Memòria d’un procés: els fets de Cullera de 1911

L'11 de setembre de 1911 una vaga general esclatà a Cullera. Pels successos que s'esdevingueren el 18 de setembre el govern de Canalejas decretà l'estat de guerra a València. 

I la història es repeteix. Assistim en les darreres setmanes a una farsa de judici per uns delictes, a priori, inventats per l’acusació. Al banc dels acusats seu part del govern de la Generalitat del nord, personatges públics empaperats per muntar un referèndum i proclamar una República que —vatua!— resulta que mai no fou proclamada. En què quedem, doncs? Atenció! Els jutja la mateixa «justícia» histriònica que en 1909 condemnà a mort el pedagog català Francesc Ferrer i Guàrdia, la mateixa «justícia» de pa sucat amb oli i venjativa que en 1911 castigà els obrers de Cullera.

Escriu el poeta: «A vegades és necessari i forçós / que un home mori per un poble, / però mai no ha de morir un poble / per un home sol». Els versos són de Salvador Espriu, del seu poemari La pell de brau, potser —si més no, al meu modest parer— el recull de poemes més colpidor de la seua obra. Necessari i forçós que un home assumisca les culpes de la seua col·lectivitat, del seu poble. I és que, com deia un altre enyorat vat en l’enlluernadora llengua de les fades del Canigó: «Assumiràs la veu d’un poble, / i serà la veu del teu poble, / i seràs, per sempre, poble, / i patiràs, i esperaràs...». Però, alerta!: «i aniràs sempre entre la pols, / et seguirà una polseguera». Perquè hi ha qui assumeix, amb tots els ets i els uts la veu del seu poble, com féu aquesta setmana el president d’Òmnium Cultural, el Jordi Cuixart: «Després de cinc-cent dies de presó, la meua prioritat no és eixir de presó, la meua prioritat és poder denunciar l’atac i vulneració que hi ha de drets i llibertats a Catalunya i al conjunt de l’Estat Espanyol». Però hi ha també qui s’hi veu abocat a assumir la veu, potser passava per allí, però que el deler de venjança dels poders desafiats li pengen l’escapulari de culpable, com en els actes de fe de la Inquisició, abans fins i tot de ser jutjat. Bé, a hores d’ara ni al més espanyolista dels espanyolistes, tot i que afirme el contrari per a justificar la performance que ha muntat el Tribunal Suprem, dubta que a Cuixart i a la resta de presos polítics catalans que són jutjats a Madrid se’ls jutja per llurs idees i amb ànim de revenja. Espanya és així, des de... Des de l’època dels terços de Flandes: Cabuda! I, val a dir-ho també, ridícula. Però, mireu, Cuba s’independitzà —i no volien— i abans d’ella la Nova Espanya (Mèxic i tota Centreamèrica), la Nova Granada (Veneçuela, Colòmbia, Equador), el Perú (Perú i Bolívia), Xile, Paraguai, Argentina, Uruguai... I abans els Països Baixos i també Portugal, que pegà a fugir aprofitant que els piolins eren a Catalunya esbatussant catalans. Què us diré? En 1812 una Constitució espanyola (article 1) deia que «la Nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios». A ningú aleshores se li acudí escriure, i gràcies, la bufonada aqueixa de la «indisoluble unidad de la Nación española», que si no a Mèxic, Lima, Buenos Aires, Caracas, Bogotà i Montevideo encara estarien cargolant-se de riure.

Era l'11 de setembre de 1911. La vaga afectava Cullera i altres poblacions. El jutge de Sueca, Jacobo López Rueda, a la dreta de la imatge, a la jurisdicció del qual pertanyia Cullera, anà a reprimir-la el solet. Detingué a Joan Jover Corral, àlies el Xato de Cuqueta, a l'esquerra, i a un vaguista més. Fou debades. En l'avalot que es produí a l'Ajuntament de Cullera, el jutge, el seu algutzir i un subordinat més resultaren morts. Les culpes recaigueren sobre el Xato de Cuqueta, que fou condemnat a mort. 

