Migracions i violència

8 novembre 2019 06:00h
Marta Palau (Albesa, la Noguera, 1934) amb algunes de les seues obres

Un enorme peu de fang i una munió d’altres similars més petits semblen avançar sense treva en una mateixa direcció. No en coneixem la destinació, però intuïm que, siga la que siga, existeix una ferma voluntat d’arribar-hi. En Nòmada II (1998), Marta Palau aborda el tema de les migracions, que ella viu de molt a prop, ja que resideix part de l’any a Tijuana. “Tenim problemes terribles de migració, abusos inaudits. El meu art està basat en bona mesura en les pintures rupestres de la Baja California […] Ací, hi ha centenars de peus que caminen: són els que van baixar del nord cap a la península, que buscaven nous territoris on viure […] Els anasazi, hereus de la cultura de les tribus pueblo, d’Arizona, van deixar petjades, pintures, exemples del que sabien pel camí […] D’aquelles persones resten cinc ètnies vigents”, explicava l’artista en una entrevista concedida a propòsit de l’exposició retrospectiva Tránsitos de Naualli, celebrada al Palacio de Bellas Artes de Mèxic el 2013. En va tornar a fer ús, de peus, en Los que quedan: muro transitable (2001), un llenç de quaranta-cinc metres sobre el qual en va adherir dos-cents cinquanta fets de vinil.

Marta Palau, 'Nòmada II', 1998. Fang

Aquesta preocupació, ben present en la seua trajectòria, apareix una altra vegada, plantejada a partir d’elements més actuals, en Doble Muro (2006): dues files de escales elaborades amb materials precaris formen una mena de corredor al mig del qual trobem estesa a terra una figura humana de petate, un tipus d’estora propi de d’aquesta zona teixit amb fibres de palma. Una figura la posició de la qual evoca les siluetes dels cadàvers que els investigadors policials marquen a terra. Els èxodes, que sempre s’han produït -i no en el mateix sentit- topen ara en aquesta àrea del nord-oest del país amb una frontera fortificada que impedeix l’accés als Estats Units. Una barrera que molts emigrants han provat de travessar enfilant-se a escales en un intent desesperat que sovint els ha portat a la mort. A Tijuana, hi acudeixen persones de tot arreu que pretenen seguir cap al nord i la converteixen en un lloc de pas. A conseqüència d’això, de la manca de lligams de bona part de la població, de desconeixement dels orígens i de les arrels, la ciutat no té una identitat clara i és menystinguda amb freqüència. “M’irriten moltes coses: la injustícia, que visquem en una frontera dividida per un doble mur, que la gent que intenta anar als EEUU per guanyar-se la vida treballant al camp siga tractada com assassina. En la meua obra, vull parlar d’aquests assumptes”, adverteix Palau.

Marta Palau, 'Doble muro', 2006. Fusta, cordes i fibres 

Hi observem, doncs, que l’artista, a més del seu interès pel tèxtil, també ha aprofundit en la identitat, els mites i la condició marginal dels pobles indígenes. És per aquest motiu -sense oblidar la influència de tendències artístiques com el land-art, els post-minimalisme o l’abstracció- que va incorporar al seu treball materials tradicionals -argila, fusta, branques, troncs, fulles, pedres, jute, llana i paper amatl (fet pels asteques a partir de l’escorça d’algunes varietats de ficus), i formes simbòliques: òvals, cercles, figures antropomòrfiques, peus i mans. En aquest sentit, pren força el component femení -ja hem assenyalat en altres ocasions la vinculació d’aquestes activitats artesanals a les dones-. “La meua obra diu que som el més important del món. El meu treball està basat en coses diverses, però també en el femení. Hi veuran moltes formes que són com vagines; elles van voler sortir així”, apunta. D’aquesta manera, en Tránsitos de Naualli, hi ha -escriu Demián Flores- dos conceptes ben definits: “tránsitos, que té a veure amb la migració, i Naualli, que designa la dona que en la visió de la Baja California és la bruixa, la curandera i també un esperit protector” (“Marta Palau: Una varita seca en la tierra”, 2013). En aquest aspecte, cal que recordem la relació amb la confecció, l’alquímia i el xamanisme que ja van mantindre les pintores Leonora Carrington i Remedios Varo, també exiliades a Mèxic.

Marta Palau, 'Cuatro atados de trece', 2005. Fibres de sisal, cordes i guix

En Cuatro atados de trece (2005), una instal·lació que compta amb una sèrie de teles de sisal penjades del sostre amb cordells que hi contenen cinquanta-dues calaveres de guix, tretze en cadascuna, denuncia els assassinats de dones a Ciudad Juárez (1.775 des del 1993 fins a principis del 2018). En la peça, la quantitat i el repartiment fa referència al calendari maia, que té cicles de cinquanta-dos anys -anomenats xiuhnelpilli o atado de años- compostos per sèries de tretze. Una denúncia de la violència i el desemparament que hi pateixen moltes joves, sobretot de classe baixa i treballadores de les maquiladoras -manufactures que importen productes i materials lliures d’impostos-. La majoria de crims s’han comés durant el trajecte a les fàbriques, quan són més vulnerables. Tanmateix, ni la policia ni les autoritats s’han esforçat per cercar els culpables. La gent pobra, en especial les dones, no hi tenen cap rellevància social. Algunes de les principals activistes que han lluitat per acabar amb els feminicidis i donar suport a les famílies des de diferent associacions, com la poeta Susana Chávez, també han estat assassinades, i fins i tot mutilades, impunement.

agermana't

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next