M'interrogue: soc nacionalista?

6 maig 2019 06:00h

S’em qualifica per alguna gent de “nacionalista”, òbviament nacionalista valencià; altra, la més sobiranista, em situa en un terreny d’ambigüitat. La meua integració en el grup dels “fusterians” es va produir el 1960. En aquells moments em vaig considerar un nacionalista valencià, i, a més a més, en una perspectiva de Països Catalans com a hipòtesi possible. La dictadura franquista era la realitat, una realitat contra la qual calia fer quelcom, i aquesta se sustentava en un nacionalisme excloent i totalitari i un sistema de classe sense límits. La resposta no podia ser altra: davant d’un nacionalisme opressor, un altre d'alliberador; davant de la dictadura de classe, la revolució social. En aquell nucli de “Diàleg” i en els seus posteriors canvis, Josep Vicent Marqués i jo coincidíem en bastant coses; en concret, el nostre”nacionalisme” estava més vinculat als canvis socials. Aquest element anà evolucionant en la mesura que anàrem essent mes “istes”: ecologistes, feministes... Tanmateix, la formula “independència” no va estar l’objectiu a assolir.

Considerant la meua trajectòria i els meus escrits, més aviat considere que he estat partidari d’un federalisme que accepte el dret a decidir. Ara, quan de nou l’exaltació nacional espanyola està de pujada, en gran part a causa de com s’ha suscitat la qüestió catalana, el tema ens obliga a trobar el problema de fons, una qüestió històrica no resolta, en una situació que no és de dictadura, sinó en una democràcia més que millorable. L’independentisme, legítim com opció, emplaça a buscar solucions; Espanya, però, no esta admetent cap via negociada que puga implicar negar la unitat de l’Estat com l’única nació. En certa mesura, ens obliguen a ser “nacionalistes”, tant si tal reivindicació implica la independència, como si ho és per un federalisme que admeta la plurinacionalitat. Defensar el federalisme plurinacional es difícil, perquè l’independentisme  considera que això és una traïció, i els unitarismes espanyols fan altre tant des de posicions clarament excloents, almenys de moment.

Hi ha raons pràctiques que evidencien que el conflicte no té eixida via independència; la correlació de forces no ho permet, ni tampoc el marc europeu esta per la llavor. Al marge, però, de les raons practiques, hi ha altre element de més calat: en el segle XXI i en context de la UE té algun sentit la independència de Catalunya o altre territori sense el pacte e l’Estat existent? Certament, Espanya, com a estat nació, és un fet polític, de manual, però, al meu parer, resultaria més que raonable la superació dels actuals estats nació en ares d’una Europa dels Pobles, una federació europea. Això seria una eixida racional, kantiana, i en la praxis això resulta difícil.

Tornant de nou a la pregunta inicial, soc nacionalista?, hauria de concloure que més aviat preferiria ser qualificat com a“valencianista” i igualitari, feminista, ecologista... En tot cas, tampoc objectaré si soc qualificat com a “nacionalista”, en tant que un altre nacionalisme intolerant, i potent, té al seu abast tot l’aparell repressiu de l’Estat; això sí: fa temps que considere caducs els estats-nació, incloent-hi Espanya; dins de les utopies possibles està la superació dels estats nació i el naixement d’una Europa de Pobles o Nacions.  

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next