Partim del pessimisme. Ara per ara, al nostre País Valencià la llengua pròpia del territori està patint un clar procés de substitució lingüística, un concepte que ve definit com “el procés sociocultural per mitjà del qual una llengua […] dominant s’imposa, totalment (lingüicidi) […], sobre una altra”, segons la definició recollida a l’Enciclopèdia catalana. Potser molts no ho consideren així, però si ens adonem del bloqueig (per ser suaus) que va patir la llengua per part de l’estat espanyol arran de la dictadura, i el lleu procés de recuperació d’espais perduts per aquesta que va suposar la “Transició” per la mala o nul·la planificació lingüística executada per part de les institucions públiques, entendrem que la desaparició de la nostra llengua és un risc real. I a tot, cal sumar el factor de l’allau migratori de finals del segle XX i principis del segle XXI, amb el qual la llengua va patir un retrocés notable per la integració de la comunitat migradora a través de la llengua dominant, en aquest cas el castellà. I si no en tenim prou per a entendre els riscos, només cal fer una mirada crítica i no esbiaixada al nostre entorn i decidir si hi estem d’acord o no amb la premissa.
Un cop presentat el punt de partida, crec honestament que el cal és cercar solucions capaces de revertir una situació inexorable. En aquest context, crec que caldria posar la mirada en alguns conceptes no massa mediàtics però que poden tenir un recorregut interessant si podem adaptar-los a les polítiques de planificació lingüística que han d’executar les institucions públiques. Si més no, cal fer-se ressò d’idees que, més enllà de la seua efectivitat directa, generen la sensibilització necessària entre la ciutadania per a, com a mínim, intentar aplicar polítiques actives en la bona direcció.
Ja fa temps que circula el concepte de sostenibilitat lingüística, que el podríem emmarcar en el que anomenem ecolingüisme. Comencem per la major. Per a entendre què és l’ecolingüisme fàcilment, cal visualitzar una metàfora senzilla: si ser ecologista és defensar activament el medi ambient i tots els elements vius que hi formen part, hem de considerar la llengua un element viu (de fet ho és) que, per tant, cal defensar. Així doncs, l’objectiu principal serà crear un espai lingüístic sostenible, mitjançant el qual podem començar ja a construir la idea. El concepte de sostenibilitat lingüística ha de quedar clar que no és el descobriment que farà que la llengua revife. Simplement, entenc que és una aportació més per intentar revertir una situació que, ara mateix, compta amb un quadre diagnòstic molt preocupant. Albert Bastardas, en el seu llibre Cap a una sostenibilitat lingüística, defineix el concepte com el “procés de transformació gradual de l’actual model d’organització lingüística de l’espècie humana, que tindria l’objectiu d’evitar que la bilingüització o poliglotització col·lectiva dels éssers humans hagués de comportar necessàriament l’abandonament de les llengües pròpies dels distints grups culturals”, és a dir, que malgrat la gran influència de la llengua dominant sobre la comunitat lingüística en què conviuen ambdós llengües, no hem de deixar de banda la llengua de comunicació d’una part d’aquesta comunitat.
És cert que la política lingüística ha canviat radicalment des que va caure el PPCV del govern valencià o, millor dit, ara mateix, encara que tèbia, hi ha política lingüística activa. De fet, el retorn a l’espai comunicatiu públic, el decret de plurilingüisme o la visualització en el paisatge lingüístic de les institucions, són accions importants nascudes amb la intenció de tornar a la llengua bona part de la presència perduda. Malauradament, mai pareix que siga suficient. Potser la solució està a fer servir una estratègia d’aproximació a la societat que defuja definitivament unes trinxeres on es troba arraconada i maltractada constantment. O potser, i només és una idea, el que cal és fer entendre a tothom el bagatge cultural que perdrem si, finalment, acabem matant la llengua.
