Mapamundi

1 desembre 2019 06:00h

Sé que em faig gran per una cosa: la consciència de la meua ignorància creix com més va més. Fa un parell de mesos em van regalar una llibreta preciosa de color taronja clar que en les seues primeres pàgines llueix un mapa del món sense color i sense noms, un mapamundi mut. Però va resultar que no era tan mut perquè, al cap d’unes setmanes de tindre la llibreta sobre la taula sense haver decidit encara quin ús en faria, el mapa em va parlar. Em demanava noms i algun color.

Sempre m’ha costat molt la geografia, i és potser per això que adore els mapes i els atles i les boles del món, però, amb el pas dels anys, ja sé que són les històries les que m’acosten als països, les que em fan recordar-los i trobar-los al mapa i a la bola. De manera que m’he posat a la feina i he començat a pintar cada país amb un color diferent, però solament aquells que conec a través de les històries que m’han explicat els seus narradors. I n’hi ha tants i tants països en blanc quan abandone Europa i Amèrica que m’afanye tant com puc. I tot i que sé que em faig gran, per la meua ignorància i perquè faig anys, és clar, em sent plena d’il·lusió i d’empenta, com una xiqueta que es vol fer exploradora i es troba en un viatge magnífic que passa per l’Afganistan, pel Líban, per Egipte, per la Índia, per Zimbabwe, Nigèria, Senegal... A voltes, quan em trobe amb una narradora com Yewande Omotoso que ha nascut a Barbados, ha crescut a Nigèria i viu a Sud-àfrica, no sé ben bé quin país he de pintar, i llavors no en pinte cap dels tres, a l’espera. És llavors que em trobe amb unes paraules de Léonora Miano que diu “...la planta no es limita a les seues arrels [...] El món al qual pertanyem és, primer de tot, el que portem al nostre interior” i l’ànima se m’omple de colors, perquè com diu aquesta mateixa autora en un altre dels articles del seu llibre Habiter la frontière, “Els llibres parlen, sobretot, dels seus autors. Són, primer de tot, el fruit de la seua sensibilitat. Després, els llibres parlen de qui els llig. Perquè els llig amb el que és, amb el que sap del món i de sí mateix”.

De manera que torne a la lectura, al mapa mut i als retoladors de colors, plena d’ignorància i amb una certesa: que les històries que m’estime, les bones històries, no tenen un color, sinó la llum i les ombres que acompanyen el viatge de cada ànima humana.

AGERMANA'T

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next