La finestra dona a nord-est i aquesta primavera tan fràgil, abans que s’acabe el dia, m’ofereix el pas dels abellerols. Em dispose a escriure el text que eixirà publicat dimarts i vaig prenent apunts, elabore uns mapes conceptuals i ordene i eixample les idees. Quan isca l’article seré camí de València, en un tren que em portarà a Nàpols per agafar l’avió. No recorde la de vegades que he fet aquest trajecte, com tampoc no puc recordar exactament com va ser la primera vegada que vaig arribar a l’estació de Nàpols amb Isma, després d’haver fet un viatge de més de trenta hores, des de Castelló de la Plana. Sí que recorde que hi vam arribar de nit, que ens va sorprendre tot aquell ciment gris, els trens tan llargs, les andanes interminables, la remor confusa de gent i trànsit.
Arribava a Nàpols amb vint-i-un anys, un premi de poesia, la il·lusió de veure publicat el primer llibre de poemes i tornaré a aquesta estació per anar a València per veure i presentar l’u de maig l’últim llibre de poemes que publicaré. Enmig, tants versos escrits en aquesta línia de tren, en aquesta estació, tantes imatges retingudes en l’ampli espai de la plaça de Garibaldi, durant tot el trajecte del Corso Umberto. Porta Nolana a prop, on vaig veure els primers morts de la Camorra, estirats en terra, l’scooter al damunt, el crani calb, de color quasi morat, la sang que anava fent-se bassal, els crits de la filla quan va arribar al lloc i va reconèixer el pare, la venjança immediata a l’altra banda de la ciutat.
Serà diferent, l’estació, i potser tinga temps d’eixir a fora i contemplar la plaça, evitar l’aspecte de turista, arribar-hi com vaig arribar aquell u de maig camí de Roma quan encara la ciutat no s’havia despertat del tot i amb mi duia la traducció italiana del llibre de Norman Lewis, Neaples ’44, la bellesa de les edicions d’Adelphi. Potser no hi haja cap llibre que explique millor que aquest què significa Nàpols i els seus habitants, mudar contínuament perquè tot continue igual, fer-te creure que seràs lliure i feliç en aquesta ciutat que creuràs comprendre.
Deixe els apunts damunt de la taula per acabar l’article després de sopar. Mentre sopem, escoltem l’entrevista que Fazio fa a la senadora Liliana Segre, deixem de menjar quan sentim com de directes són les paraules de la senadora, supervivent d’Auschwitz, que va saber que era jueva perquè per l’aplicació de la llei la van explusar de l’escola. Explica com la història i els valors de la democràcia poden servir per aturar i combatre el feixisme, que l’escola és necessària per no repetir barbàries. Que la llibertat li va arribar un u de maig de 1945, que davant d’ella el comandant del camp es llevava l’uniforme, l’intent de camuflar-se per fugir de la justícia o revenja, que aquell home de qui ella recordava totes les atrocitats que havia comés llançava la pistola a terra. Que va estar a punt de recollir-la i disparar contra ell, d’assassinar-lo per posar fi a tot l’odi que havia covat. Que tot passà en una fracció de segon, que aquelles mans es van negar a agafar la pistola i va comprendre que aquell gest l’alliberava.
