Nazisme

7 desembre 2019 06:00h

La casualitat fa que la Universitat de València m’envie l’últim número de la revista Mètode quan estic acabant de llegir L’esperit del temps, de Martí Domínguez. Martí ha bastit una novel·la d’alta volada basada en la història real dels científics que van col·laborar amb el nazisme, de bona fe, de mala de o amb fe dubtosa. El protagonista de la ficció és algú ben real, Konrad Lorenz, que després, sepulcre blanquejat, va acabar rebent el Premi Nobel de Medicina l’any 1973. Els roïns de la narració no són els nazis –els criminals, els orats, els fanàtics- sinó els tipus que, deixant-se portar per l’onada social, van participar en la marxa de les coses com una continuació natural de la seua faena, sense fer-se massa preguntes... El número 102 de la revista Mètode (dirigida pel mateix Domínguez) dedica precisament el seu dossier central a un aplec interessantíssim de reflexions sobre Ciència i Nazisme.

Martí és un treballador infatigable, que no para d’esciure i ha aconseguit, a més, convertir Mètode en el petit miracle d’una publicació científica íntegrament en valencià. En un context en què als professors universitaris només se’ls valoren els treballs editats en revistes estrangeres, normalment amb l’anglés com a  llengua vehicular, fer una revista “de difusió de la investigació” en l’idioma propi (amb un propòsit òbviament divulgatiu) ha de ser valorat com cal.

La novel·la de Martí es llegeix bé, perquè l’autor ha arribat en aquest punt de maduresa en què les idees s’acoblen a l’estil amb gran naturalitat. Ha tingut la sort, a més, de comptar amb el gran suport editorial de Proa, que es pren seriosament l’ofici d’editar llibres en un moment delicat i confús per a les empreses del sector bibliogràfic en qualsevol llengua, però especialment en català. El tema escollit no podia ser més oportú, ara que sovinteja a Europa la temptació del revisionisme i qualsevol dia ens voldran fer creure que Hitler no va ser un tipus tan perniciós, de la mateixa manera que hi ha qui ja explica, a Espanya, que això de Franco no va ser realment una dictadura sanguinària, sinó un govern autoritari (sic) regit amb mà de ferro (això sí) per un avi entranyable...

És un plaer llegir L’esperit del temps (un títol, per cert, molt ben trobat) i comprovar que és el resultat d’un esforç de documentació exhaustiu i fiable. Quan un escriptor s’acara amb el seu projecte de novel·la i ha de consultar múltiples fonts, el perill consisteix a deixar anar tothora les marques de fusteria del treball en qüestió. El resultat hi és, sempre, una mala novel·la. Però Domínguez, que té el cap molt ben moblat, sap com transformar la documentació en una narració com cal, amb pàgines memorables com l’escena de la batalla final. No naufragar-hi ja és tot un èxit.

Sempre hi ha un temps –cadascú tenim el nostre- i sempre hi ha un esperit falaguer que procura, amb infinites seduccions, que els individus s’hi acoblen. La temptació és especialment àrdua per als tipus més formats, els que anhelen reconeixement i favor social. Lorenz, segurament, no creia estar fent res malament quan posava al servei de la vesània nazi els seus estudis sobre el comportament animal, de la mateixa manera que el doctor Josef Mengele assassinava i experimentava amb els presoners d’Auschwitz amb la idea d’afavorir l’avenç mèdic... Segur que Mengele, en un altre context, hauria sigut també un gran candidat per al Nobel, en bona refé!

El contrari d’un intel·lectual no és un nazi (és a dir, un fanàtic). El contrari d’un intel·lectual és un tipus que posa la seua intel·ligència privilegiada al servei del corrent de fons de la seua època. Això explica que Neruda fora estalinista, o que Sartre fora maoista... però qui diu Sartre diu també Albert Camus, que va saber nadar contracorrent en el mateix riu sense ofegar-s’hi. Aquesta és, sempre, la lliçó.

AGERMANA'T

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

next