Espanya necessita víctimes, sempre les ha necessitades, embolcallades en la creu de Borgonya o en la rojigualda, per als seus holocaustos patrioteros. Humiliada a Cuba i Filipines pels emergents Estats Units, allà les bastonades les reberen els piolins, els piolins i els desgraciats reclutats a la força, els que no podien alliberar-se de la mili pagant (els rics no hi anaven), per a ser massacrats pels mambisos o les malalties tropicals. Sense Cuba ni Filipines, el patrioterisme espanyol cercà al nord del Marroc, amb el permís de França, l’escenari propici, i ben a prop de la Península, per a aparentar ser potència colonialista i que els seus generalots poguessen jugar a batalletes. Ep! Les potències de debò (Gran Bretanya, França, Alemanya) consentiren. En definitiva, ja s’apanyarien els espanyols amb els indomables rifenys, que no s’avenien a consentir la dominació estrangera. El problema: els soldats, els que havien de rebre les bescollades de les harkes rifenyes en llocs com el Barranco del Lobo, als contraforts del mont Gurugú. Pobres ànimes, les que no podien costejar-se l’exempció a files, tretes de les seues cases per a servir de carn de canó en un conflicte indecent i aliè.

Perduda Cuba, Espanya prova sort al Marroc

Espanya havia estat humiliada militarment pels Estats Units en 1898. De sobte, la fatxendosa Espanya descobrí amb horror les misèries del seu ésser mesquí. Emocionalment esmaperduts després de ser atonyinats pels ianquis i els insurgents filipins i cubans, de la nostàlgia del passat gloriós imaginat contra la dissort nacional del present, se’n feren ressò els escriptors de la generació literària del 98. Fins i tot n’hi hagué un, el granadí Ángel Ganivet, que se suïcidà de la pena. Era l’autor de l’Idearium español (espanyolisme a manta) i el cònsol d’Espanya a Riga (aleshores part de l’Imperi rus) i, desesperat, perquè Espanya passà a ser una mindundi internacional, es llançà a les fredes aigües del riu Dvina en novembre de 1898. La bufetada del 1898 a l’orgull espanyol fou colossal, de les que havien de ser definitives per a replantejar-se l’ésser, el present i el futur. Però —ai llas!— Espanya és ridículament irreformable, en 1898 ho era i en el 2019 també. Veiem: el bocamoll Garcia-Margallo, el que vol castigar els catalans a vagar eternament per l’espai sideral; el caragirat Borrell, o col·laboracionista necessari de torn perquè Espanya continue defecant sobre Catalunya; l’Arrimadas de la pallassada de Waterloo; la tal Irene Lozano de la Marca España per obra i gràcia de Pedrito —el tesi doctoral de chicha y nabo— Sánchez, la que compara un referèndum amb un violació (quina figa!); i —ah!— la tia Oltra de l’ectoplasma, la o tancada, les llàgrimes de cocodril a la Geperudeta, els dinarots a fartar del Molt Honorable i —no us perdeu l’última— el mansplaining i el catsplaining (https://apuntmedia.es/va/a-la-carta/programes/vist-en-tv/assumptes-interns/27-02-2019-monica-oltra). Arrea tu! Quina la propera per a passar per més blavera que el Lizondo i més carpetovetònica que la Soraya SS. Què us diré? La mateixa fauna, delirantment espanyolista, que abans de maig de 1898. No ho dic debades. Després de 1898, col·lapse momentani del patrioterisme. Un parell d’anyets de plors i —apa!— a continuar fotent. No eren ningú, però França convencé els espanyolíssims d’intervindre al Marroc.

Espanya fou foragitada de Filipines i Cuba. A Cuba, els "piolins" espanyols foren derrotats pels "mambises" o insurrectes, a la imatge, i pels Estats Units. Ai piolins! A Cuba us plantaren cara i mireu com acabàreu. 

