Muntaner: el cronista de la nació completa

Ramon Muntaner, nat a Peralada i ciutadà de València, cronista d'una època de glòria per a la nació d'or i gules. Ell ens ensenyà que units els catalans érem imparables en el passat: l'exemple de la mata de jonc. Desunits, ja veieu, Espanya depreda el nostre país com li ve en gana, vomita contra la nostra llengua i la nostra cultura i a sobre els seu "piolins" ens apallissen a pler. 

Temps era temps els quatre pals de gules en or eren respectats arreu d’Europa i el tsunami català s’estengué per la Mediterrània. Era el temps de Ramon Muntaner, peraladenc i ciutadà de València, el cronista d’una època de flors i violes per a la catalanitat. Home d’acció i escriptor, participà en la conquesta de Menorca i formà part de l’exèrcit de catalans que anà a orient a auxiliar l’Imperi grec. De tot plegat deixà una crònica, que, com digué Joan Fuster és «el llibre d’aventures més excitant, més irresistible, de tota l’edat mitjana».

Muntaner pretenia que els seus compatriotes coneguessen les gràcies que Déu ha fetes al casal reial de Catalunya-Aragó i a les seues gents, convertits en potència mediterrània de primera fila, tot advertint que rei i súbdits aniran de bé en millor si en veritat i en «dretura» (el deure i la justícia) empren el seu temps. 

De segur que a molts us seran familiars les paraules de Ramon Muntaner quan a la seua Crònica remembrava les gestes de Jaume I al sud valencià i Múrcia: «E con la dita ciutat [Múrcia] hac presa, poblà-la tota de catalans, e així mateix Oriola e Elx, e Alacant e Guardamar, Cartagènia e en los altres llocs; sí que siats certs que tots aquells qui en la dita ciutat de Múrcia e en los davant dits llocs són, són vers catalans e parlen de bell catalanesc del món; e són tots bons d’armes e de tots fets.» Magnífic!: no hi ha cap altre cronista medieval que explique la conquesta de les terres del migjorn del país tan clarament i de manera tan decididament patriòtica. En definitiva, Muntaner era tan conscient com els catalans de hui, els de bona voluntat i no contaminats pel regionalisme alienador del nord del rierol de la Sénia i els del tronat nuevas glorias a España del sud, que la pàtria arribava fins a on ressonava el «catalanesc»; en temps del cronista, fins a Múrcia (la Catalunya que, finalment, es frustrà) i mar enllà des de Sicília fins al bell mig de l’Acròpoli d’Atenes.

La mata de jonc té aquella força que, si tota la mata lligueu amb una corda ben fort i tota la voleu arrencar, us dic que deu homes, per bé que tiren, no l’arrencaran ni encara amb molts més; i si lleveu la corda, de jonc en jonc, la trencarà un fadrí de huit anys, que cap jonc hi romandrà. I això seria d’aquestes tres terres catalanes (Principat, València, Illes), que si entre elles havia divisió alguna i discòrdia, ço que Déu no vulgui, feu compte que tenen tals veïns (Espanya i França) que pensarien de consumar la una i l’altra. Perquè és mester que d’aquest pas —la divisió— es guarden; que mentre totes tres siguen d’una valença (la Catalunya completa), no temen cap altre poder del món, ans, seran sempre sobiranes a llurs enemics. 

Paga la pena, tot i la distància temporal, aprendre de Muntaner. Més encara en els temps que vivim, amb un nord de la Sénia oblidadís que la seua nació s’estén més enllà de les quatre províncies que Espanya —encara que a contracor— reconeix com a Catalunya, i un sud —ai el sud!— ofegat per l’estultícia alienadora de les glorias ponentines i l’equidistància politiquera dels que confonen la pàtria amb un ectoplasma. Muntaner, home del seu temps, pretenia que els seus compatriotes —Catalans! A Ambdues vores del Sénia— coneguessen les gràcies que Déu ha fetes al casal reial de Catalunya-Aragó i a les seues gents, convertits en potència mediterrània de primera fila, tot advertint que rei i súbdits aniran de bé en millor si en veritat i en «dretura» (el deure i la justícia) empren el seu temps. Ostres, com d’actual és encara hui Muntaner! Digueu-ho als d’ERC i JuntsxCat. I, mentrestant, els del Baldoví, badocs, molta banda i poc profit. Dretura —justícia—, deia Muntaner, amb la veritat per davant; que no és precisament l’espectacle muntat pel regionalisme, el que ho és a seques, ara transvestit en sobiranista amb cridòries monacals Sénia al nord, i el pidolaire de pa i peixet —o Pedro Sánchez dame algo— Sénia al sud. Ara aquests, els meridionals, preparen una performance —li diuen cadena humana— pel «finançament just», el proper divendres 22 de novembre. Uns diuen que se’n van, d’Espanya, almenys ho amollen de boqueta, que en això d’eixamplar la base s’han quedat empantanegats, i els altres s’encaparren a romandre-hi, a Espanya, i es conformen amb les engrunes que els atorgue l’amo depredador de Madrid, encegat a rapinyar, per la dreta i per l’esquerra, la pàtria d’Ausiàs March per secula seculorum.

