Maria Pascual Manchano
“Así como la naturaleza […] hizo a las mujeres para que, encerradas, guardasen la casa, así las obliga a que cerrasen la boca. […] El hablar nace del entender […] por donde, así como a la mujer buena y honesta la naturaleza no la hizo para el estudio de las ciencias, ni para negocios de dificultades, sino para un oficio simple y doméstico, así las limitó el entendimiento, y, por consiguiente, les tasó las palabras y las razones.” (Fray Luis de León, La perfecta casada, ed. J. San José Lara, Madrid, Austral, 2003, pp. 100-101.)
Aquest exemple de misogínia n’és un més de milers que han estat publicats en la història de la literatura. Missatges que han influït en gran manera al modus vivendi al qual les dones hem estat sotmeses i que ens alarmen fan que ens sentim directament agredides. En certa manera, quan lliges que les dones som bèsties amb llengua de cabra o que hem d’estar a la cuina perquè hem estat dissenyades biològicament per a això, és nociu, però són fal·làcies que podem desmentir fàcilment hui dia amb recursos com l’educació… Simplement falta observar-nos i escoltar-nos, però, i quan no hi ha res que ens faça sentir atacades directament? Com hem de combatre alguna cosa que no detectem? I per què no ho detectem? Perquè no hi és, no som a la literatura, no som al procés creatiu, no hi són les nostres veus. I quan apareixem, ho fem de forma polaritzada, com muses divinitzades o dimonis, culpables dels mals que afecten els homes protagonistes. Ens posen en posicions irreals, a més, ens donen unes responsabilitats morals que no hauríem d’assumir. Tasques com fer-nos emocionalment responsables dels problemes dels homes, el sacrifici de les nostres voluntats per una idea d’amor que ens consumeix, dels nostres somnis perquè els homes puguen aconseguir els seus… Juntament amb una omissió de l’atenció cap a les cures afectives que requereix qualsevol classe de relació, crea un resultat abusiu amb les dones. Hem sigut personatges, no persones; dames educades i fines; secundàries que actuaven discretament però no expressaven; mares de, filles de, esposes de… Hem existit per boca dels homes, però no se’ns hi ha permés parlar a nosaltres, som subjectes completament passius, dominats. Aquesta falta de referents, de models reals, també són violència. D’això tracta l’odi del buit. Mentre no ens alarmem, no protestem, seguim relegades a la vida privada i a una esfera secundària, sense veu als llibres i sense veu a la vida real. I on radica la diferència entre misogínia i invisibilització? La misogínia promou l’odi pel fet de ser, la invisibilització o la imposició d’un model únic vàlid promou l’odi per no prendre la conducta que el patriarcat ha decidit per a nosaltres. Per això, és essencial que creem espais on poder parlar, que comencem a investigar sobre les dones que escrivien, veus reals que no van ser reconegudes, que les reivindiquem… En definitiva, que recuperem i guardem el seu llegat i que creem recursos per a ser escoltades ara i sempre. Perquè tenir veu és crear història i memòria; i la memòria ens explica d’on venim, per què estem ací i ens guia per triar on anem. Perquè les dones som diverses, no volem cap model de conducta que ens puga definir, no existim amb el condicionant d’estar relacionades amb els homes. Les dones som dones i volem ser lliurement.