França, que s’havia ensenyorit d’Algèria, pretenia fer el mateix amb el Marroc, sobre el paper un soldanat independent, però en la realitat un estat fallit governat per una monarquia feudal (la mateixa que hi ha ara). Problema: què diria d’això la Gran Bretanya? I Alemanya? Ep! No els feia cap gràcia. Solució: clavem els espanyols pel mig. França esperonà Espanya en 1902 perquè ocupàs la franja mediterrània del nord del Marroc. La resta del país —el Marroc ric— se’l quedarien els francesos. Espanya, però, escarmentada pel que succeí en 1898, dubtà, però accedí després de la signatura de l’Entente cordiale per francesos i britànics en 1904. Gran Bretanya deixaria fer als francesos al Marroc. Era la Gran Bretanya la que insistia a preferir els espanyols a la costa enfront de Gibraltar i no els francesos. I la disputa amb Alemanya, França la solucionà oferint-li territoris a l’Àfrica equatorial a canvi que el govern del kàiser no s’immiscuís al Marroc.

Després de la guerra de Cuba, Espanya provà sort al Marroc. Vegeu: França la implicà al nord d'Àfrica. França es quedava el Marroc i Espanya la franja nord del país, el Rif, habitat per gents geloses de la seua independència. En conseqüència, guerra, a la qual enviaven els pobres reclutes que no es podien pagar la redempció de la mili. 

Comptat i debatut, via lliure per a ocupar el Marroc. D’antuvi, però, i per guardar les aparences, en ajut del govern del soldà. En 1908, a Madrid es constituí la Compañía Española de Minas del Rif, que aviat començà a operar a la regió propera a Melilla. Bé, pretenia fer-ho. Comprà el consentiment per a extraure mineral a un cabdill rebel als alauites regnants, ‘Amr ibn Idrīs al-Khīlalī, de mal nom Bū Himāra («el Tio de la Burra»). Però, ai llas, ningú parlà amb les tribus —les cabiles— de la zona. Vaja, ni se’ls acudí. És com el Florentino (Real Madrid, ACS, pasta a garberades, etc.) i el Castor, que li la bufa la gent del Baix Maestrat i el Montsià. I que passà amb el Castor? Que la gent del terreny se n’afartà de patir les conseqüències (terratrèmols provocats) de l’ànsia de guanyar bitllets florentiniana. Les cabiles, com podeu imaginar-vos, també; el país era d’ells i la riquesa se la volien emportar els espanyols. Enviaren a pastar fang el Tio de la Burra i, ni referèndum pactat ni revolució dels somriures ni hòsties, a fer fora els espanyols a bastonades. Però què s’havien cregut? Espanya al crit a por ellos oé, envià els seus piolins, però, els rifenys no els reberen mans enlaire perquè els atonyinassen. Al barranc dit del Llop els espanyols reberen de valent. Era el 27 de juliol de 1909. Un dia abans havia esclatat a Barcelona la Setmana Tràgica. El comte de Romanones i resta de capitalistes explotadors amos de la Compañía Española de Minas del Rif no eren els que havien d’anar al nord del Marroc a sotmetre els rifenys. Per a tal missió, Espanya enviava la seua carn de canó, la classe treballadora, els pobres que no podien costejar-se els sis mils rals —una fortuna!— que valia l’exempció a files. A més a més, foren mobilitzats els reservistes de les lleves posteriors a 1903. Això, els obrers de Barcelona, no estaven disposats a consentir-ho i esclatà la revolta.

No a la guerra!

Molta pàtria de xaranga i pandereta, però a l’hora de la veritat què? El pobre a fer la guerra i el ric a fer negoci. La Setmana Tràgica acabà amb la més cruel repressió. El cap del govern espanyol, Maura, s’acarnissà amb els detinguts. Ell i —diguem-ne— els Llarena i Marchena de l’època. Hi hagué judicis sense cap garantia que acabaren amb vint-i-set condemnes a mort, entre elles la del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, convertit en boc expiatori per les seues idees llibertàries. No valgueren de res les protestes internacionals. Li van muntar un judici ex professo amb sentència dictada des del principi: no tenia cap relació amb els fets però això tenia igual. Maura i els conservadors espanyols volien el seu cap, com els espanyolistes de tot pelatge bramen pel cap del president Puigdemont i per les condemnes dels presos polítics catalans de hui. Foren fabricades proves falses perquè, finalment, el mestre fundador de l’Escola Moderna acabàs afusellat al fossar de Santa Amàlia de la presó de Montjuïc.

