar dibuix, pintura i gravat, i, el 1929, després de graduar-s’hi, va iniciar la seua carrera professional amb els dissenys de figurins esmentats i va participar en l’exposició d’Art de Llevant. El 1931, la seua obra també va formar part de la col·lectiva dedicada a l’avantguarda valenciana a l’Agrupació Valencianista Republicana –en la qual també hi havia obres de Tonico Ballester, el seu germà, i Josep Renau, el seu futur marit– i, el 1932, de la Manifestació d’Art Noucentista a l’Ateneu Mercantil. Així mateix, en aquest període, va il·lustrar nombrosos llibres i revistes, i va contribuir a la creació de la Unió d’Escriptors i Artistes Proletaris. Va militar en el Partit Comunista i, durant la guerra, va dirigir la revista feminista i antifeixista Pasionaria.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next