Hui de postre he menjat meló de tot l’any –meló del blanc, vaja– i he recordat que de menuda no en menjava perquè suposava que no m’agradava. Dic suposava perquè no l’havia provat, perquè tenia prou amb veure’l i imaginar-li un sabor poc desitjable i perquè a més, com ma mare no en menjava, jo tampoc en volia. La qüestió és que ara m’encanta el meló de tot l’any i mentre me’l menjava he arribat a la conclusió que el mateix que m’ha passat amb el meló m’ocorre – i ens ocorre – amb la gent. Perquè sense conèixer-la imaginem com són, establim criteris i els cataloguem. Intentem esbrinar, sols mirant, com amb el meló, si ens cauran bé o no, si seran simpàtics o no, si seran de fiar o no. Ens avancem als fets i als actes, prejutgem. Ens imitem els uns als altres i ens sumem al lema “només amb veure’l ja tinc prou”. Sense conèixer, sense escoltar, sense parlar ni indagar. I és que passa que hi ha persones que a primera vista no es veuen vindre (valga la redundància) o que ens donen una impressió errònia. Però al més pur estil Disney hem de reconèixer que lo bo sempre està un poquet més al fons. Que molts cops la gent també enganya per a bé, i que com més convençut estàs que algú no et caurà en gràcia, va i entra en la teua vida com una traca, emplenant-ho tot d’olor a pólvora, emplenant-ho tot de núvols blancs. Perquè hi ha persones que en tastar-les sorprenen i es queden per sempre. Com un bon postre. Com el meló de tot l’any.