En 1909 esclatà la guerra a Melilla i Espanya pretengué embarcar els reservistes catalans per al conflicte. El poble de Barcelona es rebel·là en l'anomenada Setmana Tràgica de juliol de 1909. A la imatge, barricada obrera a Barcelona en aquells dies. 

El govern del conservador Maura restà tocat per la repressió exercida, com restà tocat el govern més recent de Rajoy després de l’1 d’octubre, i també el de Pedrito Sánchez, que poc farà per Espanya —i per Catalunya— si s’embolcalla a tort i a dret amb la rojigualda. Cal ser molt cínic i d’una cara marmòria impressionant —o bé més babau que qui rostí la mantega— per a presentar-se a Cotlliure i Montalban davant les tombes de Machado i Azaña per deixar-hi corones de flors amb la bandera franquista. Això succeí diumenge passat, 25 de febrer. Punyetes, quina Espanya de carallots! I de carallotes, perquè allò del mansplaining de l’Oltra és per llogar-hi cadires.

En fi, què us diré? Maura caigué. Alfons XIII havia quedat amb el cul a l’aire, tant com el reietó d’ara. Ara bé, si més no, destituí Maura, que no es posà a bramar a por ellos, oé en discursos dirigits a les masses. Si Espanya ja havia fet el ridícul a Cuba i Filipines, ara se la rifaven a Europa, com ara se la rifen pel cas Puigemont. I —alerta!— els espanyols no han canviat. Tan pallussos com en 1909. Mentrestant, continuaven enviant pobres infeliços —todo por la patria— a l’escorxador del Rif. Ei! Que els Florentinos de l’època volien continuar omplint-se les butxaques.

L’oposició frontal a la guerra del Marroc continuà sent una reivindicació de la classe obrera. Espanya, amb el suport de França, pretenia convertir la franja costera del nord marroquí en un protectorat. Finalment ho féu, en 1912. Un any abans, com a conseqüència de les lleves i de la reivindicació de la jornada de nou hores esclataren vagues a tot l’estat. La principal, la de Biscaia. Era el mes de setembre de 1911. Els miners biscaïns protestaven per les insalubres condicions de vida i treball que patien. Es declarà una vaga general, el 4 de setembre, que s’estengué per Astúries, arribà a Saragossa i afectà el País Valencià.

Els successos de Cullera

El ressò de la vaga biscaïna, iniciada el 4 de setembre de 1911, arribà ala País Valencià. La vaga havia estat convocada per la UGT, la d’aleshores (ai UGT, quien te ha visto y quien te ve!), i també l’anarquista CNT, que començava a operar. Havia estat fundada a Barcelona el 1910 i els primers dies de setembre de 1911 celebrà el seu primer congrés. La CNT tenia contacte amb societats obreres valencianes, entre elles la Sociedad Agrícola Obrera que operava a Cullera, dirigida per anarcosindicalistes. Un dels seus líders era Josep Crespo Solanes, àlies Clavell, a qui la «justícia» encolomà l’organització dels desordres. No era a Cullera, però té igual. Per al fiscal del cas (els Fidel Cadena, Javier Zaragoza, Jaime Moreno i Consuelo Madrigal del moment, tots en un), no hi havia dubte —no volia que n’hi haguera— que Clavell era el responsable intel·lectual dels aldarulls. La «justícia» a Espanya és així: primer castiga i després, si s’escau, pregunta. La presó provisional de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, com aquesta setmana ha eixit en premsa, ja va camí del Tribunal Suprem de Drets Humans d’Estrasburg.

La vaga general fou convocada a Biscaia en setembre de 1911. El seu ressò arribà al País Valencià. Cullera, on les societats obreres havien cobrat protagonisme, s'afegí al moviment vaguístic. 