Muntaner nasqué a Peralada en 1265. Empordanès i, a més a més, ciutadà de València. Fou senyor de Xirivella. Arribà a conèixer, de xiquet, el rei Jaume I. A la imatge, el monument que té dedicat a Figueres. 

I entre tanta martingala alienadora de masses, jo, com Muntaner, etzibe: «què us diré?» i apel·laré a l’exemple de la mata de jonc. I, si algú em demana, «David, quin és l’exemple de la mata de jonc?», jo li respondré tot parafrasejant les paraules de Muntaner (capítol 292 de la seua Crònica): «la mata de jonc té aquella força que, si tota la mata lligueu amb una corda ben fort i tota la voleu arrencar, us dic que deu homes, per bé que tiren, no l’arrencaran ni encara amb molts més; i si lleveu la corda, de jonc en jonc, la trencarà un fadrí de huit anys, que cap jonc hi romandrà. I això seria d’aquestes tres terres catalanes (Principat, València, Illes), que si entre elles havia divisió alguna i discòrdia, ço que Déu no vulgui, feu compte que tenen tals veïns (Espanya i França) que pensarien de consumar la una i l’altra. Perquè és mester que d’aquest pas —la divisió— es guarden; que mentre totes tres siguen d’una valença (la Catalunya completa), no temen cap altre poder del món, ans, seran sempre sobiranes a llurs enemics». Espanya fa i desfà amb el Principat anant per lliure. Imagineu-vos, però, que el tsunami català el compartíssem valencians i balears, tots tres d’una valença; seria la mata de jonc refeta, la independència.

Muntaner s'enrolà a l'exèrcit almogàver de Roger de Flor, que, en 1302, anà a combatre els turcs aliat de l'Imperi bizantí. A la imatge, els almogàvers entrant a Constantinoble, quadres de José Moreno Carbonero (1808), propietat del Senat espanyol. En 1307 Muntaner abandonà la companyia d’almogàvers amb la intenció d’anar a València, on li esperava la seua promesa, de nom Valençona i de família de Xirivella. 

Muntaner parlava aleshores de tres reis (el de Catalunya-Aragó, el de Mallorca i el de Sicília), tots tres catalans, que units eren invencibles. Però l’exemple és perfectament aplicable a la realitat nacional catalana dels temps moderns i de la més estricta actualitat. La divisió ha estat la causa de la perdició nacional del país i, així, Muntaner predigué el futur. Sense mata de jonc —l’experiència ho confirma— no hi ha país. Hi ha tals veïns que serà impossible reeixir. Ara bé: amb mata de jonc, ja veieu el que s’esdevingué en el passat, que els catalans dominaren la Mediterrània de llevant a ponent, malgrat Espanya (Castella) i França, i plantaren l’or i gules sobre la capital de Pèricles (Atenes, anomenada Cetines en català). Barcelona i València unides per l’interès patriòtic comú serien imparables, invencibles. Ja podrien bramar tot el que volguessen a la Meseta carpetovetònica i enviar milers de piolins a reprimir catalans, seria debades. La Crònica de Muntaner va d’això, de les grans gestes dels catalans —dels catalans units— a Múrcia, a Sicília, a Grècia i a la llunyana Constantinoble. I Muntaner és protagonista excepcional en l’expedició dels almogàvers catalans a Orient, que decideix explicar per a major glòria dels seus compatriotes. Vet ací la importància de Muntaner més enllà del relat històric dels esdeveniments, els que no visqué personalment i els que sí. Els reis catalans eren per a Muntaner els nexes que afaiçonaven la col·lectivitat —la nació— dels vers catalans, els que s’expressen en «catalanesc». L’idioma patri, doncs, convertit columna vertebral de la nació que sempre, en tota la Crònica, s’estén fins a Múrcia.

En època de Muntaner el tsunami català s'estenia per tota la Mediterrània. Era l'època dels almogàvers, guerrers com el de la imatge, que llueix l'estendard del rei català de Sicília. 

