Suposant que encara hi haja país, quaranta anys després, em temo que l’adjectiu “perplex” ja se li ha quedat curt. Ara mateix, en 2019, la perplexitat s’ha convertit en un agradable record de tot allò que quedava per fer. Avui, em temo, el país ja no està perplex, potser està –si està– desconcertat, anihilat o, en el millor dels casos, acomboiat.
Estrenem nou Botànic i entrem de ple en “la següent legislatura™” on tot es solucionarà. Si tirem d’hemeroteca –no cal cercar massa, un Google rapidet ens ho solucionarà– és en aquesta “següent legislatura™” on recuperarem TV3 –i IB3–, aconseguirem la llei d’igualtat lingüística entre valencià i castellà, comarcalitzarem el país, guanyarem hores de valencià a l’escola i solucionarem això del finançament. Ja no m’hi poso a despenalitzar l’ús de País Valencià o en la reforma de la llei electoral, coses que, possiblement, vinguen “a la que fa tres”.
A mi, com a sobiranista valencià, com a algú que no deu res a ningú ni espera cap seient “pels servicis prestats”, em toca apretar. Si no ho fem nosaltres, els republicans, no ho farà ningú.
No seré jo qui negue, d’entrada, la bona voluntat a ningú. Estic convençut que els nostres representants públics –en la seua majoria– treballen pel benestar de la màxima quantitat de valencians i valencianes possible però, si em permeten, les ferramentes que tenen a la mà són de fireta en el millor dels casos.
El nostre govern en cap cas té la paella pel mànec i, sabent-ho, ha intentat fer el millor possible per gestionar les engrunes que l’”orxateria administrativa del carrer Cavallers” els permet. Ho han fet, desgraciadament, capcots i descafeïnant les reivindicacions davant un Estat que té ben poc interès a ajudar. Han rebaixat aspiracions sabent que Espanya no acceptarà les reivindicacions de país necessàries perquè, de Vinaròs a Oriola, puguem viure en condicions.
El “problema valencià” no el té Espanya, el tenim nosaltres i “ofrenem” com si no el tinguéssem. Els nostres dirigents tenen una obligació moral, només una: demanar i verbalitzar obertament què necessitem els valencians.
Potser en aquesta “següent legislatura™” caldrà canviar els cartells de les façanes d’alguns ajuntaments i deixar clar que “ni tracte just ni hòsties, concert econòmic”. I, demanant-ho tot, aconseguir negociar.