El dia 11 de setembre de 1911 Cullera trencà l’alba en vaga. Com se sabia que la jornada d’atur havia estat convocada a tota la província, els efectius de la Guàrdia Civil foren enviats de bon matí a València. La vaga fou seguida també a Carcaixent, Alzira i Xàtiva, amb actes —diguem-ne— tumultuosos com la crema de les oficines on es cobraven els consumos, o impostos que gravaven els béns de consum diari com eren el pa i l’arròs, i actes de sabotatge contra els raïls del ferrocarril, per a evitar la marxa dels reservistes, i les línies telegràfiques. A Cullera també hi hagué actes d’aquesta mena, la qual cosa decidí el jutge destinat a Sueca (el partit judicial al qual pertanyia Cullera), Jacobo López Rueda, a personar-se a la vila de la desembocadura del Xúquer per a reprimir la vaga. El jutge anava acompanyat de l’algutzir del jutjat, Antonio Dolz García, l’oficial habilitat Fernando Tomàs Pastor i el fill d’aquest, més l’actuari Beltrán i el seu fill, tots armats. Arribats a l’estació del ferrocarril de Cullera trobaren un piquet que havia bastit una barricada, al qual comminaren a abandonar la seua actitud i detingueren a dos: Joan Jover Corral àlies el Xato de Cuqueta i Joan Suñé aliés el Blanc. Els detinguts són portats a Cullera en el cotxe a cavalls del jutjat. En arribar-hi, la població s’esvalota en veure els detinguts. Envolten el carruatge i el jutge, armat d’una pistola, fa trets a l’aire. La confusió l’aprofiten els dos detinguts per a escapar. En el tumult, el jutge i alguns dels seus subordinats fugen a l’Ajuntament. L’algutzir, amb menys sort, és empaitat a pedrades pels revoltosos i fuig cap al riu. Acaba mort i, amb una pedra lligada al coll, llançat al riu. La tensió a l’Ajuntament anava en augment. La multitud, concentrada, impedeix eixir el jutge i els seus auxiliars. L’alcalde, Joaquim Fenollar, intentà en va apaivagar els ànims. Cap al migdia, el jutge, ix al balcó de la casa consistorial pistola en mà. La població crida que no vol anar a la guerra. Era la crida a la mobilització dels reservistes l’espurna que havia sollevat els ànims d’una població empobrida i farta de ser privada dels seus joves, condemnats a servir la pàtria dels rics. De mica en mica, el jutge va perdent els estreps i, pres d’excitació, dispara trets a l’aire amb la intenció de dissoldre la manifestació. És debades. Els congregats, irats, assalten l’Ajuntament, assassinen a destralades el jutge i fereixen de gravetat el seu oficial Fernando Tomàs, que morí dies després. La resta d’acompanyants escapen de la fúria popular perquè aconsegueixen ocultar-se. L’avalot continua fins a l’endemà en què els carrabiners i l’exèrcit prengueren Cullera i restabliren l’ordre.

A Bilbao hi hagueren sabotatges contra les instal·lacions ferroviàries. A Cullera també, per tal d'evitar que marxassen els reservistes. Precisament, formant part del piquet que era a l'estació de Cullera fou detingut Joan Jover Corral (el Xato de Cuqueta), a qui se li atribuí la mort del jutge Jacobo López Rueda.

El judici dels fets

L’arribada de l’ordre donà pas a la repressió. El primer a ser detingut fou el Xato de Cuqueta, el bracer dels arrossars a qui de seguida li foren encolomades les morts. Juntament amb ell catorze persones més, inclòs el considerat capitost dels fets, l’esmentat Clavell, a qui el fiscal acusador l’identificava erròniament amb el llibertari Acracio Progreso, pseudònim que feia servir el militant anarquista Fernando Evarista García Vela, un àcrata asturià actiu a la València de començaments de segle. No, Josep Crespo Solanes àlies Clavell no era Acracio Progreso. Més encara, fins i tot negà que fóra anarquista.

