Mentre camine

17 octubre 2019 06:00h

No soc home de mar. Si els he de ser sincer, he navegat poc i mai no ha estat una experiència agradable. No sé nadar i a la platja solc anar quan no hi ha ningú. Aleshores m’assec i deixe perdre la mirada sobre la línia de l’horitzó i escolte atentament les cançons que porten fins a la riba les onades. Pense. El pensament, si no el controla una ploma o una conversa sincera, és erràtic, inconstant i no et porta a enlloc.

De la mar m’agrada assaborir els seus fruits cuinats amb saviesa i compartits en una taula. No sé dinar o sopar sol com un gat. Hi ha alguna gent que preferiria no tindre al meu costat mentre gaudisc d’un àpat. Individus poderosos però impresentables amb les mans tacades de sang, senyor Erdogan, senyor Lenin Moreno, senyor Trump, senyor Bolsonaro, senyor Bin Salman... Tampoc aquells que són hostils a la meua llengua i la meua cultura, i aquelles sangoneres que sagnen en benefici propi els pressupostos públics, i el feixistes que va creixent i omplint els consistoris municipals i els parlaments de petits führers, i aquells que blanquegen el feixisme i la bagassa Europa que calla com una puta i sempre arriba tard, just després de la massacre. No en vull cap, en la meua taula.

M’agrada fer camí pel pla o la muntanya sol o amb pocs amics. Descobrir racons bells, sentir la flaire vegetal del bosc, l’olor productiva dels conreus. Pujar al cim d’un turó i abastar amb la mirada una ampla franja de paisatge. Tindre una visió nítida que allò que hi ha i passa al nostre voltant és necessari. No deixem que ens ho conten veus interessades i partidistes. Hi ha qui de la mentida ha fet professió, que li ha rendit suculents beneficis econòmics. Tant de bo els diners se li convertiren en escorpins! Encara tindrà sort i algun organisme li oferirà un càrrec o li imposarà una medalla.

Del bosc m’agrada tastar sobre el terreny els fruits silvestres, recollir un pomell d’herbes per a fer-ne infusió a casa. Del camp, hortalisses, verdures, flors, fruits, tubèrculs.

No cace ni menge mamífers, aus, amfibis o rèptils. M’incomoda escoltar els trets dels caçadors a la muntanya i al pla. Odie trobar-me en un revolt del camí o al fons d’un barranc un sofà, una tassa de vàter, les runes d’una construcció llunyana, un electrodomèstic, uns mobles vells, les botelles de plàstic que llancen els esportistes, les restes de pots i vidres d’improvisats botellons. Estem convertint el món en un abocador de fem! Un abocador immoral ja fa segles que ho és.

Mentre camine, el pensament m’és erràtic.

AGERMANA'T

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next