Als participants de la cursa de dia 1 de desembre de 2019 a la ciutat de València
Fa setze anys que prenc medicació per a la trilogia del cor. Els mateixos que fa que faig feina al País Valencià. Des del primer dia d’escola, pel desembre del 92, vaig endevinar de quin mal moriria. Treballe de professor més d’un quart de segle, pràcticament sempre accelerat. M’han hagut de passar moltes coses, petites, i algunes de més grosses, per entendre que a mi, en realitat, el que m’agrada és l’exposició davant d’un públic incondicional, i que bastava que n’hi hagués un entre tants que em fora esquiu per trencar l’encís. Reconec que els darrers anys en entrar a l’aula els alumnes ja sabien que assistirien a una representació teatral. Amb aquests antecedents, hom entendrà que l’esforç físic disciplinat m’és desconegut, gairebé.
Hi fou un temps en què les paraules i les coses es fonien. Era l’inici. Hi comandava el gest. Una certa noblesa hi regnava. El sentit, però, quasi sempre es desplaçava, metafòricament, del pensament, i amb prou feines hom era capaç d’albirar el què. La mancança de futur, d’opcions, de possibilitats, d’escollir condicions, són categories naturals. Al marge de la naturalesa estan els déus. I qui ho observa tot en la seva pròpia constitució és aquell que, en fer el bot d’allò, va entendre que quedava orfe d’aquests. L’home és l’únic ésser sense casa. O dit d’una altra manera, únicament és invitat a parlar-se per mantenir l’existència; altrament no és, estrictament i definitiva, res. A l’alba del significat, quan les paraules i les coses cremaven al mateix foc, va prendre consciència de l’exili de si. I per ‘ostra’ se’n portà el logos.
Plató1, segurament, es va adonar del perill que suposava que el foc que feia d’arc voltaic entre el món i els significats passés a fossilitzar-se en el llenguatge escrit i, més encara, en la ficció a què la poesia ‘inventada’ dels rapsodes podia arribar. Segurament va témer que, deixar-ho en mans de tothom, a través de les representacions en forma de tragèdia o text escrit dramatitzat, duria a una massificació indesitjable d’allò que fins aleshores únicament estava en mans d’uns pocs (els guardians de la memòria), en la seva forma oral i ‘acadèmica’. Segurament, per a Plató, tot allò que no era pedagogia, necessàriament era immoral i atemptava contra la injustícia previsible en qualsevol Estat en construcció, la república d’Atenes. Malgrat escenificar la vida de Sòcrates i posar-la per escrit, no acceptava que altres temàtiques poc edificants pogueren competir en la tasca de mantenir el foc que unia els homes als déus, als mites.
Si els jueus són l’únic poble escollit, el camí mamprès des de l’hel·lenisme, primer, i des del cristianisme, després, òbviament, els seria estrany. Plató veu necessari reconduir a una posició escrita, però moralment i èticament política, de lleis, de fundació de la república, tot el món (construcció de l’imaginari col·lectiu) que la ficció de l’epopeia i la tragèdia ja havien aconseguit. Dur de l’oral a l’escrit la constitució d’una koiné humana, Grècia (Atenes via Esparta) després de Troia. Però s’havia de fugir de deixar en format escrit un relat oral que únicament invitava a estar junts des del passat, des del relat oral del mite. L’única possibilitat de supervivència, de la consciència de separació de l’epifania del mite, era la reglamentació d’una societat l’esperit de la qual s’havia de sustentar en la pedagogia. Hegel2 ho anomenarà treball. Però tots dos hi estan d’acord, el poble jueu s’ha autoexclòs del projecte. És un comentarista.
