No menystindré raons basades en prospeccions electorals front a noves convocatòries, ni menysprearé la resistència a cedir llocs, ocupats per propis, a gent aliena; tanmateix, les raons profundes del vet a UP pel Consell de Ministres cal buscar-les, al meu entendre, en el poder que acumula el govern central i que excedeix bastant el que insinua el concepte poder executiu, amb el que comunament s’identifica.
La versió sinòptica de la divisió de poders caracteritza el legislatiu per decidir i controlar, l’executiu per realitzar o dur a terme i el judicial per interpretar en cas de conflicte. La identificació del govern amb la funció executiva és insuficient i emmascara d’altres importants capacitats. La versió real és més complexa, i el vet a UP rau, opine, en la potència decisòria que li atorga al govern l’article 97 de la Constitució Espanyola (CE) amb la genèrica i indeterminada funció dirigir la política; arrela, crec, en la gran capacitat dispositiva de l’executiu unida al fet que les elits dirigents del PSOE formen part de la pinya de sentinelles dels pilars d’aquest Estat: el liberalisme econòmic i la indissolubilitat. Nucli guardià conxorxat, pel que sembla, amb unes elits econòmiques que UP qüestiona en tant que exerceixen força poder sense presentar-se a les eleccions.
Hi ha la potestat del decret-llei governatiu, que l’article 86-CE habilita per a situacions extraordinàries i urgents, però del qual tots els governs han abusat (Aznar campió amb 85 en la primera legislatura). Abús que sostrau capacitats al legislatiu, ja que si bé en 30 dies el decret ha de sotmetre’s a la convalidació del Congrés, s’ha de fer en la seua totalitat, sense possibilitat d’esmenes. Decret-llei que també s’usa per a afegir despeses fora dels pressupostos generals, i que de vegades es fan o es comprometen dins dels 30 dies, fent estèril el tràmit parlamentari. En el tema dels calers, govern i legislatiu tenen un tractament desigual. Després d’aprovats els pressupostos generals, el govern pot presentar projectes de llei (ja hem dit que també sovinteja l’ús del decret-llei) per augmentar la despesa (art. 134.5-CE). Paral·lelament, el govern te el poder de vetar la tramitació de proposicions de llei de grups parlamentaris, si suposen increment de despesa, impedint que ni tan sols es debaten (art. 134.6-CE).
Respecte de les autonomies, hi ha el vet suspensiu (màxim de cinc mesos) per les disposicions i resolucions de governs autonòmics que el govern central impugne davant del TC, mentre aquest resol (art. 161.2-CE). Autonomies i govern també poden creuar-se recursos d’inconstitucionalitat de lleis (art 162-CE), però solament el govern central (el president) pot sol·licitar la suspensió, amb el mateix termini que en el cas automàtic de les impugnacions (web del TC).
El govern també gaudeix de la potestat reglamentària (art.97-CE) per a regular matèries que no són competència de les Assemblees legislatives. Pot declarar l’estat d’alarma i el d’excepció (autoritzat pel Congrés en el segon cas) i sol·licitar al Congrés que declare el de setge. Les sessions parlamentàries de control al govern són, només, exhibicions d’oratòria per a consum de tertulians, sota la indiferència de la presidència que mai no crida la atenció a cap membre del Govern per no contestar amb precisió la pregunta concreta que li hagen fet. Però sobretot, sota el paraigües de la funció dirigir la política, el poder discrecional del govern és ample, ja que pot interpretar (i l’oratòria permet argumentar una cosa i la contrària) fins quin punt quelcom és important, urgent, difícil, convenient, extraordinari, etc., conceptes valoratius relacionats amb l’aplicació de lleis, normes o reglaments.
La dimensió i l’abast del poder executiu és un tema ben interessant, però no el d’aquesta reflexió, que sols pretén, tractant d’entendre la resistència a fer-li un lloc a UP, destacar la seua puixança.
