Un dia, quan vam arribar a casa, ens vam adonar que havien canviat els noms de tots els carrers del barri: Rosa Luxemburg, Joyce Lussu, Clara Zetkin, Emanuela Loi, Maria Teresa de Calcuta, Teresa Noce, Lina Merlin, Grazia Dore, Rita Montagnana… A nosaltres ens va tocar Nilde Iotti i ens va agradar que la sort ens fera viure en un carrer amb el nom d’aquella dona, tot i que, com va dir Emanuela, quan van triar la col·locació dels noms dels carrers, no van tenir massa tacte amb això de posar al carrer de darrere el nom de Rita Montagnana.
Sol, torne ara a aquest carrer, a casa nostra, per col·locar els llibres en capses, ordenar-los segons les prioritats; per desmuntar l’habitació de Jan, per fer un parell de tràmits administratius.
Carrer de Provença, carrer de Sant Rafael, carrer de Nàpols a Barcelona. Salita Arenella, via San Paolo, vico Mondragone a Nàpols. Via Cala di rena a Stintino, Nilde Iotti a Olmedo. Cases, finestres des d’on he observat tants paisatges, cases que han anat omplint-se de llibres, cases on he escrit versos que han esdevingut poemes i poemes que he destruït sense recança. Cases que han fet l’home que soc ara.
De nit, engegue el televisor, veig el rostre de Kevin Bacon a City on a Hill, m’hi enganxe. Què deu fer que per a mi el rostre de Kevin Bacon siga sempre el de Jack Casey, el protagonista de Quicksilver? Mentre intente recordar imatges d’aquella pel·lícula que segurament vaig veure de menut, hi ha una fosa a negre. M’adone de les empremtes de les manetes de Jan a la pantalla del televisor, l’apague i em quede absort mirant-les. Si l’haguera enxampat quan ho feia, l’hauria renyit de ben segur, que si això no es toca, que si et pot caure el televisor damunt i fer-te mal i que si això i allò altre… Ara somric i m’emociona saber-lo allí, intentant esbrinar què intentava tocar o agafar.
Demà carregaré el cotxe, m’asseguraré que no em deixe cap finestra oberta, les persianes abaixades, tancaré l’aigua i el gas i, quan fique la clau al pany, em repetiré les paraules d’Emanuela quan abans d’anar-se’n d’aquesta casa va parafrasejar Natalia Ginzburg: “Les cases les podem vendre o cedir-les a un altre fins que vulguem; tanmateix, les conservarem sempre dins nostre”.
