Muixerangues. Mentides i veritats (II)

1 novembre 2019 06:00h
La Conlloga a la Fira del Xocolate de Castelló. / CARMINARF

La pràctica muixeranguera desperta simpaties i reticències, segons l'espectador, i sembla que ningú no sàpiga ben bé el que és realment aquesta activitat o el perill que comporta per als seus participants. Sovint s'escolten entre el públic (o es llegeixen en les xarxes socials) tant comentaris que van en detriment d'aquesta activitat com comentaris que l'associen amb els millors valors socials i tradicionals.

Però, darrere de tot això, què hi ha en la pràctica muixeranguera? Quantes veritats i quantes mentides hi ha en aquests comentaris? A continuació es presentaran les afirmacions que més s'escolten i s'explicarà la realitat que hi ha darrere de cadascuna d'elles.

3. A la xicalla l'obliguen a pujar; ells/es pateixen, tenen por i ploren

Els xiquets, com els adults, fan muixerangues perquè els agrada fer-ne. Això no obstant, no impedeix que, com els adults, puguen sentir por perquè es tracta d'una activitat que no han fet mai (el mateix que passa la primera vegada que es puja a una bicicleta o que s'entra a la piscina sense fer peu). N'hi ha que superen aqueixa por perquè la voluntat de fer muixerangues és major, i n'hi ha d'altres que no pugen perquè no volen. Tant és així, que fins i tot hi ha parelles de germans en què un puja i l'altre no. A aquells qui mostren interès, se'ls forma tècnicament, i els pares i mares (tant si participen de manera activa com si només vénen perquè acompanyen els fills) confien plenament en el criteri de la colla en general i de l'equip tècnic en particular.

En aquest aspecte, des de la Conlloga Muixeranga de Castelló es va elaborar el Protocol de pors i caigudes (revisat i recolzat per professorat de la Universitat Jaume I), en el qual es detallen les causes que poden generar aquesta por en la xicalla. Si un xiquet vol fer muixerangues (i això és important, només si vol) però en té por, en aquest protocol s'especifica el treball que es pot fer a l'assaig perquè els xiquets la superen i puguen gaudir plenament de les muixerangues.

La por en la muixeranga (tant en els adults com en la infantesa) pot aparèixer per diverses raons: la por per la inexperiència, la por de després d'una caiguda o la por sense haver patit cap situació traumàtica (la qual genera el bloqueig). Totes tres poden aparèixer en qualsevol moment de l'evolució personal muixeranguera i poden ser tractades d'acord amb tècniques de la psicologia clínica per al tractament de pors.

A més d'això, cal tindre en compte que en el desenvolupament natural de les persones hi ha etapes en què entren en joc algunes variables que abans no hi eren. Per exemple, a l'edat de 5 o 6 anys, els canvis i l'evolució cerebral fan que aparega la por a les lesions corporals, i a l'edat dels 7, aproximadament, es fa notable la por a fer el ridícul i al judici extern.

En qualsevol dels casos, el protocol recull un seguit de pautes que han demostrat la seua efectivitat en la xicalla muixeranguera i que han estat supervisades per Isabel Murria, una psicòloga col·legiada i membre de la Conlloga de Castelló.

D'una altra banda, la Federació Coordinadora de Muixerangues rebutja i no consentiria el fet que una colla fera pujar la xicalla a les torres si mostraren clars signes de por o la voluntat de no pujar a les figures.

Quan mirem una xiqueta que acaba de baixar d'una figura, pot ser que, en algunes ocasions, la trobem plorant. Si ens fixem en els adults, aquest plor també el podem trobar, ja que no es tracta d'un plor de tristesa o de por, sinó d'alegria. El fet de treballar de manera insistent durant tant de temps en la construcció d'una figura i la seua presentació a la plaça, fa que el dia de l'actuació es barregen nervis i emoció, i que el fet de realitzar-la de manera satisfactòria desencadene un plor que allibere eixos sentiments tan intensos.

El treball conjunt, el coneixement de la tècnica muixeranguera, la confiança en la resta de la colla i la satisfacció d'assolir un objectiu comú, fan que la xicalla es desenvolupe en l'activitat muixeranguera d'una manera segura i plaent.

4. Les muixerangues són això que s'amuntonen i uns pugen damunt dels altres

Quan la muixeranga es veu des de fora, pot semblar que a la base ens amuntonem tots i que uns quants tiren amunt i s'enfilen damunt dels altres com qui no vol la cosa, però la realitat és que cada figura té un ordre, i aqueix ordre està pensat, estudiat i treballat prèviament. Segons les seues característiques físiques, cada persona ocuparà una posició o una altra i tindrà una funció o una altra.

L'equip tècnic és el que vetlla per l'evolució tècnica de la muixeranga i s'encarrega d'estructurar els assajos i les actuacions de manera que la colla puga treballar i presentar les seues figures d'una manera segura i estable. Aquest grup de persones té en compte les característiques de cada persona (alçada, pes, experiència, equilibri, etc.) i estructura el treball de les figures de manera que tots els seus components (tant els que estan a la pinya com els que pugen al tronc) treballen les seues posicions i aprenguen les característiques de cada figura abans de muntar-la per complet i de presentar-la en una actuació.

 

Segons aquestes característiques personals, les posicions a la pinya seran unes o unes altres. Hi ha diferents posicions (cadascuna amb el seu nom propi) que requereixen unes funcions específiques. Així, per exemple, les agulles actuen d'enllaç de comunicació entre els components del tronc i els de la pinya; les mans (primeres, segones, terceres, etc.) han de ser persones altes i eviten que les persones que pugen al segon pis caiguen cap enrere; els vents també són alts i mantenen la distància entre els segons perquè no es junten i perden la quadratura de la figura; els taps han de ser baixets i bloquegen el moviment de les fileres de mans, vents i laterals de manera que els ajuden a dirigir la força en la direcció correcta...

Cada decisió i cada posició, per tant, està fonamentada en uns criteris tècnics i està assolida pels seus ocupants a base d'un assaig, una pràctica i un treball continus que dura setmanes.

Així doncs, podem concloure que aquestes frases, que s'escolten tan sovint, no són més que mites. Són afirmacions que es llancen per falta de coneixement i d'informació veraç del fet muixeranguer. Vos animem a totes i tots a apropar-vos a la nostra activitat i conèixer la realitat muixeranguera de primera mà per a evitar caure en creences fal·laces que no fan cap bé a la nostra cultura popular i les nostres tradicions.

Aloma Pons i Garcia (Conlloga Muixeranga de Castelló)

AGERMANA'T

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next