Eren les set de la matinada i va sonar el despertador. Dues persones de mitjana edat es van alertar pel soroll de l’artefacte i, després de buscar l’aparell a les palpentes sobre la tauleta de nit, van aconseguir fer-lo callar. Tot seguit, es van dutxar i, metre que una despertava Iolanda per anar a l’escola, l’altra va anar a comprar el pa i preparava el desdejuni i l’entrepà de l’esmorzar de Iolanda.
Iolanda es va acomiadar dels seus pares i es va disposar a anar a l’escola. Tanmateix, en arribar-hi, no va veure ningú. L’escola estava buida. Hauria d’investigar. Tenia molta curiositat per saber què estava passant en l’escola.
Al cap d’un moment, i després d’haver investigat i buscat pistes per veure què estava passant, es va trobar amb un senyor que la va saludar:
– Hola, senyoreta. Què està buscant?
Iolanda li va contestar:
– No res. Vosté qui és?
– Jo em dic Josep i sóc el conserge de l’escola. Tu com ets dius?–va respondre-li l’home.
– Jo em dic Iolanda i estic buscant la resta dels xiquets que falten en l’escola.
– Què et sembla si investiguem junts què està passant?– va proposar-li Josep.
– D’acord. Busquem junts pistes per esbrinar què està passant.
Ara amb un nou company, Iolanda estava decidida a saber què estava passant a l’escola i, després de molt buscar, van topar-se amb un artefacte força estrany i que, a més a més, era molt paregut a una càmera. Tanmateix, era molt més gran. Podria dir-se que la grandària era inusual per a un aparell com aquell. Sens lloc a dubte, no podia tractar-se d’una càmera tradicional, ja que era gairebé com una persona de gran. Potser aquest estava relacionat amb la desaparició de tota la gent de l’escola. Potser aquest aparell havia sigut el que els havia fet desaparéixer a tots!
Iolanda es va posar a estudiar l’objecte i va descobrir que tenia dos polsadors. Si volia saber què feien hauria de prémer-los i així ho va fer. Primer va voler provar el de dalt i un raig de llum va eixir disparat. Per sort, Iolanda el va poder esquivar, però el raig va tocar Josep i aquest, juntament amb les taules i les cadires que l’envoltaven, va ser engolit.
Ara ja sabia quin era del poder d’aquell botó i sabia per què no hi havia ningú a l’escola. Però havia de provar el darrer polsador, ja que possiblement tindria l’efecte invers i podria retornar la gent a l’escola. Així doncs, Iolanda va agafar forces per estar previnguda pel que poguera passar i va decidir prémer-lo.
De sobte, tot va tornar a la normalitat. Tothom estava estranyat i desconcertat i Josep, el presumpte conserge, va confessar que era realment un policia que tractava de saber què havia passat en l’escola. D’entre tota la gent, però, hi havia l’Enric, un exalumne de l’escola que va confessar ser el creador de l’artefacte que feia desaparéixer les coses i els éssers vius:
– Jo vaig estudiar en aquesta escola i ho vaig passar molt malament perquè tots els xiquets es burlaven de mi sense que el meu mestre se n’adonara. Per això he fet aquest aparell, per venjança. En principi volia fer desaparéixer l’escola, però l’aparell devia ser tan gran que no podia transportar-lo, per això l’he hagut que fer més menut, per fer desaparéixer tot allò que s’acostara a l’aparell.
Després d’haver contat el seu passat en l’escola, tant la policia com la direcció del centre i el conserge decidiren ajudar-lo perquè passara pàgina. Els seus agressors li van demanar perdó pel succeït temps abans i així continuar estudiant. A partir d’aquell moment, Enric va decidir fer servir el seu ingeni com a inventor per a ajudar altra gent i va acabar convertint-se en un famós inventor terapèutic.
