El pas del temps no ha amagat del tot els blocs de pedra blanca que dibuixen el camí. Ens guien uns xiprers altíssims ofegats per uns pins malalts i, a prop de les arrels, la terra fosca escarbada pels senglars. Jan em demana qui ho ha fet, això. Els senglars, li responc, i si caminem en silenci els podrem sentir o, fins i tot, veure. Jan es meravella, mira a banda i banda del camí, escodrinya entre les branques dels pins caiguts, entre els margallons que creixen ací i allà.
Es deté per veure el pas frenètic d’unes formigues negres, brillants. Per les rutes amigues…, li dic, mentre les assenyale. I podrem veure girafes? És el meu animal preferit. I, si ho desitges i observes bé tot el que ens envolta, és possible que pugues veure una girafa o un lleó o un elefant… Jan corre darrere la mare, els veig camí amunt, un camí que ens mostrarà allà baix el blau intens de la mar, un cel que encega.
Fa cosa de sis anys, quan Jan no era ni tan sols un projecte i semblava que el futur el decidíem nosaltres, havia arribat també aquesta calor d’ara. Dormíem amb les finestres obertes, les cortines es movien a penes i, de sobte, un bram esfereïdor. Blondie, que només tenia un any, va començar a lladrar, posant una veu grossa. Un altre cop el bram, greu, profund. Al matí vam saber que havien plantat un circ en l’esplanada que havia de ser un parc. Podia haver anat a veure quina bèstia havia estat la causant dels brams; però, hi ha res més trist que l’ombra d’uns barrots en la pell d’una fera?
Eixírem, aquell matí, camí de Ghilarza, volíem veure el poble d’Antonio Gramsci, admirar el cel que ell havia vist, tocar la pedra del brancal de sa casa. Calia impedir que durant vint anys aquell cervell funcionara, va dir Michele Isgrò l’any 28. Amb aquesta frase aprenia qui era Gramsci, la importància de la crítica, el saber i l’estudi, la lluita des de qualsevol lloc i a qualsevol preu. Arribà Gramsci i anys després, quan anàvem a Formia, no podia no pensar en l’edifici que havia estat la clínica del doctor Cusumano i que va allotjar-lo malalt, pocs anys abans de morir.
Veig davant meu Emanuela i Jan i no puc no pensar en la presó de Gramsci, en els seus darrers dies, mentre recordava, potser, la primera vegada que va veure com s’allunyava la seua dona. Són allà, a uns cinquanta metres davant meu, fora de la filera de xiprers que encara em fan la guàrdia i els veig també així, mentre s’allunyen cap al mon gran i terrible.