També hi coincidirien en la prevalença de l’Estat, de la República, per sobre de l’individu. Un i l’altre, filòsofs de la totalitat, varen entendre que Grècia i Alemanya serien fetes des de dins per conformar el millor govern possible, com pensava Prat de la Riba de Catalunya. Tots tres conjugaran història i filosofia per construir el poble, una mena d’ampliació familiar, on el passat i el present havien d’encaixar, on allò propi havia de prevaldre sobre allò forà sempre que l’una i l’altra (història i filosofia) no se’n sentiren desfigurades. Ni Plató ni Hegel acollirien Antígona3. Prat de la Riba sí, i tot el món clàssic, si convenia, no així el Renaixement i la Revolució Francesa, centralista en excés i poc dotada per als drets individuals. Al grec li constava que la consolidació del projecte iniciat a Troia, per bé que el quall arriba a la batalla de Marató, passava per fer de la ciutat el fet diferencial. Al d’Stuttgart, més ambiciós, l’Estat. Al de Castellterçol, més nietzschià i ajudat de Sant Tomàs –la praxi no pot prescindir de la teologia i la metafísica–, la voluntat.
Fa 2500 anys, a Marató, occident va prendre consciència de si. Contes al marge, fou l’educació i el treball, escollits inclosos –poetes i jueus–, que ho han fet possible. Els qui corrien diumenge 1 de desembre per València eren guerrers, aquells a qui Plató hagués disciplinat per a la conservació del grup i que Hegel hagués proposat com a garants del dret, i que a Prat de la Riba, si els fèiem catalanistes, tan bé li hagueren convingut, carregats com anaven de voluntat. Fou Heidegger4 qui afirmà que les dues llengües més aptes per a la reflexió eren el grec clàssic i l’alemany. I fou Joan Mañé i Flaquer qui digué que el català podria arribar a ser un Demòstenes5. Sempre m’he demanat per què els grans savis han ignorat tant el fet català. Si koiné era la Grècia del quatre i cinc d’abans de crist o l’Europa central del divuit i dinou, i varen haver de mester guies, koiné és també el projecte d’aquella Catalunya occitana del dotze i tretze, feta trossos el divuit, però que el dinou i el vint, i ara mateix, tempta de ressorgir. Aleshores fent de la lògica una opció de coneixement teològic, que tant va admirar Leibniz, de la mà de Llull. Durant la Renaixença amb el mestratge dels Prat de la Riba o Fabra, per acabar aviat. I sempre –escriptors del vint- guaitant Europa.
Perquè som fragment entre tanta dèria de clausura –malgrat Gödel– i d’exclusió sempre m’han atret més els gestos que les paraules –per bé que el germà gran ja m’ho deia, ‘controla el gest’–, les representacions. Per això escolte els presocràtics o Hölderlin, a Wittgenstein6 o Heidegger –ni l’obra cabdal va acabar-, a Spinoza7 fins i tot, més de grat que a altres. Poetes i jueus, exclosos però escollits per copsar l’epifania de l’exili, quan vàrem quedar orfes de natura i mite. Per això llagrimejava quan vaig veure arribar la meua germana el dia de la marató de València passat el km 40, aproximadament, i cridant ‘el meu germà, Fina, el meu germà’, en català, com si Antígona cridés Creonte per Èdip, en una ciutat poc o gens amable amb aquella llengua que encara cerca el seu lloc en el món. Era un crit de resistència que reclamava història i filosofia, tradició i llei a l’ensems. Era, en definitiva, com ho era l’esforç de tots els corredors que hi passaven, una escopinada a la pretensió de tots els centres de dissoldre’ns en àcid. Per un instant, tothom va quedar quiet, com quan en les millors tragèdies el públic emmudeix. De sobte, tot era clar i català. Els guerrers em feien de públic incondicional. L’experiència, com deia Encar Franco al Facebook, no es podia verbalitzar.
PE. Steiner, per cert un dels savis que mai cita catalans, tot i que de la UG en parla meravelles, sap que els sordmuts i la dansa encara són a l’alba de l’exili.
I un altre savi actual, cuiner, que recorre el país en català i ix en la tele, podria recordar als visitats que pengen les seues cartes i la informació dels locals a les webs en català, per favor. Per poder menjar amb llengua, vaja.
[1] La República o el Estado. Espasa Calpe, 1941 (1990).
[2] Fenomenologia de l’esperit. Laia, 1985.
[3] Sòfocles. Barcino, 2017.
[4] De camino al habla. Serbal-Guitard, 1987 (1990).
[5] Josep Pla, Francesc Cambó. Destino, 1928-1930 (1973-1981).
[6] De la certesa. Edicions 62, 1983.
[7] Ètica. Marbot, 2013.