Muntaner, català nacionalment complet 

Muntaner era un català nacionalment complet, o, si preferiu, digueu-li valencià. Era senyor de Xirivella i ciutadà de València. Era nat a Peralada (l’Alt Empordà), on vingué al món en 1265. Allà, encara un xiquet, veié Jaume I en persona, qui en 1274 s’hostatjà a la casa familiar, destruïda quan la invasió francesa de Catalunya en 1285. Als vint anys participà en la conquesta de Menorca, encara sota control sarraí, i després s’enrolà en les companyies catalanes que lluitaven contra els Anjou francesos a Sicília. D’aquí el Muntaner almogàver, el que es convertí en mestre racional (administrador) de la companyia de catalans acabdillada per Roger de Flor que en 1302 partí cap a Orient, aliada de l’Imperi grec de Constantinoble. En 1307 abandonà la companyia d’almogàvers amb la intenció d’anar a València, on li esperava la seua promesa, de nom Valençona i de família de Xirivella. Frederic III de Sicília (rei català de l’illa), però, li encomanà en 1309 que sotmetés l’illa de Gerba i les illes dels Quèrquens, a la costa tunisenca. A Gerba exercí de governador de l’illa entre 1311 i 1313. Després li fou encomanada la missió delicada de portar al fill de l’infant Ferran de Mallorca (el futur Jaume III) a Perpinyà (la capital de la dinastia mallorquina). Establert, finalment, a València, inicià la Crònica el 15 de maig de 1325, que acabà tres anys més tard, l’any de la coronació d’Alfons III el Benigne (1328), a la qual assistí com a jurat del cap i casal del reialme català meridional. El 1328 torna a entrar al servei de la dinastia privativa de Mallorca i és nomenat batlle d’Eivissa, on romangué fins a la seua mort en 1336.

Per a Joan Fuster la crònica escrita per Muntaner és "el llibre d’aventures més excitant, més irresistible, de tota l’edat mitjana". No ho deia debades l'assagista de Sueca. Muntaner enlluerna en les seues descripcions dels successos i alhora evoca una catalanitat que encara és possible, si hi ha voluntat de bastir-la. 

Català, doncs, complet: Peralada, Menorca, Mallorca, València, Eivissa... I aquesta catalanitat completa resta reflectida en la narració d’una obra historiogràfica que és una joia de la literatura medieval. Val a dir que sense Muntaner, de segur, al segle XV no s’hagués escrit el Tirant lo Blanc. Joan Fuster explica, al pròleg de la Crònica muntaneriana editada a la col·lecció MOLC d’Edicions 62, que «és impossible trobar en tota l’Europa de la seva època res que s’assembli a la maduresa ‘nacional’ de la Crònica». I afegeix: «la majoria de les futures ‘nacions’ del nostre continent encara eren en bolquers —o no arribaven ni a fetus— quan Ramon Muntaner ja escrivia com un ‘nacionalista’ perfectament adult». I és que, potser, al segle XIV, Catalunya —la sencera— era l’únic territori del món amb consciència d’estat nació a la moderna. Això ja ho apuntà l’historiador occità Pierre Vilar i, veritablement, si llegim la Crònica muntaneriana, és ben versemblant pensar-ho. Ara bé: ai las! Després els vents bufaren per un altre cantó i la monarquia que tan alabava el cronista de Peralada, i de València, i de Mallorca, s’extingí. Però això són figues d’un altre paner. Quan Muntaner vivia, qui anava a pensar que aquesta gent bona d’armes i tots fets sucumbiria a les bufades del vent de ponent i el de més enllà de les Corberes?

La Crònica de Ramon Muntaner és una grandíssima obra d’història, totalment necessària per a estudiar els esdeveniments relatats i és també una obra literària entretingudíssima, un llibre d’aventures, que per a Joan Fuster —opinió que compartisc— és «el llibre d’aventures més excitant, més irresistible, de tota l’edat mitjana». No ho diu debades el savi de Sueca. Muntaner enlluerna en les seues descripcions dels successos i alhora evoca una catalanitat que encara és possible, si hi ha voluntat de bastir-la. No parle, òbviament, de reconstruir l’imperi del passat que arribava fins a la mar Egea, però sí de lligar els joncs de la mata que permeta als connacionals de Muntaner ser lliures en l’esdevenidor. Amb la veritat i amb dretura —com deia el cronista— tot és possible, el futur pot ser nostre. Amb la mentida, la pusil·lanimitat i el destrellatament, ja veiu, el país esdevé irecognoscible: el proppassat 10N a Crevillent, Carcaixent i Algemesí —ostres, el poble de la muixeranga!— guanyaren els feixistes de Vox.

agermana't

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next