A l'endemà dels successos de Cullera, els carrabiners i l'exèrcit restabliren l'ordre. S'inicià la repressió. Els acusats dels altercats foren jutjats a Sueca en desembre. Portats lligats en una corda, com veiem a la foto de "Mundo Gráfico" de l'època, al lloc on havien de ser jutjats.

El juí tingué lloc a Sueca i, com ara en el 2019, estigué caracteritzat pels prejudicis ideològics dels que jutjaven. Eren civils, però els acusats foren jutjats per la jurisdicció militar. L’anarquisme, com hui dia l’independentisme, fou identificat com a pèrfida ideologia. El fiscal bé que ho manifestà durant tot el seu al·legat. Tots els detinguts foren acusats dels crims i, doncs condemnats: set condemnes a mort, una cadena perpètua i penes de presó entre els dotze i vint anys. Cas conclòs? Bé, així ho pretenia el govern del liberal José Canalejas. Però, ai llas!, Europa se’n féu ressò del judici; i no només Europa. A l’Estat Espanyol també sorgiren veus crítiques contra la manera de procedir. Un judici militar a civils? Els advocats militars dels encausats —obeïen ordres— es limitaren a fer constar la naturalesa inculta dels processats, pobres desgraciats, arrossaires, empesos per una ideologia immunda a cometre crims detestables. Els advocats civils que hi participaren, en canvi, insistiren que no es podia provar res. Hi hagué una explosió espontània de violència provocada per l’actitud del jutge. Què feia ell tot sol, sense forces suficients per a exercir l’autoritat, enfrontant-se contra tot un poble? El fiscal no pogué provar mai que el Xato de Cuqueta i resta de condemnats a mort participassen directament en les morts. El Xato de Cuqueta, home humil, digué que ell no havia sigut, que sobre ell queia la mala fama que li atribuïen. Siga com vulga, fou sentenciat a morir i fou l’únic a qui el govern de Canalejas no li commutà la pena capital per cadena perpètua. Finalment, el rei hagué de decidir. Hi hagué denúncies de tortures per a obtindré confessions i els republicans donaren suport als condemnats. Les peticions d’indult arribaven de tot arreu i s’hi sumaren personatges rellevants com l’escriptor Benito Pérez Galdós o els artistes valencians Marià Benlliure, Joaquim Sorolla i Antoni Muñoz Degrain. A més a més, a l’exterior, periòdics com el parisenc l’Humanité o el novaiorquès Daily News feren campanya per la llibertat dels detinguts. Ah! I fins i tot Maura, el de la crisi de 1909, demanà la commutació de la pena de mort. Estava molt present la condemna a mort de Ferrer i Guàrdia i Alfons XIII, finalment, accedí en l’últim moment a commutar la pena del Xato de Cuqueta.

La premsa del moment féu un ampli seguiment del judici als presos de Cullera. A la imatge, reportatge de "Mundo Gráfico" de desembre de 1911.

I fins ací un capítol més de la història que no s’ha d’oblidar. Un poble, Cullera, s’aixecà en 1911 contra la prepotència d’un jutge agosarat. Els trets eixits de la pistola del jutge, la violència institucional que representava, desencadenà la resposta, tràgica. Cullera, com qualsevol altra població de treballadors, estava farta de contemplar com enviaven els seus fills a la carnisseria nord-africana en què s’havien embarcat els governs de la monarquia caduca que regnava. La presència espanyola al Rif s’institucionalitzà des del 1912 i s’hi mantingué fins a la independència del Marroc en 1956. En 1911 encara estava per vindre la terrible guerra del Rif, que de 1919 a 1925 tanta sang vessà debades en nom de l’Espanya a por ellos, oé, la mateixa que hui dia suprimeix llibertats i que, pels ous dels Borbons, escup desvergonyidament a la democràcia.

Joan Jover Corral fou condemnat a mort. Als altres condemnats a la pena capital els fou commutada per la cadena perpètua. No obstant això, encara que el govern de Canalejas no volia, el rei, pressionat, hagué d'accedir a perdonar la vida del principal acusat. A la imatge, notícia de l'indult del Xato de Cuqueta apareguda al diari "Las Provincias".  
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next